Opinió

A poc a poc i bona lletra… però amb pas ferm!

També, potser, després d’un mes i escaig, és moment de fer balanç i començar a pensar seriosament amb eines i estratègies conjuntes per continuar en aquest procés incert i desconegut que hauria de dependre únicament de l’evolució d’aquest maleït virus i no de decisions imprecises i precipitades d’uns i altres.

La meva intenció, i donada la meva (de)formació professional, és parlar de Pedagogia, parlar d’Educació. Per això, crec que hem de tenir clar que les directrius de quan sortim, com ens retrobarem i quines són les mesures preventives a tenir en compte depèn de la veu dels experts i especialistes en salut, que n’hi ha, a casa nostra, de molt bons!

Ha quedat clar doncs que, com educadors, no ens hem de capficar en els continguts, no hem d’imaginar-nos que estem a classe (sense ser-hi), seguir el mateix horari (sense seguir-lo), etc. Per sort, tampoc s’ha donat el curs per acabat i regalat un aprovat general a tothom!

El repte com a pedagogs, psicopedagogs i educadors és no tant el què, sinó el com. Sembla que estem incloent noves paraules en el nostre vocabulari quotidià: intel·ligència emocional, ser creatius, propostes competencials… Paraules que haurien de ser fets i que haurien de formar part ja del Pla Educatiu de tots els centres. Per tant, com deia, és moment de reflexionar però també de reaccionar. Ens diuen sovint que grans catàstrofes, grans crisis provoquen grans canvis, acceleren processos que potser estaven en ment però que no trobàvem el moment de fer-los. Aprofitem l’avinentesa i fem, de veritat, la revolució educativa que necessita el nostre sistema educatiu, que necessitem tots, però, sobretot, els nostres alumnes.

Estem parlant ja d’un possible desconfinament esgraonat i que els primers a sortir seran els nens i nenes (què bé!) i encara no hem resolt el home-schooling i l’assistència virtual en la seva totalitat als nostres alumnes… Potser estem pensant en un treball seqüenciat, primer una cosa i després l’altra, però tenim diferents fronts oberts que, ben organitzats, podem (i hem) d’atendre paral·lelament:  famílies – alumnes – docents.

És clar que la tornada no serà mai el mateix que abans, però ara ja res no és pràcticament igual que abans… Les relacions socials (no ens podem abraçar), la manera de comunicar-nos (virtualment) , com treballem (teletreball – si encara conservem el nostre lloc de feina!), el cercle d’amistats i l’estructura familiar (persones malaltes, a la UCI o que, lluitant però amb impotència, ens han deixat).

Estem parlant d’emocions, de sentiments, de com estem… des de la Pedagogia i l’àmbit educatiu centrem-nos en això doncs, donem estratègies i preparem plans d’actuació immediats que ens permetin analitzar l’estat anímic de la persona, que ens ajudin a ajudar en aquest imperiós i necessari acompanyament emocional.

Tres àrees d’actuació clares, tres pautes per a cada una d’elles:

Alumnes

Tant ara, virtualment, com quan comencem a sortir i retrobar-nos, cal provocar espais de trobada, espais on els alumnes puguin compartir amb els seus iguals i amb els seus mestres les seves vivències, els seus sentiments de por, de ràbia, d’angoixa o alegria. Aquestes xerrades obertes ens permeten conèixer altres situacions, compartir aquest moment i també ens ajuden a trobar solucions entre tots, a mantenir el sentiment de pertinença al grup, etc.

La lectura i l’escriptura, i, en edats primerenques, a través del dibuix, són unes eines potentíssimes d’expressió d’emocions aprofitant un personatge imaginari, una història inventada o fent servir aquells colors que més em vénen de gust en aquell moment.

Descoberta de noves competències i habilitats, així com aprofundiment en altres valors que ens ajuden a créixer com individus, com a societat, com a persones. Estan florint noves i intenses habilitats socials, de comunicació. Cal treballar, de veritat, la solidaritat entre nosaltres (que comença en la nostra pròpia família i els nostres veïns) i altres com l’empatia, saber-nos posar en el lloc de l’altri.

Famílies

No hem convertit als pares i mares en professors… i tampoc els hi hem demanat! Per tant, ens cal reconduir també aquest aspecte. Tornem a la necessitat de treballar conjuntament i a la capacitat d’adaptació a la situació. Hem de proposar horaris (amb certa flexibilitat i rutines). La rutina, que sovint ens sembla sinònim d’avorriment, és clau en aquests moments per tal de mantenir una estructura del dia, una estructura mental necessària per a tots.

Fer-los participants actius de les propostes educatives. Estem vint-i-quatre hores junts i estem, en molts casos, coneixent-nos… Aprofitem-ho! La col·laboració dels pares i mares en el procés educatiu on line ha de ser formant part d’alguna de les propostes. Per exemple, si hem de teatralitzar Sant Jordi… fem-ho amb qui tenim a casa, no? Inventem, creem… cal enviar-ho? S’ha de gravar? Ho hem de penjar a les xarxes? No cal, i la informació ens pot arribar de moltes maneres… pensem-hi també en això. Potser no és tan gran la bretxa digital si enginyem altres maneres de fer arribar la informació a les cases.

Espais de trobada… i no parlo dels grups de whatsapp (o sí, però ben gestionats). Tots n’estem aprenent, però nosaltres en som els especialistes, per tant, donem-los eines perquè puguin gestionar bé situacions complexes que es produeixen fruit de l’espai i de la convivència continuada. Ells també, de manera individual o en grup, han de poder compartir les seves vivències, les seves pors i les seves angoixes.

Docents

Qui cuida al cuidador? Aquesta situació sembla que els sobrepassa i, sí, dic sembla, perquè és una percepció (de vegades massa real) però a la que, com a professionals s’hi han de sobreposar, endreçar i, també, ser rigorosos amb les rutines de treball.

Els hem de dotar d’eines, no de continguts. Han de poder gestionar i tractar les situacions i les necessitats alienes a les purament acadèmiques (responsabilitat també presencial!). Aprofitar l’escenari i facilitar el creixement integral de la persona, reforçar les bases ètiques i morals del comportament humà, individualment i en societat. Acompanyar en la pèrdua, en el dol, en definitiva, altra vegada, en les emocions.

Oferir moments de compartició. Tot docent, tot treballador, és, abans de res, persona i, com tal, sotmès al seu entorn i a les seves circumstàncies. També han de poder tenir el seu espai per poder compartir amb la resta de l’equip, amb els seus coordinadors, el seu estat anímic, les seves experiències i enfortir-se mútuament.

Ara és el moment, i l’hem d’aprofitar. Pedagogs/gues, psicopedagogs/gues, docents, Departament d’Educació, regidories, companyies de telefonia, editorials, organitzem-nos, (pre)ocupem-nos i ocupem-nos, treballem conjuntament, a poc a poc i bona lletra, amb pas ferm, amb idees clares, amb objectius assequibles… junts, podem fer-ho!