Referent del feminisme llatinoamericà, Lagarde va ser militant del Partit Comunista i després diputada pel Partit de la Revolució Democràtica (PRD). Des del Congrés mexicà va impulsar la Llei General per a l’Accés de les Dones a una Vida Lliure de Violència (2007) i, arran dels assassinats de dones en Ciudad Juárez, va encunyar el concepte de feminicidi, utilitzat avui en les legislacions de diferents països. “La solitud pot ser viscuda com a metodologia, com a procés de vida. Tenir moments temporals de solitud a la vida quotidiana, moments d’aïllament en relació amb altres persones és fonamental”, escrivia Lagarde a Soledad y Desolación fa dos anys, quan quarantenes i confinaments estaven lluny de ser una realitat. Avui, des de casa seva, a l’altre costat del telèfon, fa balanç del que la crisi sanitària global ha suposat per milers de dones del món, sobretot per les més vulnerables. Convençuda que la humanitat travessa un canvi de civilització, apunta els principals eixos del nou paradigma que creu que regirà el món.
Què ha revelat la crisi de la Covid19 sobre la realitat que viuen les dones?
Ha revelat moltes coses que s’havien tornat invisibles pel tractament que la societat els ha donat. La pandèmia ha tocat múltiples factors i relacions vinculades a la manera d’ordenar l’espai privat. La crisi s’ha aguditzat perquè dones i homes estaven organitzats per espais, horaris i calendaris que ara s’han modificat. El món privat, la vida quotidiana, de sobte ha estat ocupat pels homes. Estem en una campanya mundial de confinament. És la fórmula que han trobat perquè no ens contagiem, perquè no hi ha vacuna i no hi ha cura. Cal aïllar, s’ha adoptat aquesta forma, però els governs i institucions internacionals de salut han deixat a les dones i els homes que siguin ells mateixos els qui gestionin la crisi que s’ocasiona amb aquesta presència renovada dels homes en l’espai privat.
En què s’ha traduït, això?
En llocs com Mèxic, l’Índia, el Brasil i en països on hi ha una dominació patriarcal de gènere intensa, la presència dels homes en l’espai privat ha significat un increment de les trucades telefòniques de les dones que cerquen protecció. Hi ha moltes friccions per l’espai, les normes, qui fa que. Això ha evidenciat la crisi del sistema reproductiu, que deixa les dones a càrrec de la llar, la cura de nens, nenes, adolescents, gent gran, malalts o persones amb una discapacitat. Ara que estem passant per l’estretor de la vida quotidiana, s’ha comprovat el que hem dit sempre les dones: que aquest és un treball fonamental que ha estat invisibilitzat sempre, però que permet el desenvolupament i la reproducció mateixa de la societat, la cultura i del poder. S’ha assenyalat moltíssim aquesta injustícia i la falta de suport de les instàncies públiques. Moltes dones treballem pel nostre compte, com a emprenedores o assalariades. A més, ens fem càrrec de la casa i la família com podem. A Mèxic, per exemple, una gran quantitat de dones es constitueixen en famílies monoparentals. Si elles no treballen, ningú porta ingressos i aquí es produeix una crisi enorme. A la frontera nord veiem com una gran quantitat de migrants mexicanes van als Estats Units a fer el treball de la llar i tornen a Mèxic després de la seva jornada. Però ara, tots aquests treballs s’han suspès i també s’han suspès les indústries en les quals treballen les dones, a les quals no han lliurat salaris substitutius. Tampoc hi ha una renda bàsica.
Com podrem revertir aquests efectes del confinament en les dones?
Hauríem de tenir la claredat d’aprofitar aquesta onada enorme de confinament i alteració de les normes de convivència, sobretot en l’espai privat, per evitar tornar a relacions que ja coneixem perquè les vam tenir en el passat. Reforçar aquesta consciència social nova sobre el paper de les dones en la vida social privada i pública, fins i tot en la governança. Els 10 millors governs d’aquesta pandèmia són liderats per primeres ministres i presidentes dones. Fora de l’essencialisme, l’anàlisi és que elles han estat menys tocades per esquemes patriarcals i han lluitat pels drets, per la participació, amb una sensibilitat diferent i una visió feminista. Governen diferent per això, no perquè siguin naturalment així. No podem rebutjar l’oportunitat que tenim: estem vivint un gran canvi civilitzatori i per sortir d’aquesta crisi cal sintonitzar amb tots els subjectes socials, totes les alternatives progressistes, com la Internacional Progressista que s’ha format després de la crida feta per diversos intel·lectuals. Cal construir una opció de desenvolupament humà sostenible, verd i feminista. Hem d’aconseguir que la desescalada tingui un sentit humà, que tingui això que el feminisme sempre ha criticat a l’humanisme androcèntric que col·loca en el centre l’home i els homes, però no la humanitat i les persones.
L’extrema dreta a Espanya ha acusat les organitzacions feministes, periodistes i convocants de les manifestacions del 8M de provocar la propagació de la pandèmia. Què n’opina?
Les xarxes que van convocar el 8M no poden ser acusades de res, al contrari. La convocatòria va ser per avançar en la construcció dels drets humans i la democràcia des d’una perspectiva de gènere. És misogin acusar les feministes d’una pandèmia mundial. Em sembla desproporcionat, amb falta de perspectiva i acientífic. Això no és possible provar-ho. No sols va haver-hi manifestacions feministes, va haver-hi partits de futbol amb molt de públic, cerimònies religioses, noces, misses, gent als carrers i en el transport públic. Necessitem un esforç de resiliència i no acceptar les acusacions gratuïtes contra les feministes. És central discutir com fer que en aquesta crisi la societat sigui coadjuvant i no només víctima. En comptes de culpar i acusar les dones d’expandir la pandèmia, cosa que és falsa, hauríem d’aprofitar la saviesa del moviment feminista per integrar el feminisme en la governança democràtica, en la participació de la societat civil, en la construcció d’un planeta verd. Hem d’enfrontar el que ve de manera complexa, sostinguda, professional i vetllant per l’interès de les persones, de les comunitats i del poble en general. Cal tractar que prevalgui l’ètica. La fi de la pandèmia està lluny, però tenim l’espai per col·locar en el centre del desconfinament un debat ètic sobre el nou paradigma que volem impulsar.
Com fer que els partits d’ultradreta de tot el món no interfereixin en la construcció d’aquest nou paradigma?
El primer és observar que la dreta en el món té els seus centres, la seva potència, els seus milions en joc, com està succeint als Estats Units amb el neofeixista president Trump. La gent progressista, les feministes, els ecologistes hem de ser conscients que ara és el moment. Al març es va produir un auge en l’onada actual del feminisme en la qual participen milions de dones i homes de diferents generacions que ja s’estan apropiant de la cultura feminista. Hem de difondre aquesta cultura. Convocar a la resiliència, a aconseguir capacitats de restauració, de conservació i d’innovació per apoderar el procés d’erradicació de la pandèmia. Hem d’escoltar als científics que mostren com estem destruint la terra, els territoris i que això ens portarà a tragèdies impensables. La desigualtat enorme que hi ha en el món es cobra vides amb l’epidèmia amb les persones de més risc, les comunitats més fràgils. Hem d’impulsar un sistema internacional, nacional i local de la cura per tenir una orientació de cures permanent i no sols per emergències, i que porti a cuidar, a reparar i a innovar amb llenguatges nous i acostaments diversos. Les feministes fa temps estem proposant com a alternativa una economia solidària, l’economia feminista, que posa en el centre les persones i que busca la qualitat de vida, la salut, l’educació, i tenir millors condicions de vida, de treball i de convivència amb els homes sense violència.
Què ens deixarà aquesta crisi?
D’aquesta crisi n’hem de sortir una mica millor. Al principi va ser resistir, com la cançó –Resistiré–, però ara, a més de resistir, ens hem proposat transformar el món per privilegiar l’ecosistema, el patrimoni històric i cultural i els drets humans. Estem accedint a un canvi cultural civilitzatori perquè per primera vegada podem parlar d’una crisi que afecta tots els territoris del món i totes les persones alhora, parlar d’humanitat. Això és un canvi paradigmàtic i exigeix que siguem capaços de portar aquest nou model a tots els espais i que la política es posi al servei de construir aquesta nova cultura de la cura pròpia i dels altres, del medi ambient, del patrimoni i de tot el que té un valor per nosaltres.
