Opinió

‘El ventre del mar’ i ‘El poder del perro’

‘El ventre del mar’

Agustí Villaronga ens regala una altra pel·lícula extraordinària, El ventre del mar. Inspirada en La barca de la Medusa, celebrada pintura del romàntic Théodore Gericault, que es va basar en el naufragi del vaixell Medusa, on un grup nombrós de mariners van ser abandonats a plena mar i la majoria van morir. I basada en el text literari d’Alessandro Baricco, podem veure l’enfrontament entre dos nàufrags supervivents: l’oficial metge que representa una determinada mirada sobre els esdeveniments i el mariner ras que se situa en un altre punt de vista. El resultat és un teixit que ens fa conscient la complexitat de la realitat. A més de recordar-nos el poder de la mar, aquest ventre que tot ho engoleix, fa una incursió al nostre present, on dotzenes de  barques fràgils arriben a les nostres costes o s’enfonsen en el trajecte i moren centenars de persones.

Bellesa en unes imatges que ens ofereixen una tragèdia. Un duel interpretatiu entre Roger Casamajor i Òscar Kapoya. Tots dos reciten el text amb solvència, ben dit i ben pautat, i transmeten amb les mirades tot allò que la paraula no pot dir.

Una estrena de Villaronga sempre és un esdeveniment. Aquesta pel·lícula la podem veure parlada en català, que bona falta ens fa tenir cine en la nostra llengua i si és una proposta excel·lent encara més.

‘El poder del perro’

Una de les grans pel·lícules de la història del cine és El piano, de Jane Campion. Ara, la directora neozelandesa filma El poder del perro,  una altra gran història que d’alguna manera manté una relació amb El piano.

Aquí se’ns explica la història d’un ramader i del seu germà, que són molt diferents. El ramader és el representant clàssic d’una manera d’entendre què vol dir ser un home. Campion treu tot el suc als elements que configuren el western com a gènere: el tractament del paisatge com si fos un personatge, els cowboys seguits de ramats impressionants on et sembla olorar la fortor de la suor, la línia de l’horitzó, homes fets i durs, la importància de l’interior com espai d’acollida –tot i que aquí també ho és de conflicte sobretot pel personatge femení–, l’espai exterior obert a l’aventura –tot i que aquí també apareix com  una zona més íntima on es manifesta el pinyol de la pel·lícula–…

Benedict Cumberbatch, difícilment podem pensar en un altre actor després de veure la seva interpretació sublim, veu en crisi la seva masculinitat quan es troba amb el fill de la seva cunyada, extraordinari també Kodi Smit-McPhee, enigmàtic, prim com un jonc, d’una fragilitat manifesta però que sap més del que sembla a primera vista. El ramader comença tractant-lo amb rudesa, però en el fons és un formatge on la duresa només és a la pell. Després deixa veure la seva fragilitat plena de contradiccions. Però no espereu escenes tòrrides. Campion suggereix més que mostra, explica la força del desig i la vulnerabilitat en unes escenes allunyades del romanticisme tot i que ens expliquen una història de seducció.

Crec que aquesta pel·lícula serà carn de diversos Oscar. Temps al temps.