Convindria, penso, anar superant dogmatismes i pensaments binaris. El confinament obligat i la interrupció (tot i que no absoluta) del curs escolar ha posat sobre la taula un munt de problemes que el professorat coneixia molt bé però que han aflorat, potser per primera vegada d’una forma massiva, als mitjans de comunicació: l’escassa capacitat d’una part de la plantilla per a un canvi sobtat; la necessitat d’acompanyar emocionalment l’alumnat, però transmetent alhora una sensació de continuïtat; la naturalesa de les avaluacions; les dificultats de les famílies més desafavorides per continuar amb el to del curs, l’estrès dels pares que han de conviure forçadament amb els menors, i molts interrogants: Cal continuar el curs? No ha acabat aquest, de manera brusca, i caldria assumir-ho? És tan important que hi hagi o no hi hagi un tercer trimestre avaluat? Quines serien les conseqüències de fer o desfer, o de deixar fer o de deixar desfer?
Des del meu punt de visa, la clau avui serien els mitjos termes, les solucions aristotèliques. Per això anava dient que, a l’hora d’analitzar la realitat, la teoria binària no és tan important com la necessitat de ser mesurats, moderats i gradualistes. Per exemple, hi ha qui salta d’alegria perquè s’han confirmat els seus somnis tecnocràtics. “Tot havia de passar a la integració en el món digital”, deien alguns. I al davant, els membres de l’altra secta, l’arcaïtzant, els que deien: “No hem de tocar res”. Penso que ni el confinament hauria d’enviar a l’exili els llibres, ni el paper ni la presència de les persones, ni el contrari, és a dir, que no sigui possible continuar el curs amb unes altres eines útils. Però no el mateix curs, ni la mateixa avaluació, sinó un paquet de suggeriments adaptats a la realitat.
Confesso que seguint els debats i propostes sobre educació al nostre país em fa l’efecte que em trobo davant de discussions bizantines, més pròpies de religions que de professionals que toquen de peus a terra. Els utopistes sembla que no hagin trepitjat una aula real mai, i desconfio del seu discurs triomfalista i positiu per força. Però tampoc no em són agradables els fatalistes, els que fan com el barrufet rondinaire i no proposen res, encara que jo mateix sigui de tarannà més aviat pessimista.
Estem acostumats al tot o res, al blanc o al negre, als papistes o luterans, als rojos o blaus, i les solucions les ha de dictar el sentit comú. Per tant, no em sembla tan urgent discutir sobre tecnologies sí o tecnologies no, com discutir sobre tecnologies com i tecnologies per què. Que cal integrar algun grau de digitalització als nostres centres, em sembla fora de discussió. Avancem, doncs. Hi ha problemes que em preocupen molt més. Per exemple: per què associem tecnologies amb joc o banalitat? Per què no les emprem per construir una autèntica ciutadania científicament informada, amb ambició, produint nosaltres mateixos els elements que calen perquè, el dia de demà, siguem capaços d’acompanyar enginyeres i metges, i no de foragitar el nostre talent per quedar-nos en el monocultiu perillós i devastador del turisme.
Una altra pregunta: ha de ser tot digital? Hom llegeix també literatura de gurús tecnològics, sobretot procedents d’Estats Units, i neguen categòricament que tot el currículum hagi d’estar: 1) relacionat amb la competència digital i 2) confinat a l’àmbit virtual. De vegades som extremistes en la definició dels nostres programes. Crec en una educació per a la tecnologia i per a l’ambició dirigida al desenvolupament tecnològic, però no crec en la immersió banal i hipòcrita en continguts infantils que no estimulen les capacitats reals del nostre alumnat. És més, coneixent i xerrant habitualment amb científics, són la mena de persones que més profit els fa una sòlida educació literària i filosòfica. Explicant-ho d’una altra manera: que construïm entre tots una autèntica societat del coneixement no hauria d’estar relacionat ni amb l’exili de les humanitats ni amb el desterrament del paper, els llibres de lectura, la sensibilitat literària i el fet de subratllar amb retoladors de colors.
Potser ho podem tornar a dir de manera més grollera: que ens integrem en les noves tecnologies no ens hauria de significar fer el paperina a classe. Es pot ser completament seriós i abandonar les pedagogies per la inanitat utilitzant a favor de la transmissió de coneixement tot un seguit d’eines digitals de gran poder de convicció. Però ja n’hi ha prou de jocs medievals i discussions radicals. Habilitem aules virtuals de titularitat pública on aprendre sigui l’aventura que ara toca viure. Posem sobre la taula els grans relats de la contemporaneïtat, les filosofies actuals, la física actual, en format analògic i també en format digital. Acostumem-nos a integrar i no a excloure. Permetem que els nostres professors excepcionals investiguin i convidin el seu alumnat a sumar-se a l’aventura explorativa.
Deixem enrere burocratismes, submissions i obstacles polítics. Penso que ens hem acostumat a un ordenancisme pigmeu, pur seguiment de normatives, i que estem oblidant la dimensió més encoratjadora de l’ensenyament. Mirem més elevadament i més enllà, i veurem que no comptem amb eines massa potents avui dia, ni amb edificis engrescadors, ni amb el temps necessari per liderar una innovació real. I, sobretot, no comptem amb els pressupostos valents que caldrien. Ens encega la roda del hàmster, els vells debats inacabables que no poden convèncer ningú, com les disputes religioses entre cristians del segle XVI.
En les meves classes concretes, el confinament ha estat una oportunitat, modesta però real, per imaginar. Les instruccions que he rebut dels meus caps han estat prou raonables per permetre una inspiració, diguem-ne, més espontània. L’alumnat m’ha fet plantejar noves preguntes i m’ha permès intentar imaginar-ne les respostes. Les ordres van ser: encarregar tasques competencials, no avaluables, i no deixar enrere ningú. Molt bé, el punt de partida era excel·lent.
Una de les tasques que vaig encarregar m’ha sorprès molt gratament. Es basava en una notícia curiosa apareguda als diaris el 23 de març d’enguany: el relat d’un avi de 77 anys que es va saltar la quarantena per anar a caçar pokémons. La proposta era posar-se en la pell d’aquell avi i narrar la seva aventura en primera persona. Gairebé tothom em va entregar la redacció. Primera pregunta: per què, si no era avaluable, ni tan sols obligatòria? Potser perquè el plantejament era divertit. Alguns alumnes em van escriure que havien rigut de valent tant llegint la notícia com intentant justificar el comportament de l’avi que caçava pokémons. Alguns el van presentar com un antic executiu d’una multinacional de videojocs que no volia renunciar als ideals de tota una vida; un altre alumne em va escriure un monòleg interior angoixant, titulat “Addicció”. Un altre em presentava l’avi com una mena de superheroi del liberalisme i la iniciativa personal indòmita. Un altre narrador ja reflexionava sobre la llibertat dins del calabós. El capgirament bajtinià era complet. La qualitat dels escrits, sorprenent. Segona pregunta: per què eren millors aquestes redaccions que les avaluables?
Ha estat possible bastir un àmbit competencial i creatiu a distància? Sí. Substitueixen aquestes iniciatives el curs presencial? No. Ha acabat el curs? Jo diria que podem continuar, però condicionats, i mirant d’adaptar-nos. Acabar com millor sabem, compartint experiències. Jo he decidit investigar i deixar-me sorprendre. Intentar mirar què hi ha més enllà dels exercicis d’accents i els arbres d’anàlisi sintàctica, però sense renunciar-hi per al futur. Perquè del que es tracta, penso, és de no renunciar a res.
M’he comunicat diàriament amb l’alumnat per correu electrònic, dins l’horari habitual, i amb tècniques de comunicació que he après treballant de professor consultor a la Universitat Oberta de Catalunya. En un sistema que està impregnant la secundària i la universitat de les metodologies de l’escola infantil, m’he demostrat que és possible implantar dinàmiques de recerca (jo faig classe en un màster) cap als nivells anteriors, i que no passa res, que no hi ha cap naufragi. L’experiència ha estat modesta, però real, i continuarà aquest tercer trimestre. Podem seguir innovant i seguir endavant amb eines modestes, i podem seguir imaginant-nos caçant pokémons mentre aprenem a resumir un text periodístic. Però prou d’imaginar sistemes mutilats o d’un futurisme irreal. Ingenus i immobilistes haurien de baixar les armes i preguntar-se com s’ho fan per seguir endavant: no ens podem permetre declarar inútil ningú. La presencialitat, l’espontaneïtat o el talent per estructurar un text no s’oposen a la implantació de metodologies tecnològiques, més aviat haurien de funcionar plegades sense exclusions.
Si continuem amb debats estèrils, o dels anys setanta del segle passat, se’ns passarà l’arròs, a nosaltres, els docents, i també al nostre alumnat, i això sí que no ens ho podem permetre.
