Les dades, les informacions, els coneixements i els desconeixements de tota mena se segueixen acumulant a mesura que passen els dies. Les actuacions preventives (que es van dictar o no), les recerques que s’impulsen per trobar vacunes i per curar les persones malaltes, les mesures profilàctiques, les repercussions físiques, psicològiques i socials de tants dies de confinament (sovint en espais reduïts), la crisi del món econòmic, laboral i empresarial, tot el conjunt ens transmeten informacions que s’han de convertir en aprenentatges. Informació, comunicació, coneixement i desconeixement: quatre esglaons que hem d’anar pujant per continuar endavant en l’anomenada Societat del Coneixement.
Estats
Les noves realitats obliguen a donar respostes, noves o antigues, però necessàries per sortir-se’n i aprendre. En tots els àmbits de les organitzacions existeixen molts coneixements que s’han de saber gestionar cada dia. Ja ens referien aquí en un article anterior, relacionat amb la importància de la Gestió del Coneixement en educació. Hi ha de molts tipus i un ara és molt necessari: el coneixement i la comunicació en situacions de crisi.
En el món educatiu, és molt important aturar-se i, a partir d’ara, pensar en com comunicar i gestionar els fets educatius quan no hi ha presència física degut al tancament dels centres. Hem volgut buscar solucions ràpides i hem passat de les classes presencials a les virtuals en molt poques hores. Les respostes han cobert un buit educatiu destacat a una necessitat bàsica que funciona amb un ritme i rutines concretes, on el contacte presencial és més que important. Ara podem reafirmar molts aspectes, un dels quals és la importància del contacte físic entre la comunitat educativa (docents, alumnat, famílies i resta de persones i entitats), amb les interaccions imprescindibles que no poden cobrir les eines digitals. Tots ens trobem a faltar.
Realitats
La gestió del coneixement en educació sovint passa desapercebuda, quan l’activitat docent diària treballa amb dades, informacions i coneixements en organitzacions amb una imatge de marca, una tradició, una comunitat de persones i de pràctiques, uns reptes, un públic i una presència en els entorns digitals.
Durant aquests dies de confinament els centres educatius en general i les direccions en particular segueixen immersos en realitats canviants, amb informacions que s’actualitzen periòdicament i a vegades confuses, amb autoritats polítiques sovint desorientades per les circumstàncies i per les lluites de poder, amb consignes educatives abstractes i sense les concrecions pràctiques que s’esperen. I amb les solucions d’urgència que es troben i provenen del món digital, quan sovint aquest quasi és aliè a molts centres educatius en el seu dia a dia. Educar en temps d’incertesa és difícil però ens hem d’acostumar. Les conseqüències també afecten l’alumnat i les famílies. Augmenten les preguntes sense resposta i, en una societat digital on la queixa és fàcil i viral, la sensació de desconcert pot desvirtuar el gran treball que moltes persones s’esforcen a fer.
Davant una crisi com aquesta hem d’aprendre des de la reflexió, amb sentit positiu, analitzant les realitats i acudint a experts que saben com afrontar situacions properes, sigui en l’àmbit que sigui. D’altra banda, l’experiència de cadascú, compartida, ajudarà a buscar les millors solucions. Tenim la gran oportunitat de construir temes educatius a partir de fets de l’actualitat. Són ensenyaments competencials, en aquest cas, des de la més tràgica actualitat. Quina millor aula?
Aportacions
Des de l’humiliat de qui fa anys investiga el tema, observa des de la pràctica d’un centre educatiu i aprèn de qui ensenya, aportem alguns suggeriments per si ens poden servir de pauta per gestionar tants coneixements en els actuals moments de crisi:
- Les persones: són moments de dubtes, de pors, d’enfrontar-se a situacions de mort, malalties o símptomes en el confinament (sovint en espais reduïts), amb amenaces laborals i econòmiques per al futur. L’empatia i la resiliència són coneixements i actituds que hem d’aprendre i transmetre, més que els aprenentatges on line curriculars. Si no ens trobem bé, és difícil aprendre. I si hi ha alumnes que no poden menjar, encara menys.
- Les informacions: en moment de crisi es prioritza la claredat, la rapidesa i la transparència. Cal evitar la confusió, les notícies falses i la sobrecàrrega. La comunitat educativa vol saber com actuar . La informació ha de ser fiable, ha de partir de les fonts oficials i no de la viralització de les xarxes socials ni tampoc dels rumors o fonts no sempre ben informades. La seva credibilitat l’aporten les autoritats i qui té responsabilitats, no els comentaris de tothom.
- Els canals: han de ser uns concrets, coneguts i de fàcil accés. Vehiculen les informacions. Professorat, alumnat i famílies han de saber on adreçar-se: per rebre informació, per interactuar en classes virtuals, per saber on són les activitats. La dispersió genera dificultats davant tantes webs, plataformes, apps, recomanacions des de tots els sectors. Tot no es pot utilitzar a la vegada. D’entrada, qui gestiona el coneixement és el professorat. En tot cas, avui hi ha coneixements en tot arreu i ampliar-ho està a l’abast de tothom.
- La comunicació: professorat i alumnat segueixen avançant en classes que han adoptat un altre format. Poden ser un conjunt d’activitats, sovint amb explicacions prèvies o sense. I si no s’entenen o no se saben fer o no arriben a tothom segons els seus ritmes d’aprenentatge? Es busquen solucions amb molts esforços i dedicació de temps. Hi ha docents i alumnes que mai havien treballat tantes hores al dia. Troben a faltar les classes presencials. Però s’atreveixen a les trobades per videoconferència, un nou format per comunicar-se i aprendre, amb regles concretes i interactives: Meet, Jitsi, Skype, Hangaout, Zoom, FaceTime, Houseparty han triomfat i sense haver de consultar tutorials. Segons algunes reflexions des de la pràctica, impliquen més puntualitat en les reunions, es veu millor la necessitat de parlar cada vegada una persona, la figura de qui coordina juga un gran paper i també es concreta més en cada intervenció, amb un estalvi del temps global. El coneixement, per tant, és molt eficaç. En algun moment hauríem de socialitzar tot el que hem après amb l’ús i abús de tantes eines i quins efectes ens han provocat. El món digital pot suplir al món presencial? Com complementar-lo en l’educació obligatòria?
- El teletreball: no és el mateix que el treball presencial. Ara no es combinen els dos, un intenta suplantar l’altre. L’hem descobert amb intensitat i amb moltes hores davant les pantalles. Fa uns dies, en aquestes pàgines recomanàvem higiene digital. L’horari habitual de la classe no cal traslladar-ho als dispositius. Tampoc el format. Potser ara està sent una bona oportunitat per trencar franges horàries, per estimular el treball col·laboratiu via Google Drive o amb altres eines, per entusiasmar-se en recerques i projectes, per posar en pràctica o descobrir la importància del grup, de les decisions consensuades i del potencial d’una metodologia que demana la societat.
- Les respostes: professorat i famílies volen interactivitat, que se li expliqui i se li responguin els dubtes. És cert que l’acte reflex, impulsiu i ràpid(a l’abast de tothom gràcies a les eines digitals) de preguntar sense llegir o sense pensar genera molts missatges i pèrdua de temps. Amb informacions clares i curtes, s’ajuda molt. Tot i que el temps és limitat, sempre s’hauria de respondre. És de mala educació no fer-ho, ni que sigui tard.
- El lideratge: en situació de crisi, qui porta la responsabilitat ha d’exercir de líder, amb proximitat, seguretat i bon exemple. Líder per adoptar decisions, per coordinar les actuacions del centre educatiu en format on line, per acostar-se a companys, companyes, alumnes, famílies creant un clima de suport mutu. Se li acumularan més preguntes que possibles respostes davant tantes incerteses, el seu horari es prolongarà però la seva satisfacció serà posar-se en el lloc de l’altre i ajudar.
- L’excepcionalitat: podem ensenyar tots els coneixements pendents del currículum com si no passes res? El moment present és més que una assignatura vital. Mai fins ara havíem estat confinats, mai havíem buscat tanta salvació educativa a Internet (amb una important bretxa digital, enemiga de l’equitat), mai havíem vist tan a prop la importància de la col·lectivitat enfront l’aïllament, la força de la comunitat educativa, el valor del professorat presencial i la seva interactuació amb l’alumnat, la repercussió en nosaltres de l’anul·lació d’un dret com és la llibertat de sortir al carrer, la por a un virus invisible, la demostració de la nostra vulnerabilitat i debilitat, la importància dels actes quotidians molt restringits ara. O la millora de la qualitat de l’aire que respirem, els animals més lliures en el seu medi natural, la neteja dels carrers per la disminució de vianants i el soroll dels balcons cada dia a les 20 hores. No ens semblen prou coneixements i molt competencials en tan poc temps? Potser a partir d’aquí sortirà una nova ciutadania, o bé l’antiga però amb el reforç dels valors humans de sempre. Que no se’ns oblidi tot passat el temps.
Crisis com aquesta són difícils de gestionar, hem d’aprendre de situacions desgraciades, amb el patiment de familiars que tenen persones malaltes o que han perdut éssers estimats sense poder acomiadar-se d’ells. Totes i tots estem de dol, cal buscar eines que ens ajudin a manifestar-lo, a entendre-ho i a superar-lo. L’acompanyament i l’educació emocional mai han estat tan fonamentals. Són coneixements que haurem de tenir molt presents, més enllà de qualsevol crisi.
