Aquest és un article publicat a eldiario.es
Hi ha una nena que ha fet perdre el cap a genis moderns de la talla d’Umberto Eco, Gabriel García Márquez i Mario Benedetti. Una heroïna infantil que des de l’aspre paper del diari Primera Plana clamava per la protecció de la infància i el no a la guerra. Una hippie disfressada d’innocència, una rebel en miniatura, un mocosa contestatària que ha robat cors des de fa cinquanta anys.
Encara que The Beatles ja no sonin a la ràdio i els titulars no parlin del Maig francès, Mafalda és atemporal i les noves generacions es neguen a considerar-la un símbol caducat. Els anys només passen pel desballestat aspecte dels onze llibrets que coronen prestatgeries en tots els racons del món. Com diu Leila Guerriero, “no és un espectacle per a sensibles”, ja que les fulles destenyides i les tapes esquerdades han perdut tota la vivesa d’antany. No així la ironia, tan incombustible com el mateix dibuixet.
Aprofitant la celebració de les seves cinquanta primaveres, la Unesco ha reconegut la creació de Quino com a estendard del Dia del Llibre. Des de la seva seu a París han volgut homenatjar amb una exposició sobre “la cèlebre nena pacifista i inconformista”. Així, el 23 d’abril s’accentuarà el caràcter internacional de Mafalda, les historietes de la qual han estat traduïdes a més de trenta idiomes.
Electrodomèstics i feminisme
L’origen del mite és ara tota una paradoxa. El 1962, Quino va rebre una oferta per orquestrar la campanya publicitària de la cadena d’electrodomèstics Mansfield. Les tires del dibuixant van treure el cap per primera vegada per representar la idea de família feliç al voltant de les tasques de la llar. Però l’humor àcid es va imposar sobre els tòpics casolans. El gran problema del seu creador llavors va ser que no coneixia a penes la seva criatura, ja que es va trobar amb l’esbós d’una marca privada sense ànima.
Dos anys després, Joaquín Salvador trobaria en el feminisme l’ingredient de l’èxit. Mafalda seria la crítica agressiva del paper de mestressa de casa de la seva mare i dels somnis ultraconservadors de la seva amiga Susanita. La nena que llegeix i escolta les notícies, descarta la frivolitat i imagina un futur com influent intèrpret de l’ONU. Vaja, que traspua personalitat per tota la seva bidimensionalitat.
En aquest 1964, les aspiracions de Mafalda i de Quino van començar a fluir paral·leles, per al que va resultar necessari crear un microcosmos de guarderia on la nena preguntona posés en escac al món adult. I així van aparèixer les seves inoblidables acompanyants: Manolito -el “gashego” enamorat de Rockefeller-, Susanita -frívola i mare en potència-, Felip -el somiador-, Llibertat -el seu caràcter ocupa el doble que ella-, Miguelito i Guille -pod què?-. Tots ells són els amics i hereus de Quino, i l’estampa de l’Argentina més visceral.
No obstant això, per donar-los un context, Quino no va necessitar més pedrera d’inspiració que els noticiaris dels anys seixanta. La seva llenguda protagonista va opinar sobre la guerra del Vietnam, l’assassinat de Kennedy, la carrera espacial i la psicoanàlisi. Només va callar després del cop de Xile, quan la censura li va impedir seguir preguntant-se “¿I no serà que en aquest món hi ha cada vegada més gent i menys persones?”.
La Quinoteràpia
“Després de llegir Mafalda em vaig adonar que el que et s’aproxima més a la felicitat és la ‘Quinoterapia'”, deia el recordat Gabriel García Márquez. Perquè Mafalda serveix tant als que van viure a l’Argentina dels seixanta, com als que la llegeixen en aquest mateix instant a l’altre costat de l’Atlàntic. Combreguem amb el desencant de la nena de sis anys perquè, com va dir Julio Cortázar, “no té importància el que pensis de Mafalda, l’important és el que Mafalda pensi de tu”.
La Quinoterapia es va estendre com la pólvora per tot el món, en gran part gràcies als traductors de l’obra. Per exemple a Itàlia, els mafaldòlegs van simpatitzar gràcies a la mà del filòsof Umberto Eco, que la definia com “una heroïna iracunda que rebutja el món tal com és, reivindicant el seu dret a seguir sent una nena que no vol fer-se càrrec de l’univers adulterat pels pares”.
El mateix va ocórrer en altres parts del globus, fins i tot en la criticada Xina comunista. Encara que, per desgràcia dels seus seguidors internacionals, Mafalda no és el Mickey Mouse del seu artífex. Segons el dibuixant és un tros de paper que sua tinta i que li va sortir excepcionalment bé.
Però, segurament, per als pares argentins va ser un cavall de Troia que va detonar moltes preguntes incòmodes sobre el govern de Perón, Fidel Castro o els drets humans. I per als espanyols va ser el Buenos Aires més tangible a què es podia aspirar: l’olor dels pancakes, el gust endimoniat de la sopa, la botiga de queviures de Manolito, el barri de San Telmo i el cinquè pis del carrer Xile 371.
Ho sentim per Quino, però per a tots els que vam recórrer la ciutat portenya en els seus sabatots, Mafalda és saviesa lleugera i un oasi de Quinoterapia.
