Ja vaig expressar el que sentía abans de… I ara necessito expressar el després de… No entenc com no diem res, com claudiquem amb tot, com pot ser que estiguem vivint aquesta situació i el pitjor, fer-la passar a altres. Em tiro hores i hores i hores al dia a l’ordinador, i sort que se’m dona bé, perquè és de bogeria. Entre que en el meu cas fas tot a través del Classroom, revises correus, contestes, borres, crees tasques, fas documents, vídeos, tutorial, ho puges tot, revises que totes ho han fet, envies correus als qui no, contestes 20.000 vegades la mateixa pregunta, no saben com pujar coses, cicles, claustres… No dóna la vida.
El meu horari és mitja jornada, però faig entre 8 i 9 hores al dia de mitjana, a més reps correus d’ok, val, gràcies… Les famílies t’escriuen, tenen problemes amb segons quina tasca o programa o amb compartir arxius. Fins i tot et diuen que no són mestres i amb tota la raó. I jo faig propostes innovadores o ho intento, a partir de reptes setmanals per exemple. Però és inviable.
Mestres que tenen una edat i són amigues i et demanen ajuda i evidentment ho fas, perquè a més hi ha poca empatia de molts claustres amb segons qui (hi ha qui no sap d’ordinador i amb una edat). La gent va tant de bòlit que és individualista. Jo sóc de les que crec que diferents talents poden amb tot, però això és el treball cooperatiu. Segur que hi ha escoles que s’ajuden o són prudents amb les tasques que s’envien, però en veig d’altres que posar-se les mans al cap és poc. Ara sembla que sigui una competició de com fem una tasca innovadora i estem ofegades.
I no he descrit res encara, perquè a part del que ja he dit, jo tinc un fill a 3r de l’ESO que he d’ajudar i de vegades el tinc deixat de banda per la meva feina. Sovint dinant a les tantes perquè sóc incapaç de dir fins aquí, i la casa, la compra, i una ansietat per flipar, i després com una moto per dormir. I tinc pares al costat de risc per patologies i per edat, i jo hipertensa.
Em truquen famílies amigues o de familiars perquè els expliqui el correu setmanal amb les infinitats de tasques que han rebut els seus fills i filles, de diferents cursos de quart, de sisè, de tercer… perquè els hi expliqui, perquè no entenen què han de fer, i és normal! Increïble! Un estrès i angoixa a infants perquè no poden penjar un determinat arxiu o famílies de cul perquè també estan treballant i no són mestres i estan fent de nosaltres perquè per moltes trucades, videotrucades o correus les que hi són, són elles.
Aquesta és una altra, a veure qui té més contacte, fa més videotrucades, estima més al seu alumnat, en serio? I infants als quals avui dia encara no s’hi pot arribar, però seguim endavant amb la inclusió a tope! Amb una atenció a la diversitat de primera i sense queixar-nos. Treballant més que quan estàvem a l’escola. Amb situacions familiars personals i una vida que ja no és vida, i tot perquè hem de salvar mes i mig de curs que avaluarem sense suspendre ningú. No era necessari aquest despropòsit, no calia! Tantes barreres, tantes!
Ja sabem que som capaces de superar-nos dia a dia, només faltaria, però això a mi no m’omple! Tinc la sensació d’estar posant pedres al camí de panorames molt difícils! Hi ha qui diu que hem de fer com els i les sanitàries, però que tindrà a veure! Nosaltres no salvem vides, el que fem és, per exemple, posar més entrebancs a aquestes persones de sanitat que quan arriben a casa encara han d’ajudar amb deures! Els i les docents no hem parat de treballar ni per Setmana Santa i encara que no hi hagués 3a avaluació no parem mai!
Nosaltres també tenim família, i no va de no voler treballar, va d’un rerefons encara més profund. Estem deixant de banda la part emocional també dels nostres fills i filles. Sense poder atendre les seves demandes en moltes ocasions per la feina. Famílies de mestres amb tres i quatre fills/es amb un ordinador! Que estem fent? Ajudant? No he sentit ni una sola persona que conec del gremi, i sóc interina, per tant he voltat i molt, que m’hagi dit: “Estic genial! És una passada l’escola virtual!”.
Demanem educació emocional, inclusió, igualtat, però que poc utilitzen aquests conceptes amb nosaltres. Seguirem… però a costa de què? I mentre des d’un Ministeri que diuen és d’Educació ens seguiran endinsant en un pou en mig d’una pandèmia global.
També em vull adreçar a aquelles famílies, de Consells Escolars o no, que estan indignades perquè volen una escola de classes realment virtuals i que ens insulten dient que això no és treballar, que pressionen equips directius perquè treballem i ens deixem estar de vacances i de dies de lliure disposició. Perquè ho sé de bona tinta que existeixen. Facin el favor de preocupar-se dels seus fills i filles en moltes altres coses importants i deixin de criticar una feina que no és la seva. Les famílies com cal estan fartes d’aquesta situació, i això seria el més normal. O grups de whatsapp on amigues mames m’ho expliquen. Qui vulgui més feina que la faci ella, que segur que té les competències adequades.
I això va també per molts i moltes mestres que també creuen que ens queixem del treball i que hem de seguir acompanyant i fent perquè no pensen que això res té a veure ni amb un aprenentatge significatiu, ni digne, ja que aconseguim tot just el contrari, molestar. Per sort, la majoria sabem el que hi ha. Però estic cansada de veure la gent callada a claustres empassant-s’ho tot i a equips directius angoixats per les pressions i sense revelar-se. Prou de fer tant de cas a qui fa mal a la comunitat educativa no entenent el que succeeix.
I ja per últim, escola a l’estiu? No sé com ningú d’Educació de les que estem al peu del canó pot pensar que tornarem. Amb mascaretes, guants, distàncies, menjadors, classes, càrregues virals cap a persones amb patologies, o abraçades… la realitat és que fins que no surti la vacuna a veure qui es llença a l’aventura! No és qüestió de dir “ai! que pessimista”; No, no! Realista!
I cada dia una data diferent per a tot! Cansada de veure articles sobre aquest tema, que no succeirà. I a sobre a periodistes parlant de la nostra feina sense saber absolutament res per molt que conegui gent del gremi, que tot just sembla el contrari. Però convido la gent de diferents oficis a fer un voluntariat a l’estiu a escoles amb l’alumnat! I no anirà ningú d’un confinament a una escola, ni a fer casals! No tindria cap lògica!
Si m’he de sentir més professional que mai justament estic sentint tot el contrari!
Em fan més pena els infants i les famílies i les seves situacions que la meva, perquè jo sóc la professional! Perquè enviar i enviar, crear, retornar… ens costa i molt però ho fem de fer: “I ara fes la tasca, fes foto, envia-la, penjar-ho al Classroom, al Drive, al Dinantia, al Moodle,…” I sense docents a casa? És molt fort, estem formant famílies perquè facin de nosaltres en molts moments. Què és això?
Com he llegit en un article “què solitària l’educació on line, i el més important sense relacions socials”. Enyoro l’escola física, la que té sentit, però aquesta trigarà.
PD: Efectes secundaris com: cames i peus com una bota, mals de cap, ansietat, vista cansada, esquena, cervicals… aquestes són les mèdiques, després s’hi ha de sumar la part emocional nostra i de qui viu amb nosaltres.
En fi, he expressat el que sent una mestra confinada a casa i dins d’un ordinador! A veure si ho veuen els de Ministeri d’Educació, que no saben el que és. No volem frases de l’estil “ja sabem l’esforç que esteu fent”, volem que pari aquest sense sentit!
