El sentit de l’humor fa referència essencialment al goig que produeixen certes distorsions de la realitat, des de la simple exageració a l’alternativa absurda. Existeix un gran consens en considerar la incongruència com una de les seves característiques fonamentals. Aquesta remet a una situació en la qual la comprensió d’un fet previsible i seqüencial genera unes expectatives que són truncades per un desenllaç del tot inesperat. El seu efecte dóna lloc a una sorpresa que ocasiona plaer i fa riure.
El desenvolupament de l’infant s’avalua habitualment examinant la comprensió verbal, el raonament, la motricitat, etc, però poques vegades es té en compte el sentit de l’humor. Tanmateix hi ha moltes raons per prendre’l en consideració com a indicador evolutiu. Per interpretar correctament una situació humorística és necessari haver assolit un grau de Teoria de la Ment que permeti ser capaç d’atribuir estats mentals als personatges que hi són presents i inferir les seves creences i desitjos. Al mateix temps l’humor verbal posa a prova la capacitat pragmàtica i metalingüística perquè exigeix anar més enllà dels significats expressats literalment i descobrir les intencions que s’amaguen rere les paraules.
McGhee concep l’humor com l’experiència mental del descobriment o l’apreciació còmica de la incongruència d’idees o de situacions. Aquest autor entén l’humor com un esdeveniment cognitiu que sorgeix específicament cap el segon any de vida. Fins i tot fa una proposta sobre el desenvolupament de la incongruència en quatre etapes evolutives:
1ª etapa (1 ½-2 anys). El coneixement d’allò inapropiat d’una acció executada sobre un objecte provoca humor. És, per tant, humor a partir d’accions amb objectes.
2ª etapa (a partir de finals del 2n any). La incongruència comença a donar-se a nivell verbal. Per exemple, a un gat se li diu gos.
3ª etapa (a partir dels 3-4 anys). Apareixen les incongruències conceptuals. El nen descompon els conceptes en els seus atributs i reacciona humorísticament enfront la violació d’algun d’ells. Per exemple, una bicicleta amb rodes quadrades. Des del punt de vista lingüístic, el joc ja no es limita simplement a donar noms que no es corresponen, sinó que pot consistir, per exemple, en repetir rítmicament paraules sense sentit.
4a etapa (a partir dels 7 anys). L’infant accedeix a la multiplicitat de sentits d’un esdeveniment, la qual cosa suposa el primer pas vers l’humor adult. Es percep l’humor com a violacions de les expectatives abstractes basades en la relació entre esdeveniments. Apareixen noves fonts d’incongruència com la inconsistència del comportament i l’ambigüitat lingüística.
Per contra del que sovint es pensa, els infants ben aviat són sensibles al sentit de l’humor, si bé és cert que amb els anys va millorant el grau de domini sobre la comprensió de situacions humorístiques, particularment respecte a l’acudit verbal, la gestió deliberada dels seus efectes i la ironia, la qual no es percep abans dels 5 ó 6 anys i s’incrementa amb l’edat. Quan els nens prenen consciència de la importància de copsar les intencions més que no pas el significat literal de les paraules i descobreixen que cenyir-se a la literalitat condueix al fracàs comunicatiu, aleshores s’atreveixen a desafiar la pragmàtica amb l’objectiu de provocar una situació còmica i juguen amb la interpretació rígida de les expressions verbals. Per exemple, els hi demanes que expliquin una cosa “amb quatre paraules” i en diuen exactament quatre, ni més ni menys.
En gran mesura l’humor lingüístic està basat en la violació de les regles verbals i conversacionals. Per transgredir una regla cercant a consciència un efecte còmic, prèviament cal tenir-la assumida, per la qual cosa és necessari que existeixi un control de processament i d’anàlisi de coneixement lingüístic considerables. A nivell pràctic, si ens fixem com progressa aquesta “capacitat transgressiva” obtindrem indicadors metalingüístics molt valuosos sobre el desenvolupament de l’infant. Seguint l’ordre dels diferents nivells del llenguatge podem observar:
Transgressió de les regles fonològiques. L’articulació deformada voluntàriament de certs fonemes forma part del repertori habitual dels nens de 3 a 5 anys. A part, existeixen jocs lingüístics que es basen en infringir regles d’una manera més sistematitzada com per exemple enraonar a l’inrevés, ometre algun fonema o introduir “ti” abans de cada síl·laba. Per exemple, “no tinc vergonya” seria: “tino titinc tivertigotinya”. Aquests jocs lingüístics rarament són utilitzats abans dels 6 ó 7 anys.
Transgressió de les regles semàntiques. La creació de paraules sense significat és un dels mitjans més eficaços utilitzats pels nens petits per obtenir un efecte humorístic. D’altres són la combinació de paraules que semànticament no tenen relació o són contradictòries, els jocs de paraules basats en l’homonímia i el doble sentit, mantenir una conversa amb noms intercanviats com per exemple dir “cadira” a la “taula” i viceversa, etc.
Transgressió de les regles sintàctiques. Els nens troben divertit haver de detectar anomalies sintàctiques en frases. Els jocs de paraules en els quals el doble sentit es basa en una ambigüitat sintàctica també pot tenir un efecte humorístic, si bé la seva comprensió no és gaire corrent abans dels 9 ó 10 anys o, fins i tot, més tard. Per exemple: “El Jan es va menjar un pollastre feliç”; la qüestió és: qui era feliç el Jan o el pollastre?
En conclusió, el sentit de l’humor és una “cruïlla psicològica” en la que hi conflueixen processos lingüístics i cognitius que ben analitzats ens poden ajudar a conèixer millor el grau de desenvolupament infantil. A més, és un element sempre present a la interacció comunicativa que contribueix a la naturalitat de la situació i que exerceix un paper motivador incomparable.
