Opinió

A qui posem al centre de l’activitat?

Asseure uns quants infants al voltant d’una taula, agafar-los la mà pel canell un per un, posar-hi pintura i estampar-la a una cartolina. Posar pega en el tronc d’un dibuix d’un arbre i demanar-los que hi enganxin trossets de paper de seda de color marró. Fer un circuit de psicomotricitat –posant els mòduls fent un recorregut– i demanar-los que hi passin. Donar un conte a cadascú perquè hem decidit que és l’hora de mirar contes, fer el regal del dia de la mare/pare, la manualitat per la castanyada, anar a piscina, aprendre anglès, sortides al Zoo i a l’Aquàrium. En definitiva, voler que tot el grup faci el mateix, i voler que ho facin quan i com decideix l’educadora, no té sentit més enllà de satisfer-la a ella i demostrar a les famílies com progressen els seus fills a través de fer activitats tangibles. I aleshores és l’adult qui se situa al centre de l’activitat i no pas l’infant. I deixo de banda el negoci que hi ha en alguns centres infantils (als quals només hi poden accedir unes poques famílies amb una renda elevada) al voltant de tanta activitat on pràcticament tot es compra i es paga, cosa que alimenta aquesta idea del fer i del produir en una etapa en què és innecessari.

Jo mateixa vaig viure aquestes situacions fa més de quinze anys. Vaig donar-los menjar quan podien fer-ho sols, vaig estampar mans (i peus!), vaig posar pega en una superfície perquè hi enganxessin trossets de paper, vaig fer arbres de Nadal on les seves ditades eren els llums, vaig fer tapes d’àlbum, castanyes de cartolina que s’emportaven a casa, regals del dia de la mare i del pare, dracs i roses per Sant Jordi, fèiem sortides, anàvem a piscina un cop per setmana, fins i tot els ensenyava els colors i les vocals. De mica en mica, vaig anar veient la falta de lògica de tot plegat i vaig començar a canviar la meva mirada. Agafarem l’exemple de l’estampació de la mà d’un infant d’un any i mig o de dos anys, en una cartolina. La Júlia, és la mà de la Júlia.

Si posem un bol amb pintura amb un pinzell davant de la Júlia, segurament passaran moltes coses, però potser no passarà el que l’educadora (en aquest cas) vol, necessita o desitja que passi. Per començar, la Júlia potser no voldrà tocar la pintura. Potser es voldrà aixecar de la cadira per veure millor el bol, potser hi ficarà les mans fent-ne vessar el contingut o el voldrà agafar per apropar-se’l i poder-lo manipular millor. A la Júlia se li farà llarga l’espera del seu torn, agafarà el pinzell com li vingui de gust i sàpiga, potser pintarà la taula o es pintarà l’orella. Potser li caurà a terra, es tacarà la roba o pintarà a la cartolina de qui tingui al costat. La Júlia, observarà les seves mans (ara ja plenes de pintura) tocant-se les puntes dels dits amb el seu dit gros, ajuntarà les dues mans, fregant-les entre si. Potser plorarà quan se l’escampi perquè no li agradarà, tindrà por o es sentirà incòmode o insegura i voldrà que li treguin. Potser es posarà les mans a la boca, es gratarà el cabell, s’aixecarà de la cadira i es desplaçarà per la sala. La Júlia voldrà observar, tocar, esquitxar, remenar, agafar, provar, escampar, tastar, tirar, transvasar, moure’s, manipular. Tot això la portarà a experimentar sensacions i amb calma i sense forçar, anirà descobrint què sent.

De les infinites possibilitats que hi ha, com que l’educadora vol la mà estampada, serà ella qui agafarà el pinzell, qui li posarà pintura a la mà, i qui agafant-la pel canell i demanant-li “Júlia, obre bé la mà, obre bé la mà” i “sobretot estigues quieta, eh”, l’estamparà. Després, directe a netejar.

No em sembla just que se li demanin a la Júlia coses que no és capaç d’entendre ni de fer encara: que estigui asseguda fent aquesta activitat –també mentre espera el seu torn–, que no agafi el bol i que no hi posi les mans a dins, que no es posi la pintura a la boca, que no es toqui els ulls ni el cabell, que no s’embruti gaire, que no tingui llibertat per manipular-la com ella vulgui, que no pinti la taula o la cartolina del company del costat, que obri la mà i que no la mogui quan l’estigui estampant, etc.

¿I si enfoquem aquesta activitat de manera diferent i l’adeqüem a l’edat i al moment en el qual es troba l’infant? No cal forçar res, en principi tot ve sol si està ben pensat. És important que prèviament hagi explorat diferents materials a través de la descoberta i la manipulació autònoma, moguda pel seu propi interès, essent ell el centre.

Els infants de 0 a 3 anys juguen en una altra lliga: estan en ple procés de descobrir qui són, què poden fer, què senten i com ho poden expressar; i el rol que tenim les educadores és molt diferent del de mestra

Tot sol, en l’espai adequat i amb un bon acompanyament, descobrirà moltes de les propietats dels materials. Quins són durs i quins són tous, quins pesen menys i quins pesen més, què pot agafar amb una mà i quan en necessita dues, què vessa i què no, el que és calent i el que és fred, que si l’aliment crema cal bufar i esperar, com sona un objecte metàl·lic quan en colpeja un altre, què significa “molt” i què significa “poc” quan li pregunten a l’hora de dinar. Perfeccionarà la pinça i la coordinació mà-ull amb el seu propi moviment a l’hora de desplaçar-se, manipulant diferents materials i combinant-los amb altres, menjant i posant-se aigua a l’hora de dinar, mocant-se amb un paper, intentant posar-se les sabates o cordant-se un botó, pujant la cremallera de la jaqueta quan faci fred o agafant la tovallola del seu penjador.

Ara, ja sap com són alguns elements líquids, perquè ha tingut l’oportunitat diàriament de conèixer-los a través del joc espontani en el seu quotidià. Dies de pluja, rutines com ara rentar les mans, el dinar, beure aigua, jugant al sorral, en aquelles propostes preparades a consciència quan a través de l’observació pensem i repensem allò que els podem oferir en base al que observem que els pot interessar. Per exemple, si observem que a l’hora de dinar alguns infants es dediquen a buidar l’aigua del got dins del seu plat i ens en demanen més, els direm que l’aigua del got és per beure, però serà una bona idea pensar i preparar un espai on puguin fer transvasaments amb aigua i/o altres elements. Si amb la salsa de tomàquet es dedica a pintar la taula, podem pensar que li podrà interessar pintar amb pintura (adequada per ells, natural, casolana) i oferir-los un lloc on puguin (qui vulgui) manipular-la de manera alliberada, controlada, però que els surti de manera espontània, que tinguin espai i mobilitat. Si durant un dia de pluja agafa un objecte (o el seu propi dit) i escampa les gotes del terra, pintant, també en traurem informació important.

A través de tot això i més, també anirà descobrint les possibilitats del seu propi cos, controlant cada cop més la seva força, el seu equilibri, coordinant millor tots els moviments, anirà agafant els hàbits d’higiene, etc. I possiblement arribarà un dia en què es trobarà en un espai amb pintura i ell mateix quan tingui les mans plenes de pintura i experimenti amb elles, deixarà la seva empremta… et voilà! Se sorprendrà, s’ho mirarà, farà proves, l’estamparà quinze vegades més fins que ja no es vegi la silueta, mirarà els seus companys expectant, alguns d’aquests també estamparan les seves mans i somriuran i riuran còmplices d’aquest descobriment que han fet. I per a mi, el millor de tot això és que hi haurà arribat tota sola fins aquí, amb la meva funció facilitadora i d’acompanyament.

En definitiva, els infants de 0 a 3 anys juguen en una altra lliga. El rol que tenim les educadores és molt diferent del de mestra (d’ensenyant) tal com l’entenem. Estan en ple procés de descobrir qui són, què poden fer, què senten i com ho poden expressar, a la vegada que descobreixen el seu entorn i tot allò que el compon. Explorar, descobrir i sentir en un ambient segur i enriquidor (però no sobre-estimulador) per construir les bases dels aprenentatges que vindran més endavant. Necessitaran temps i calma per adquirir-les, no hem de tenir pressa ni forçar res. I observar-los, observar-los molt per saber què oferir-los. Com millor assentin aquestes bases, més fàcil i natural els serà després.

I per acabar, responent al títol d’aquest escrit, a l’etapa de 0 a 3 és clau que siguin els infants els qui estiguin al centre de l’activitat, així com també han de ser ells els que portin el ritme, no nosaltres.