Opinió

Privació lingüística en la infància i adolescència sorda, un fracàs de l’educació

Després de la lectura continuada durant tres anys de la bibliografia internacional sobre el tema de la privació lingüística, i a partir de la nostra pròpia experiència amb les famílies amb fills sords amb aquesta problemàtica de conducta greu tant a Catalunya com en la resta de comunitats autònomes, no dubtem ja a qualificar-los de nens, nenes i adolescents amb privació lingüística moderada o severa, segons els casos. És una síndrome patològica que abasta les conseqüències psicosocials i cognitives negatives de la falta de comunicació d’un individu que no ha estat exposat al desenvolupament natural d’una llengua primera (o L1) abans del període crític.

El període crític és el moment de maduració del cervell en el qual ja no és possible el desenvolupament natiu d’una llengua (Lenneberg 1967). Fins ara es creia que el llindar arribava fins a l’adolescència, però els estudis neuronals actuals (Meisel 2013) consideren que l’edat clau és entorn als 8 anys. A partir d’aquesta edat es pot adquirir una llengua, però ja no sempre com a parlant natiu.

En un article recent (Glickman et al. 2020), els autors es plantegen per què cada vegada és més freqüent la síndrome de la privació lingüística al seu país, els EUA, i la resposta que ofereixen és que hi ha ja moltes persones sordes que no accedeixen a l’adquisició d’una llengua natural, perquè han estat aïllades de la comunitat sorda a causa de la inclusió educativa i/o perquè, malgrat els implants coclears, no han aconseguit resultats òptims. Assenyalen que els símptomes que tenen aquests individus s’acosten molt als de l’esquizofrènia, en els casos més severs, des de conductes socials disruptores (fins i tot amb problemes seriosos que poden acabar en penes judicials), fins a problemes cognitius de diferents tipus (per exemple, incapacitat per a l’actuació segons la teoria de la ment), d’identitat, depressions severes, etc.

Malgrat que des dels otorrinos i els logopedes s’indica que els implants són totalment eficients i es pot portar “una vida completament normal” després de la rehabilitació, les estadístiques internacionals indiquen que el 20% és una xifra massa optimista del seu èxit (*Humphries et al. 2018). A Espanya no tenim cap dada sobre aquest tema, però en els centres educatius amb alumnat sord constaten ja aquesta gran variabilitat en els resultats.

Hi ha vegades que, després de l’implant, no es recupera gaire l’audició i, al mateix temps, les famílies no aprenen la llengua de signes esperant al benefici d’aquest implant ni escolaritzen als seus fills i filles en el model d’educació compartida bilingüe (llengua de signes/llengua oral). D’aquesta manera, passen diversos anys de la seva vida incomunicats o amb una mínima comunicació. A l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha casos de nens de fins a 8 anys sense cap llengua adquirida, ni oral ni de signes. Tot això per la decisió dels otorrinos i dels logopedes o mestres d’Audició i Llenguatge. Segons els comentaris d’algunes famílies, els seus otorrinos de referència els informen que “signar és un obstacle per al desenvolupament de la llengua oral” del seu fill o filla recentment implantat; fins i tot en el document de signatura abans del procés de l’implant, una de les clàusules que signen és que no faran servir la llengua de signes amb el seu fill.

Malgrat que otorrinos i logopedes afirmen que els implants són totalment eficients i permeten portar “una vida completament normal”, les estadístiques internacionals indiquen que fins i tot un 20% de casos d’èxit és una xifra optimista

Avui dia no hi ha cap estudi científic que corrobori aquesta afirmació que la llengua de signes perjudica el desenvolupament de la llengua. Potser pot retardar-ne l’adquisició, com succeeix en tot procés de bilingüisme, però a canvi ens assegurem el desenvolupament psicosocial i cognitiu ple d’aquests individus i prevenim la privació lingüística. Si un implant no funciona en un individu concret no és per la llengua de signes, sinó per altres raons que avui dia la ciència desconeix. La següent afirmació de Humphries et al. (2020, 198) ens sembla summament il·lustradora, al mateix temps que crítica, dels qui esperen miracles amb els implants: “Els implants coclears (IC) no són ordenadors. Els ordinadors els posem en els nostres escriptoris i els instruïm sobre el que han de fer, i, com la tecnologia millora, podem dir-los més i més coses per fer. Els IC són una tecnologia diferent”.

En altres casos, la privació lingüística no és tan severa perquè l’implant permet la recuperació de part de l’audició. No obstant això, aquesta recuperació no és suficient per a l’adquisició completa de la llengua oral (és a dir, com L1). Aquesta s’adquireix només parcialment, la qual cosa priva al nen i jove d’un desenvolupament psicosocial ple. I una segona conseqüència ben evident d’això és el fracàs escolar: qui té privació lingüística tindrà, com és obvi, problemes educatius.

L’única solució en termes ètics (a més de la més barata per un país) és la comunicació a través de la llengua de signes perquè el nen o nena no perdi gens d’informació amb els seus familiars o tutors des del moment del seu naixement. Per això, aquesta família ha d’aprendre llengua de signes, si no és una família sorda, i l’administració hauria de facilitar-li gratuïtament els cursos de llengua de signes. També és fonamental que alguna de les escoles de 0-3 anys (en una comarca o província) incloguin una unitat bilingüe, amb professors sords que ensenyin als nens a signar de manera nativa, al mateix temps que s’ensenya també la llengua oral, ja des dels 0 anys. I, posteriorment, l’escolarització en un programa d’educació bilingüe; és el que es denomina “educació compartida bilingüe”, amb alumnat sord i oïdor que convisquin en una mateixa aula, amb dues professores a l’aula: una que utilitza la llengua parlada i una altra cotutora que utilitza la llengua de signes (les dues comunicant la mateixa informació simultàniament).

Per tant, la inclusió d’un nen o nena sord aïllat dels seus companys sords i dels professors signants en una escola ordinària no és un model educatiu adequat ni tampoc ètic per a aquesta mena d’alumnat si el que volem és el desenvolupament ple de la seva personalitat i la igualtat de condicions amb l’alumnat oïdor a les nostres societats democràtiques.

Esperanza Morales és catedràtica de Lingüística a la Universitat de A Corunya i presidenta de BilinSig. La seva recerca és sobre el bilingüisme intermodal (llengua de signes i llengua oral) i sobre l’anàlisi del discurs.

Marian González és mare de dos adolescents, un dels quals sord, i presidenta de l’associació Volem Signar i Escoltar. De professió és mestra d’educació especial.

Més informació sobre les referències bibliogràfiques a http://www.bilinsig.org/noticias-de-eventos/