En el marc de la tercera jornada internacional Memòries Subalternes de l’EUROM i amb el títol de Persones amb Discapacitat, cap a la inclusió; el proppassat 18 de juny es va celebrar a l’Edifici Històric de la UB, un acte de reconeixement de les persones amb discapacitat en el context més ampli de les històries subalternes. Les anteriors jornades havien commemorat les lluites del poble gitano i de la comunitat LGTBIQA+.
L’acte va tenir, al matí—moderat per Oriol López—, una mirada més europea i, a la tarda—moderada per Efren Carbonell—,va centrar-se en les lluites cap a la inclusió a Catalunya.
Monika Baar, del Centre d’Estudis Avançats Robert Schuman de l’European University Institut, va emmarcar les protestes d’aquest col·lectiu per tal de memorialitzar a través de l’art la llarga història de discriminació, exclusió i esborrat sistèmic que han estat objecte.
Stefanie Endlich, de la Universitat der Künste de Berlin, va disseccionar les atrocitats comeses pel règim nazi, a partir de L’Aktion T4, un pla d’eugenèsia creat i executat per metges, científics i infermeres. El programa consistia a suprimir aquelles persones —prop de 300.000— considerades «vides no mereixedores de vida» : malalts incurables, i persones amb discapacitat física i intel·lectual . El nom de T4 prové dels quarters generals de l’organització encarregada d’executar el programa, situats a Berlín al carrer Tiergartenstraße 4, on actualment hi ha la Simfònica de Berlin i un monument que conté una paret de vidre blau translúcid que recorda “el primer extermini nacionalsocialista a gran escala”.
Hisayo Katsui de la Universitat de Hèlsinki va enunciar diverses recerques que evidenciaven com a Finlàndia, durant els segles XIX i XX, les persones sordes van ser induïdes a l’esterilització i a l’avortament; destacant els processos de reparació posteriors fets pels diferents governs.
Seguint en la necessitat de recordar i reflexionar sobre aquestes narratives ignorades i amb l’objectiu de servir com una crida a l’acció per construir una societat més inclusiva i s’escau endegar processos de reparació; la sessió de la tarda va arrencar amb la projecció de la pel.licula “L’altra normalitat” , produïda l’any 1980. El documental, presentat pel director Ferran Miquel, ens mostra una mirada critica amb el tracte de la societat i les institucions de fa quaranta-quatre anys vers les persones amb discapacitat intel·lectual.
Prenent com a referent la Convenció Internacional sobre els Drets de les persones amb Discapacitat , adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 13 de desembre de 2006, en la taula rodona posterior a la projecció del documental, els diferents ponents van situar i valorar el grau d’implementació d’alguns dels seus articles.
Efren Carbonell, activista educatiu i social, va posar damunt la taula les mancances existents en l’aplicació de l’article 24; emfatitzant que una escola inclusiva és un dret de l’alumne i que cal— tal com diu el darrer informe del Comitè de seguiment de l’aplicació de la Convenció—, acabar amb les lleis i normes que permetin la incomprensible segregació en establiments o unitats específiques d’educació especial.
Sergi Moncunill, activista polític i social i persona amb discapacitat intel.lectual, va destacar la necessitat de ser, incidir i intervenir en els diferents espais polítics, donant veu ( articles 29 i 30) a les persones amb discapacitat; tot això, també en l’àmbit d’un lleure i oci oberts i accessibles a tothom.
Maite Ruiz, presidenta de l’Associació per a la defensa dels Drets de les Persones amb Discapacitat de Catalunya (LADD), va exposar, amb dades sòlides i contrastades que l’article 27 reconeix el dret de les persones amb discapacitat a treballar en igualtat de condicions amb les altres; això inclou el dret a tenir l’oportunitat de guanyar-se la vida mitjançant una feina triada lliurement en un mercat i un entorn laborals oberts, inclusius i accessibles a tothom. No obstant això, avui, l’atur en el col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual supera el 80 %.
Josep Ruf, professor de la Universitat de Barcelona i expert en Vida independent, va afirmar que el ple gaudi d’aquest dret—reconegut en l’article 19—de viure a la comunitat, de forma independent, en igualtat de condicions i opcions i triant on i amb qui viure; passa per la regulació i finançament de la figura de l’assistent personal com a veritable pal de paller per a la seva consecució.
