Un dels silencis més clamorosos al voltant de la qüestió del català a l’escola i fora de l’escola és el de les ciències socials. Un territori inequívocament líder en recerca empírica sobre la nostra pròpia societat i els problemes que l’afecten, fins i tot en avaluació científica de les polítiques públiques que els pretenen solucionar, té paradoxalment la boca tancada en un tema que podria liderar en aquest laboratori natural immillorable en què vivim. Fem veure que sentim ploure quan es repeteix contínuament que la immersió és un model d’èxit, que el català és la llengua de cohesió social i que l’alumnat acaba l’ESO dominant les dues llengües per igual, perquè discrepar en el tema de la llengua podria convertir la pluja en una temible tempesta.
Però aquesta vegada potser les coses han anat massa lluny en la trampa habitual de voler tenir totes les converses a l’hora. Aquesta és una forma habitual de fer passar per arguments experts sobre llengua, educació i cohesió social el que son opcions polítiques discrepants que ja no semblen voler dirimir les discrepàncies a partir de la llei que ens hem donat.
Si parlem d’educació, agrairia que els polítics paressin l’orella a una evidència incontestable que res no pot qualificar, aquí i ara, de model d’èxit: un de cada cinc joves entre 18 i 24 anys no assoleix a Catalunya una formació mínima per accedir a una feina que li permeti fer front a l’exclusió social. Aquesta proporció s’enfila a més del 40% quan parlem de nois nascuts a l’estranger, i a un 30% de noies. No tenim dades d’abandonament escolar prematur per classe social, però està clar que els nivells d’acreditació a l’ESO als centres que escolaritzen estudiants de famílies més benestants excedeixen abastament els dels centres que escolaritzen la classe treballadora. Justament aquests son els que més han patit les retallades sagnants que cuegen d’aquell “govern dels millors”.
Als altres centres, a banda de tenir molts més recursos de suport per evitar exclusions i desercions, les famílies proporcionen als seus fills i filles entorns plurilingües sense jerarquies. La majoria d’estudiants de classe treballadora, on l’alumnat d’origen estranger està sobre-representat, depèn de l’escola no només pels continguts que cal aprendre sinó perquè és l’únic lloc on està en contacte amb la llengua vehicular a partir de la qual se l’avaluarà. En el cas dels estudiants estrangers no hispanoparlants, aquest aprenentatge és doble: el català, només a l’escola i el castellà, pràcticament només al carrer. Aquesta és una situació molt freqüent i no proporciona ni de lluny les condicions òptimes per aprendre correctament el català ni el castellà en tots els seus registres.
Sembla obvi que més necessitats amb menys recursos és el contrari de l’equitat. Però no només això. El castellà i altres llengües encara no es veuen de forma natural com legítimes i pertinents a l’escola, tot i que tones de recerca ens recorden que la seva presència resulta clau per crear vincles escolars i socials entre els seus joves parlants.
Pel que fa a la salut del català, les evidències són igualment clares: cada vegada resulta menys atractiu i el fa servir menys gent tot i tenir-ne més coneixement, perquè el canvi de llengua habitual fa temps que s’ha estancat. Segons l’Institut Català d’Estadística, no passem del 36% els parlants habituals. No és secundari el fet que tenim una televisió pública que durant força temps parlava a tothom, però que ara emet des de i per a un sector social que viu en el miratge que el país és seu i que la independència és l’única opció legítima i democràtica. Em dol molt que la meva llengua familiar es vegi com una imposició ideològica o com un tret de prestigi per sobre d’altres, i no com una riquesa cultural de la humanitat. No m’estranya que sigui així perquè la imatge social que reflecteixen els mitjans públics catalans és inequívoca. Que hi surti un professor delirant contra els drets humans i la convivència sense que se’l talli ni se’l repliqui no és un punt a favor de ningú, ni compensa bestieses d’altres: és atiar el foc que consumeix la nostra llengua.
És cert que si jo parlo català com el de casa, fins i tot força gent que el parla posant-hi la millor voluntat de comunicar-se no m’entén. Els meus pares optaven per parlar en castellà al personal sanitari que el tenia com a primera llengua durant les seves diverses hospitalitzacions al final de la seva vida després d’episodis de malentesos que, quan t’han de posar una sonda, millor que no es produeixin! No és pas culpa de cap parlant, però sí que és una conseqüència de la segregació social i política que vivim. En resum, no s’ensenya ni a estimar el català, que fora bàsic per protegir-lo, ni a ensenyar bé el castellà, com si aquest s’aprengués correctament en tots els registres que té una llengua per ciència infusa i no a l’escola. Un suïcidi social i educatiu que ja paguem ben car.
Conceptes com llengua pròpia o escola només en català pertanyen a un univers ideològic que vol un tipus de país, per al qual el castellà és tant de fora com totes les llengües estrangeres
Finalment, parlem breument de política, recordant de nou que ni els mantres ni els silencis no poden substituir els pactes per més temps. Conceptes com llengua pròpia, escola només en català, nosaltres els oprimits i la nostra llengua minoritzada, etc., pertanyen a un univers ideològic que vol un tipus de país. És una posició per la qual el castellà és tant de fora, com totes les llengües estrangeres, i li pren el lloc al català. Però a la societat catalana no hi ha un únic univers ideològic alternatiu, simètricament essencialista i assimilacionista, sinó diverses altres maneres de definir “nosaltres”, que trenquen aquestes visions rígides i empobridores. I ens hem d’entendre amb honestedat, sense caure en instrumentalitzacions vergonyoses dels desacords. És a dir, sense manipular amb falsedats, pretextos i confusions, i sense continuar provocant entre les generacions més joves una fractura més que les deixarà ben poc preparades per reptes essencials d’ordre mundial, que superen totes les fronteres.
Si volem cohesió social, practiquem-la començant pel respecte democràtic, deixant enrere formulacions màgiques com ara que el català la proporciona i no, com a la resta del món, la redistribució i el reconeixement. A mi m’agradaria una escola capaç d’igualar i enriquir-se amb les llengües en les quals ens estimem, sense jerarquies, perquè tenim una sort immensa i fa temps que l’estem desaprofitant. També m’agradaria que la meva opció es valorés sense descartar-la amb intimidacions i exclusions: vull una escola plurilingüe, com la dels fills i filles dels més rics en el projecte lingüístic i en moltes altres coses, per assolir una societat més justa.
