Dia sí i dia també estem observant com tots els agents socials que se senten implicats i afectats per la crisi de la Covid19 manifesten el seu oracle en relació al futur que ens espera, en una barreja d’incertesa i de realisme poc clarificadora en relació a la situació en que ens podem trobar ni a curt, ni a mig ni a llarg termini, buscant un equilibri entre les imprevisibles conseqüències sanitàries, econòmiques i polítiques que l’actual crisi pot comportar.
De tots aquests agents implicats, però, és el sector educatiu el que sense tenir un protagonisme directe en la gestió de la crisi està rebent d’una manera més rotunda l’impacte negatiu de les decisions, les indecisions i les no decisions dels responsables polítics.
L’escola oberta, l’escola tancada, si els infants segueixen aprenent, si no ho fan, si s’avaluen, si s’aproven, l’estiu educatiu, les vacances, que si la famosa “bretxa digital”, la conciliació familiar… són temes molts recurrents aquests dies. Tothom es veu amb capacitat d’opinar i de dir que és el que seria millor i com s’hauria de fer. Més enllà del desconcert, però, les mestres no s’han manifestat gaire, perquè tal i com deia sàviament en un article recent la periodista Lídia Heredia, les coses es fan fent-se i no dient-se, i les mestres en aquests moments se senten atrapades entre les consignes dels gestors polítics i la realitat de la praxi a les escoles. Són les responsables de la materialització de la capacitat organitzativa que han de mostrar i demostrar els qui administren els recursos humans, econòmics i tècnics que formen part del nostre sistema educatiu. I així és com han estat i estan actuant les mestres en aquesta crisi de la Covid19; fent, tractant d’adaptar-se a la realitat complexa que se’ls imposa i als reptes que se’ls estan posant al davant constantment.
Pel fet d’estar forçats per la urgència de les decisions, però, es podria caure en el parany d’actuar sense pensar en les conseqüències de la precipitació, de la necessitat de respondre reactivament, intentant salvaguardar el que fins ara estava funcionant en un entorn de “normalitat”, sense ponderar l’impacte dels nous reptes que ens ha de portar la “nova normalitat” i que hauríem de saber aprofitar per veure noves oportunitats de replantejament d’un sistema educatiu ancorat en models formatius desfasats –podríem dir del segle XX, però ens atrevim a dir de començaments del segle XXI– que no encaixa en els patrons d’una societat complexa com l’actual i la nostra, i que hauria de saber respondre amb agilitat als temes apuntats anteriorment i a molts d’altres que se’ns obren per davant.
Aquest punt d’inflexió en que ens trobem obre doncs incògnites, dubtes i nous plantejaments de cara al futur:
Estem segurs que adaptant-nos a les circumstàncies marcades per la pandèmia redibuixarem l’escola que volem o ens haurem de conformar amb la que podrem?
En l’àmbit educatiu –i per què no utilitzar a partir d’ara el terme socioeducatiu–, hem d’aprofitar per fer un replantejament de l’estructura, del sistema, de la metodologia, dels recursos, del temps educatiu, dels professionals, de la formació dels mestres, de tot allò que ens ajudi a millorar l’aprenentatge i a fer de l’escola un instrument de transformació social i educativa.
Cal models molt més flexibles en la planificació dels itineraris educatius que no estiguin supeditats a lleis d’educació que encotillen i que encaixin amb més precisió en les necessitats formatives del model de societat que s’obre pas.
Serà imprescindible passar les necessitats educatives pel tamís de la realitat econòmica que ens condiciona?
Tots tenim un model educatiu ideal a la nostra ment que no pot transcendir els interessos polítics, econòmics i socials impermeables a les necessitats reals de la ciutadania. Tal i com diu Roger Palà en el seu article “Obrim les escoles” (Crític, 2020), s’anuncien plans de xoc per salvar l’economia o el turisme, però ningú no parla d’un pla de xoc per a l’escola, un pla de xoc que suposi mobilitzar tots els recursos materials i professionals existents vinguin d’on vinguin.
Es pot construir un nou model educatiu sobre les cendres d’una societat desorientada, que no sap què és prioritari, si la recuperació econòmica o la sanitària?
Ha d’haver un procés paral·lel, sincrònic entre la nova escola i la nova comunitat que hem de redissenyar. És moment de desenvolupar models de comunitat d’aprenentatge que responguin a l’educació i formació necessària de les futures generacions. (Recomanem veure l’article de José Palos sobre l’escola com a comunitat d’aprenentatge)[1]. Per aconseguir això és imprescindible treballar en xarxa tots els agents socioeducatius, pensant en aquest terme en el sentit més ampli, educació formal, l’educació no formal, serveis educatius, familiars, socials, culturals,… i unir el sector públic i el privat.
Són qüestions que ens inquieten, ens ressonen i ens fan pensar fermament que no és suficient amb ser reactius. Cal ser propositius. És el moment de posar sobre la taula quines són les amenaces, però també les oportunitats que es presenten. És necessari establir un model de col·laboració entre els diferents agents socioeducatius que conservi la dimensió pedagògica, que enforteixi els vincles i les relacions relacionades amb l’intercanvi de sabers, projectes curriculars, pedagògics, organitzacionals i comunitaris (Sayago i Chacón, 2006).
Per això, des del nostre món, l’universitari, creiem fermament que la universitat, amb els seus professionals, els seus estudiants i la recerca han de ser en aquests moments un nus més d’aquesta xarxa i han de posar tots els seus esforços en recolzar l’escola i la societat i cercar eines per que aquest nou repte tingui les respostes necessàries.
Hem de construir, de manera urgent, un espai comú d’enriquiment mutu i treball conjunt que porti a l’objectiu d’aconseguir l’equitat, la inclusió i l’èxit de tots els alumnes i a la vegada enriqueixi i doni força a projectes compartits.
En conseqüència, i per concretar aquesta reflexió compartida en moments de confinament, ens atreviríem a fer alguna proposta fonamentada en la línia que hem apuntat anteriorment:
- Seria un bon moment per donar veu als mestres i a tots els agents socioeducatius i crear una comissió interprofessional (educativa, sanitària i social) per plantejar com ha de ser la realitat a l’escola i quines condicions concretes i accions hem de tenir en compte al reobrir l’escola després del confinament.
- De la mateixa manera, i conseqüentment amb les idees de comunitat, xarxes comunitàries i de capital social de les que parlem, es podria promoure la utilització de biblioteques, casals, centres cívics per augmentar els espais educatius i promoure la seva funció educativa.
- Un altre aspecte necessari per garantir la disminució de la ràtio dels espais educatius i així poder mantenir la seguretat a nivell sanitari és l’augment dels professionals, dels mestres. En aquest cas creiem que hi hauria dues vies clares; una seria, evidentment, recuperar tots aquells mestres que estan en llistes i no tenen feina, i l’altre podria ser realitzar un treball conjunt entre les universitats i el Departament d’Educació per transformar les pràctiques dels alumnes que estudien Educació i que fan 4t (o fins i tot 3r) i segones titulacions, de manera que es poguessin incorporar a les escoles i facilitar així el desdoblament de grups, el treball en petits grups i l’atenció més personalitzada. En aquesta mateixa línia seria d’una gran riquesa la incorporació voluntària de mestres jubilats (sempre que les recomanacions sanitàries ho permetin) que amb la seva gran expertesa donarien una gran qualitat i permetrien també aquesta atenció a grups més reduïts d’infants.
- També es podrien incorporar professionals i alumnes de Psicologia i Pedagogia (dels últims cursos), aportant la visió i anàlisi dels processos psicològics i didàctics inherents a l’acte educatiu, i així donar sentit a aquest treball interdisciplinari i interprofessional que tant defensem i que creiem que és tan necessari .
- Les universitats haurien de posar al servei de l’educació i de l’escola qualsevol projecte de recerca aplicada que ajudi a fer front als reptes proposats i que posi en relació els professionals universitaris amb els mestres de l’escola amb la finalitat de treballar conjuntament en el dia a dia dels centres.
Qualsevol mesura que es prengui a partir d’ara ha de seguir afavorint l’aprenentatge del infants, i tot i la dificultat que es presenta a l’hora de garantir la seguretat sanitària, hem de vetllar per la riquesa de l’aprenentatge entre iguals i per generar aprenentatge a partir del que anem vivint en aquests temps. Ara tenim l’oportunitat de transformar, crear, idear i promoure l’educació que volem; no desaprofitem l’oportunitat de fer-ho i de fer-ho plegats. Com molt bé diu Àngel Castiñeira en una piulada a twitter: “No hi haurà un retorn, sinó un nou destí”, un destí i un camí que hem de fer i planificar entre tots.
Si no és ara, quan?
(1) http://www.senderi.org/cat/articles/126/lescola-es-una-comunitat-daprenentatge-que-educa-de-forma-global )
