Entrevista

Marina Umaschi: “Es pot ensenyar a programar d’acord amb el desenvolupament dels nens, a través del joc, el moviment o el cant”

Marina Umaschi Bers és doctora en noves tecnologies per a l’aprenentatge pel Media Lab del Massachusetts Institute of Technology i professora i investigadora a la Lynch School of Education del Boston College i al seu departament de Computació. Fa dos anys va ser escollida membre de la National Academy of Education dels Estats Units. És un dels principals referents del pensament computacional per a nens petits. El seu darrer llibre és “Programació i valors. Com aprenen els nens els valors humans a través de la computació?” Ha creat eines com Scratch Junior i el robot KIBO per iniciar aquests nens a la programació sense pantalles. Són eines que es fan servir en algunes escoles catalanes. La Fundació Bofill l’ha convidat recentment a conèixer aquestes experiències i a explicar la seva feina i investigacions.

Què és el pensament computacional?

És un pensament abstracte, lògic, que ara està de moda. Bàsicament, la idea és aprendre a pensar com pensen els ordinadors. Dic que ara està de moda perquè és un concepte que es va començar a fer servir l’any 2004-2005, però programàvem des del 1950-60.

Mentalment?

No necessàriament. Hi havia ordinadors grans que programaven. El pensament computacional va agafar molta força perquè una dona anomenada Jeannette Wing, que era enginyera, va començar a descriure per a enginyers que programar no era només seguir instruccions sinó aprendre a pensar d’una altra manera. Quina és aquesta altra manera? I, si hi ha el pensament computacional de veritat, com es diferencia el pensament matemàtic del pensament lògic? Encara no se sap, no hi ha prou investigació en el camp. Jo soc molt crítica del pensament computacional encara que treballo amb pensament computacional.

Programar no és només seguir instruccions, sinó aprendre a pensar d’una altra manera

Sorprèn una mica.

Sí, sí. Perquè es va posar de moda i hi ha una qüestió d’equitat. Hi ha els que diuen que cal ensenyar a pensar computacionalment i els que diuen que cal programar. Per programar cal un llenguatge de programació i un llenguatge de programació implica una pantalla, un robot o alguna cosa física. A més, implica diners. I pensament computacional es pot fer sense una plataforma tecnològica, amb jocs, desendollats. El que estem veient és que els que no tenen accés fan només pensament computacional i els que sí que hi tenen accés posen aquest pensament en acció a través d’un llenguatge de programació. I no només pensen, sinó que fan. Al final, qui són els que tindran feina? Els que pensen i els que programen, no els que només pensen de manera computacional.

Això deixa en inferioritat els que no porten aquest pensament computacional a la pràctica.

Aquí estem exactament. Jo veig ara una qüestió molt perillosa de només parlar de pensament computacional sense parlar de pensament computacional juntament amb programació. Tu com a periodista pots pensar, però al final necessites el llenguatge català, castellà, anglès i una plataforma per plasmar aquest pensament en una peça escrita. El que canviarà el món és la peça escrita, no el que penses. I passa el mateix amb el pensament computacional. Un pot pensar de manera computacional, però si no té el llenguatge de programació per crear un projecte i canviar el món, el pensament pel pensament es queda sol. El que es veu és que els rics fan pensament computacional més programació i els pobres només fan pensament computacional.

O sigui, que el pensament computacional estableix diferències entre rics i pobres segons com es faci servir.

El que passa és que es va distorsionar el concepte. Quan Jeannette Wing va fer servir aquesta expressió de pensament computacional estava parlant a programadors i enginyers que ja programaven i moltes vegades el que feien era programar sense pensar, seguien instruccions. Si un sap escriure pot escriure sense pensar, però hi ha una altra manera d’escriure que és una manera pensant. El mateix amb els programadors. Hi ha vegades que podien seguir un algorisme, instruccions sense pensar-hi. Ella parlava a aquell grup de gent quan va utilitzar la paraula. I molts governs, moltes escoles, molts països, el que van fer va ser agafar-se al pensament computacional i dir “posarem pensament computacional a les escoles”, perquè, clar, és més barat posar pensament computacional que posar la infraestructura tecnològica. I aleshores es comença a obrir una bretxa. Per això sempre parlo del pensament computacional amb la base de programació, junts. Amb qualsevol llenguatge. Pot ser un robot, pot ser una pantalla, el que sigui. El pensament computacional és un pensament lògic, abstracte, per resoldre problemes. Ara, des d’un punt de vista cognitiu, és una manera de pensar diferent? No ho sé, està de moda.

Tenim les llengües, el català, el castellà, l’anglès, i a més el llenguatge de la programació. Cal aprendre aquest llenguatge també?

És exactament això. Els llenguatges artificials, com són els llenguatges de programació, i els llenguatges naturals tots són una combinació de sistema simbòlic amb una gramàtica i una sintaxi que es fan servir per expressar una idea. I aquesta definició de llenguatge s’aplica tant als llenguatges de programació com als llenguatges naturals. Pel camí un resol problemes. Ho fa quan escriu llenguatges naturals. Me’n recordo de nena fent anàlisi sintàctica. A l’escola m’ensenyaven anàlisi sintàctica i això és una equació. Diguem que hom aprèn a resoldre problemes. De més gran hom se n’oblida. Però passa el mateix quan ensenyes un llenguatge de programació. Cal resoldre problemes per poder fer servir el llenguatge per crear alguna cosa, per expressar alguna cosa.

A partir de quina edat és adequat aprendre aquest llenguatge de programació?

Nosaltres ho treballem a partir dels 4, 5, 6 anys, perquè és el moment en què un nen aprèn a llegir i escriure. És el moment en què s’aprèn la lectoescriptura. Aleshores, si un aprendrà un llenguatge simbòlic perquè no aprofitar-ho i aprendre l’altre llenguatge simbòlic. És el mateix que el bilingüisme. Quan un aprèn un idioma, aprendre’n un altre és més fàcil. És més fàcil aprendre’ls tots dos alhora per les estructures cognitives. Passa el mateix amb llenguatges de programació. D’una banda això, perquè el cervell del nen està llest per manipular llenguatges simbòlics. D’altra banda, a partir dels 8 anys, els estereotips en qüestió de qui serà bo a les àrees tècniques, en ciència, matemàtica, enginyeria, ja estan formats. És a dir, si deixem d’ensenyar a programar o el pensament computacional per a després dels 8 anys, ja és tard. Les dones i les minories, almenys als Estats Units, no hi aniran. Perquè diran jo no en sé, jo no puc. En canvi, si comencem a partir dels 4 o 5 anys, els nens són esponges i estan oberts. Però, per descomptat, cal fer-ho d’una manera que estigui d’acord amb el desenvolupament dels nens, a través del joc, a través del moviment, a través del cant, no com s’ensenya a l’institut o a la universitat a programar.

Aleshores, els grans ja arribem tard per aprendre aquest llenguatge.

Sí, tret que se’ls ensenyi com a nens. Se n’aprèn jugant. I se n’aprèn jugant a qualsevol edat. El que passa és que els que som grans tenim por. Però si es posa en un entorn pedagògic on es pot deixar la por a equivocar-se de banda, hom pot aprendre. Perquè aprendre a programar té molt a veure amb aprendre a través de cometre errors. Un hom aprèn quan les coses no funcionen, que és molt contrari a allò que ens ensenyen a l’escola.

Aquest sistema funciona igual a qualsevol país?

Sí. Perquè és una qüestió que té a veure amb la pedagogia, no amb la tecnologia. És fer servir una pedagogia per aprendre a través del joc, aprendre a través de la creació de projectes, aprendre d’una manera transversal, de no tenir por dels nostres errors, d’entendre la programació com una manera d’expressió, no simplement la resolució de problemes; la resolució de problemes al servei d’una cosa com l’escriptura.

On s’aplica? Quants països eduquen en el llenguatge de la programació?

Un munt. Per exemple, nosaltres al meu laboratori de DevTech, al Boston College, desenvolupem Scratch Junior, que és un programa gratuït, perquè volem que arribi a tots. És per a nens de 4 a 7, 8 anys i tenim 57 milions d’usuaris al món, a 194 països. Dins d’Espanya, Catalunya és el número 2, darrere de Madrid. Ara el problema: que usin Scratch Junior no vol dir que estiguin aprenent a programar o aprenent a pensar computacionalment de la manera que creiem que és pedagògicament adequada, perquè no és una qüestió de tecnologia, és una qüestió de pedagogia. Que hi hagi aquesta quantitat d’usuaris no vol dir res, perquè poden utilitzar l’eina d’una manera que no serveix per pensar. Poden estar copiant un programa que va crear un altre, poden estar reproduint o canviant alguna cosa. I la idea aquí és que es faci servir com el llenguatge. Quan un aprèn a llegir i escriure no és per copiar allò que diu un altre sinó per crear el seu propi article. I és el mateix amb programació. Quan hom aprèn a programar, pot crear el seu propi projecte. Moltes vegades no s’ensenya així.

Hi ha plataformes als telèfons que ajuden els nens a programar, a crear, però cal tenir molta cura amb les addictives

Ha visitat a Catalunya algunes escoles on s’aplica aquesta idea. Quina impressió s’ha endut?

Vaig anar a visitar escoles de Salt. La veritat és que no els vaig veure programant. Les escoles que vaig visitar em van encantar perquè la pedagogia que tenien era una pedagogia molt a través del joc, focalitzar-se en allò socioemocional, en aprendre amb errors. Aquesta era la pedagogia, però no els vaig veure com ensenyaven programació.

Aquest sistema s’hauria de portar a totes les escoles?

Si es fa bé, s’hauria d’ampliar. Si es fa malament, millor no fer-ho. Per això és important la formació de docents, la integració realment curricular a nivell transversal i no fer-lo servir com una cosa apartada, fora d’hores lectives, on qui ens ve a ensenyar és un docent que està acostumat a treballar amb nens. La millor manera de fer-ho és entrenar els docents i que ho puguin integrar amb les matèries que ja ensenyen com una manera de reforçar el que ja s’està aprenent i no afegir-ho després de les hores de classe.

Associem programar amb l’ús de pantalles, però vostè diu que les pantalles no són necessàries.

No calen. És el mateix que escriure ho associem amb un llapis. No necessàriament. Podem fer servir un ordinador, podem fer servir un teclat, podem fer servir un llapis. Hi ha pantalles perquè és el més barat i el més accessible. Avui dia tothom té accés a pantalles. Però també hi ha diferents sistemes de robòtica. El que és important dins de la programació és el llenguatge. I un llenguatge pot ser tàctil, tangible. Per exemple, nosaltres desenvolupem un robot que es diu KIBO, que es programa amb blocs de fusta. O es pot programar a la pantalla amb Scratch Junior. El debat no és pantalla sí o pantalla no, sinó per què es fa servir la pantalla. Si s’usa de manera creativa o s’usa per generar, per produir, o s’usa per consumir i prou. Es pot programar de manera passiva, consumint. Es pot donar als nens un tros de codi perquè el copiïn. I llavors tindràs una classe de 25 nois, tots fent el mateix programa. Això és un horror.

Li sembla bé o malament que estiguin tan presents els ordinadors i les pantalles a les escoles?

La pregunta per a mi no és aquesta. La pregunta és per què es fan servir les pantalles? En quin context? Amb quina pedagogia? Perquè hi ha pantalles i pantalles. Nosaltres fem servir la metàfora del parc de jocs i el corralito. El parc, la plaça de jocs és on els nens van a jugar. Què passa al parc de jocs, a la plaça? Els nens corren, inventen, fantasiegen, descobreixen, aprenen, investiguen, col·laboren, parlen. Totes les funcions del desenvolupament infantil es veuen al parc de jocs. El corralito en anglès en diem playpen. És un lloc tancat on si un ha d’anar a cuinar posa el nen a dins, on el fica perquè estigui segur i no li passi res. Aquí no se n’aprèn gaire, estan segurs, no els passa res però el que els nens volen és escapar-se’n. Aprenen al parc, a la plaça de jocs. Això és una metàfora de les tecnologies i de les pantalles. Hi ha pantalles que serveixen per crear, per inventar, per socialitzar, que tenen a veure amb ensenyar a programar, i hi ha pantalles que són com corralitos, on els nens l’únic que fan és prémer una tecla o quedar-se embadalits mirant una pel·lícula. La diferència és si el que es fa a la pantalla ho usen per produir alguna cosa o ho usen per rebre i consumir i prou. Aquest és el debat que hi ha d’haver per a mi a la societat, no tant si pantalles o no pantalles sinó com s’usen i per què. El debat ha de ser què se’ls ensenyarà a escriure, a expressar-se i a pensar, perquè allò que escriuran té a veure amb el que pensaran.

Pel que fa a l’ús dels telèfons mòbils, es discuteix sobre si s’ha de vetar que els nens hi accedeixin fins als 15 o 16 anys. Com ho veu?

Cal veure quines plataformes hi ha al telèfon i per a què es fan servir. Hi ha sistemes que ajuden els nens a programar, a crear. Aquests són sistemes que es poden fer servir al telèfon, que serveixen per comunicar-se. Ara, si l’únic que fan és estar tot el temps consumint als social media, veient pel·lícules tot el dia, llavors et diria que no. No hi ha res de nou sota el sol aquí amb la tecnologia. Els llibres són bons per als nens? S’han de tenir llibres o no s’han de tenir llibres? Depèn, perquè hi ha llibres que no són bons. Hi ha llibres que inciten a l’odi, i aquests llibres no els volem. Hi ha llibres que no serveixen per pensar, i aquests llibres tampoc no els volem. El mateix amb els telèfons mòbils. Quina és la funció? Per què es faran servir? I una altra pregunta més que té a veure amb els llibres: Els llibres bons els volem sempre? No, a l’hora de dinar, a taula no volem els llibres bons tampoc, perquè és l’hora per socialitzar. El mateix amb els telèfons. Hi ha hores que sí i hi ha hores que no. El problema és que com que els telèfons, en general, tenen aplicacions que són addictives, cal tenir molta més cura de quina és l’activitat que farà el nen amb el telèfon.

Amb la intel·ligència artificial aplica el mateix raonament?

Cal més intel·ligència humana. Com més intel·ligència artificial, més intel·ligència humana. El pensament computacional, que implica resoldre problemes i pensar de manera lògica, és una manera de crear intel·ligències artificials i no simplement consumir-les. Per exemple, amb intel·ligència artificial estem reproduint biaixos socials, perquè té a veure amb els data que li donem i els data que en sortiran. Com a humans, si deixem de pensar o no entenem com funciona la intel·ligència artificial estarem replicant els mateixos problemes socials. El que nosaltres diem és, sí, la intel·ligència artificial va venir per quedar-se, però justament per això cal fer servir més intel·ligència humana i pensem que la programació és una manera de pensar que s’acosta força i ens ajuda a com més intel·ligència artificial hi hagi més aprenguem a programar, perquè ens ensenyarà a crear les intel·ligències artificials del futur.

Si l’equitat és un valor, hauré de pensar quines plataformes donaré als nens per potenciar aquest valor

En quins projectes treballa ara? Cap a on apunta la seva investigació actual?

En la investigació actual estem intentant arribar a tota la població. Molts dels sistemes de robòtica són molt cars. Així com vam poder llançar Scratch Junior, que és gratis, estem fent interfícies per integrar Scratch Junior amb sistemes de robòtica molt barats, que es puguin aconseguir per 10 o 15 dòlars. Això per poder realment arribar a tothom. D’altra banda, tenim un currículum que es diu Codificació com a un altre idioma, que és per a nens de 5, 6, 7 i 8 anys, que treballem amb voluntaris de tot el món i està traduït a 7 o 8 idiomes. Al català amb una universitat a Girona ja està traduït i també ho estan implementant. La idea és no només traduir sinó localitzar, perquè la gent quan ensenyi a programar ho faci, no només en el seu propi llenguatge, sinó ho faci a través dels seus llibres, costums, tradicions. Que sigui una qüestió que sigui rellevant per a ells. Portar al món tota la feina que vam fer i que cada un dels països amb què treballem ho pugui adaptar. Estem treballant ara amb 34 països i estem fent estudis, per exemple, a escoles rurals a l’Uruguai, a l’Argentina es va fer molt, als Estats Units, a l’Àfrica, estem als cinc continents. Però allò que a mi més m’apassiona ara té a veure amb els valors. Quins valors estem transmetent quan aprenem a programar?

Al seu darrer llibre diu que cal potenciar deu valors.

Parlem de la paleta de virtuts, una paleta de valors. N’hi ha 10, però potser n’hi hagi 15, depèn. Un hom afegeix, posa, treu, no són els manaments. Un pintor necessita colors per pintar i programar és una activitat expressiva. Quins són els colors de la meva paleta? No són colors tècnics. Els colors tenen a veure amb l’actitud que tindré i els valors que desenvoluparé com a ésser humà. Moltes vegades els docents, els mestres quan ensenyen programació, pensen que la seva paleta és buida. No és buida, perquè com distribueixen el temps? Quines activitats fan? Posen els nens en grups o no? Tot això està dictaminat pels valors. Nosaltres, al llarg dels 30 anys que hi estic treballant, observem 10 valors com la curiositat, la perseverança, la col·laboració, a totes les edats, en sistemes educatius que funcionen bé. Es tracta de treballar sobre com es pot promoure no només aquests deu valors sinó que cada grup, cada cultura, cada escola, cada país pugui veure quins són els valors importants per a ells, que es generi una discussió intencional sobre quins són els valors que posaré a la meva paleta quan ensenyaré a programar. Si l’equitat és un d’aquests valors, per exemple, hauré de pensar quines plataformes els donaré a aquests nens per potenciar aquest valor. I pensaré en el pensament computacional i programació. Els ensenyaré només a pensar o els ensenyaré a pensar i a fer?