Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La realitat amb què ens trobem diàriament és la manca de temps i espais (i, de vegades, fins a la manca de forces), per concretar projectes que ens acostin a aquests objectius. Tot i això, tots desitgem poder moure’ns en aquesta direcció. I, quan ho aconseguim, el que aconseguim ens anima encara més a continuar treballant-hi.
La convivència és un dels aspectes centrals en la consecució del benestar. Els centres educatius són espais on diàriament centenars de persones, diverses i amb diversos interessos, es relacionen i col·laboren. I, en aquests entorns i sota aquestes condicions, és natural que sorgeixi el conflicte. El repte, per tant, és construir escoles on puguem ensenyar al nostre alumnat a resoldre de forma positiva els conflictes que puguin sorgir, alhora que nosaltres i nosaltres, les educadores, posem les condicions per fer-ho.
Els models de convivència positiva promouen una visió proactiva de la convivència, a través de la prevenció, treballant des del començament en la construcció de relacions basades en el respecte mutu i la confiança. L’enfocament de la convivència restaurativa, heretat de la justícia restaurativa i adaptat als contextos escolars (Albertí i Cortés i Boqué i Torremorell, 2015), aporta el marc i les estratègies per construir una realitat d’acord amb aquests principis. Juan de Vicente (2021) descriu algunes de les claus de la lògica restaurativa de la convivència, de les quals m’agrada destacar-ne tres.
En primer lloc, com ja s’ha dit, des d’aquests models es posa el focus en les relacions de les persones que conviuen als centres educatius i en la creació d’una comunitat que hi estigui vinculada. És a dir, busquem conèixer les persones amb qui compartim durant tant de temps els espais i, a més, busquem cuidar-nos els uns als altres.
En segon lloc, el protagonisme del procés resideix en les persones que en formen part. És a dir, els alumnes. Els nostres i les nostres estudiants han de ser partícips de les decisions que els involucren, tant a la construcció de la seva comunitat educativa, com a la resolució dels conflictes que puguin trobar-se.
La convivència és un dels aspectes centrals en la consecució del benestar.
Finalment, si ens centrem en aquells moments en què ens trobem davant d’un conflicte, a la convivència restaurativa es posa el focus a reparar el mal que s’ha causat, a restaurar allò que s’ha trencat. I això només es pot aconseguir a través del reconeixement de les conseqüències que els nostres actes tenen sobre els altres.
Però com podem portar això a la pràctica? Com traslladem aquest model als nostres centres? L’enfocament de la convivència restaurativa ens dóna les eines per poder concretar això a la feina diària amb els nostres i les nostres alumnes. D’una banda, aquelles relacionades més amb les accions preventives que ens ajudaran a construir una comunitat educativa basada en les cures i, de l’altra, aquelles adreçades a resoldre els conflictes quan aquests es produeixin. Tot i això, és important recordar que, des d’aquesta òptica, no obtindrem realment beneficis en la resolució dels conflictes si no cuidem tot allò relacionat amb les accions preventives. Aquestes són les que construeixen una base de la qual posteriorment partirem a l’hora d’intervenir davant l’aparició dels problemes. I, per això, és en aquestes primeres en què em centraré.
Construir una comunitat vinculada parteix de generar les oportunitats per crear i enfortir aquests vincles. Els cercles de diàleg són eines molt potents per facilitar que els i les estudiants coneguin els seus iguals (i també cada docent), d’una manera que, potser, d’altra manera no podrien fer-ho. A més, ens permeten entrenar una forma de comunicació centrada en les emocions, necessitats i compromisos individuals entorn de quins temes gira el diàleg en aquests cercles? Podem parlar sobre qualsevol cosa, allò que com a educadors considerem important, però sempre seguint aquesta fórmula.
Però què és exactament un cercle de diàleg? Tot i que tan sols des de l’experiència s’arriba a entendre tot allò que aquesta eina ens aporta, intentarem explicar-ho. Els cercles busquen generar un diàleg col·lectiu. El grup es col·loca en forma de cercle i la conversa es planteja en una sèrie de rondes, mitjançant preguntes prèviament preparades. Les intervencions es fan de manera ordenada, seguint el cercle. I, sempre, responem usant el missatge en primera persona, des de les nostres emocions i necessitats. Per exemple, si volguéssim conversar amb el nostre alumnat sobre el seu benestar al centre, algunes possibles preguntes podrien ser:
- En quins moments del dia a l’escola/institut et sents més a gust?
- Quins espais creus que faciliten la comunicació?
- Quines idees se t’acudeixen per millorar el vostre benestar com a estudiants al centre?
Són múltiples els espais des dels quals podem posar aquesta eina en pràctica: les tutories, dins de les assignatures (la matèria d’Atenció Educativa recent ofereix un espai privilegiat per a això, encara que no és l’única), com a part de l’orientació acadèmica i professional , a les reunions amb famílies, etc. I, des de qualsevol d’ells, podrem contribuir a generar una comunitat més unida, més vinculada, més participativa i, sobretot, més empàtica.
Aquest és un camí que un cop iniciat no es pot desfer. Continuem treballant per millorar i trobar estratègies que promoguin comunitats centrades en les cures, on la convivència sigui una prioritat i les relacions entre les persones que les componen es basen en el respecte, la dignitat i l’empatia. I com que sempre tanquem els cercles amb una reflexió final, aquí també deixo la meva. Començava aquest article reivindicant la manca d’espais i de temps que tenim per expressar-nos i escoltar-nos. Tot i això, sempre que he pogut estar en un cercle, això és el que més es valora i agraeix per part de qualsevol persona que hi participa, siguin docents, estudiants o famílies. Tenir una estona, cinquanta minuts, per reflexionar i compartir sensacions, moltes vegades similars entre si, però poques vegades expressades.
Referències
Albertí i Cortés, M., i Boqué i Torremorell, MC (2015). Cap a una pedagogia restaurativa: superació del model punitiu a l’àmbit escolar. Revista de Mediació, 8 (1), 36-49.
De Vicente, J. (2021). Convivència restaurativa. Aprendre a conviure ia construir entorns d’aprenentatge segurs . Biblioteca d’Innovació Educativa, SM.
