Començo establint un principi fonamental: no puc entendre un docent que no valori molt positivament l’avaluació i la consideri una eina essencial de la nostra professió; seria incomprensible i paradoxal per mi trobar-me un docent que cregui que l’avaluació no és una eina imprescindible per a la millora i el progrés, ja sigui en relació amb els seus alumnes com també en relació amb la mateixa pràctica docent.
Establert aquest punt de partida, estic convençut que una immensa majoria de docents, per no dir tots i semblar massa contundent, planifiquem l’avaluació com a eina per comprovar el rendiment dels nostres alumnes i, també i sobretot, l’efectivitat de la nostra tasca. Tenim bibliografia suficient i aportacions molt valuoses des de fa temps que ens han obert els ulls a l’evidència. Segur que no ens cal recordar la Neus Sanmartí i les seves aportacions sobre el valor de l’avaluació o sobre per què ha de ser l’avaluació el pal de paller de la nostra acció docent. I, per aquest motiu, segur que a hores d’ara ja no hi ha ningú que redueixi l’avaluació a l’acte simple de qualificar, de posar una nota. Aquest reduccionisme, sense dubtes, oferiria una imatge ridícula de la nostra professió. Tots sabem del valor de l’avaluació formativa i analitzem els resultats dels treballs dels nostres alumnes per saber què ha funcionat o què hem de revisar. No ho podem evitar, som així de crítics i humils.
Però, a més, conscients del valor de l’avaluació, els docents també volem que un altre professional ens avaluï. Perquè, què implica voler ser avaluats? És evident: la voluntat de millorar, de tenir l’oportunitat de no repetir els mateixos errors, de conèixer quina és la nostra efectivitat com a professionals i proposar-nos fites i camins de millora. Per tant, volem ser avaluats perquè som conscients de la nostra fal·libilitat. No entenc que hi pugui haver cap docent amb la suficient arrogància per a creure que no té res a millorar. No pot haver-hi cap docent que vegi innecessari que un altre professional entri a la seva aula, comprovi les seves programacions, observi la seva pràctica d’aula, analitzi la seva acció tutorial o la funció directiva o la tasca de coordinació assignada. Estic plenament convençut que volem que ens aconsellin sobre com podríem millorar la nostra tasca, sigui quina sigui dins del nostre centre educatiu, perquè busquem l’excel·lència.
I precisament per la importància i necessitat de l’avaluació, també he de suposar que tots i cadascun de nosaltres, docents, veurem amb bons ulls compartir amb un altre company les nostres experiències i estarem encantats d’obrir les portes de l’aula perquè ens hi observi i valori l’efectivitat de la nostra acció educativa. Segur que volem que un altre docent ens doni el seu parer i puguem intercanviar amb ell recursos i perspectives. I, a l’inrevés, segur que estem desitjant entrar en les aules d’altres docents o altres escoles per observar, per contrastar amb ells els nostres plantejaments i compartir mètodes, tècniques o activitats. I tot això amb l’únic objectiu de millorar. És consubstancial a la nostra professió avaluar i compartir. Allò de tancar la porta de l’aula com si fos un espai hermètic en el qual podem fer el que se’ns acudeixi sense que ningú pugui qüestionar-ho, ha passat a la història. Ara ja no podem tancar l’escola i treballar des del sectarisme perquè, per fi, ja hem superat aquell temps de supèrbia i creences subjectives. Segur.
Perquè l’avaluació és necessària, he de suposar que tots i cadascun de nosaltres, docents, veiem amb bons ulls obrir les portes de l’aula a un company perquè valori l’efectivitat de la nostra acció educativa. Segur.
I aquest intercanvi i avaluació contínua ens porta ineludiblement a formar-nos per a avançar com a professionals. Educadors que no volen formar-se és un oxímoron impossible en el món educatiu. Segur. No puc pensar-ho d’una altra manera. No ens imaginem un metge que no vulgui millorar i que després de vint o trenta anys de professió continuï desenvolupant la seva activitat mèdica com el primer dia, al marge de les últimes investigacions i avenços de la ciència. Com tampoc no ens imaginem un enginyer o un arquitecte que desconegui els descobriments sobre nous materials, el disseny de noves maquinàries o les aportacions de la nanotecnologia, per exemple. Doncs, de la mateixa manera, no ens podem imaginar un docent que no estigui al cas de les aportacions de la psicologia, la pedagogia, la neurociència o la informàtica i no es formi sobre noves tècniques o metodologies docents, o sobre la importància de l’avaluació o la tutoria, per exemple.
A més, els docents fem gala del nostre esperit crític i fugim de sectarismes. Mai abracem teories o plantejaments que no estiguin fonamentats en el coneixement científic o recolzats en estudis seriosos que demostrin la seva validesa. No trobarem docents que defensen un determinat plantejament educatiu a partir de la fe o de boniques paraules o des de la crítica arrogant del savi o per qualsevol altre convenciment subjectiu. No, de cap manera. Els docents, tots, llegim els estudis que es presenten a la comunitat i analitzem la seva validesa amb ulls crítics, ens actualitzem amb esperit analític i racional.
Així doncs, puc assegurar que ja no existeix aquell plantejament sectari i immobilista que considerava que tot el que fa un docent sempre és bo, sigui el que sigui, perquè per alguna cosa és docent. Ja no existeixen aquells docents que estiraven la utilitat de vells apunts groguencs fins a la jubilació o que reduïen la seva activitat docent al dictat exclusiu de coneixements memorístics o a la lectura fidel del llibre de text. No, segur. Com tampoc no existeixen docents que siguin seguidors cecs de propostes lluminoses guarnides de boniques paraules, propostes farcides d’ideals naïfs però buides de suport experimental i contrastat. Segur que ja no queden docents que culpabilitzen dels mals resultats sempre als seus alumnes sense considerar que, potser, igual ells podrien millorar la seva acció a l’aula. Com tampoc no en queden dels que sempre culpabilitzen l’infortuni o el dimoni social per evitar mirar-se al mirall. Perquè els docents, tots, som crítics i mai no ens deixen portar per la fe en l’aplicació de determinats mètodes.
Acabo ja. Podria passar que algú que llegeixi aquest article pensi que tot el que s’afirma és veritat. I estarà bé que ho pensi perquè confirmarà el meu supòsit: hi ha docents que avui dia veiem la nostra tasca amb ulls professionals i crítics, valorem l’avaluació docent com a eina essencial de millora i estem convençuts del valor de l’intercanvi i la formació contínua. També és possible que algú que llegeixi aquest article pensi que està escrit des de la ironia. I estarà bé que ho pensi perquè o bé confirmarà el mateix supòsit o bé se sentirà ferit per al·lusions. Doncs bé, són precisament aquests docents, els ferits, els que donen sentit a l’article: ells són els destinataris i estarà bé que, en llegir-lo, se n’avergonyeixin.
