Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El principal problema de moltes famílies és la mal anomenada llibertat d’elecció de centres educatius. Mal anomenada, dic, perquè la llibertat, quan no és comú a tots els subjectes, no és llibertat, és un privilegi. Moltes famílies, per les seves condicions materials de vida, es veuen privades cada any de la capacitat d’escollir centre educatiu, de manera que s’han de resignar a matricular-los en aquell que tingui una plaça disponible. Famílies sense documentació legal per allò imposat per la Llei d’Estrangeria; nens i nenes que necessiten places a centres preferents per accessibilitat, discapacitat o diferents necessitats; residències temporals, condicions dels progenitors… i, per què no dir-ho, la segregació que s’exerceix a aquells centres que neguen l’accés a determinades famílies. Pel que sigui.
D’altra banda, exercir una llibertat sense la informació necessària per prendre una decisió no és exercir una llibertat, sinó posar en pràctica l’arbitrarietat. Per això moltíssimes famílies, en la seva lloable intenció de fer el millor pels seus fills i filles, es veuen en una angoixa tremenda quan han de decidir a quin centre matricular. No vull parlar del que suposa per als centres educatius que fem de la jornada de portes obertes l’esdeveniment del segle. És la nostra única oportunitat de mostrar que som la millor opció, i no per nosaltres mateixes, que som treballadores assalariades, sinó per la resta de l’alumnat i pel propi centre, els recursos del qual veiem disminuir progressivament quan no entren nous usuaris a gaudir-ne.
En aquestes dates tan assenyalades, amigues, amics, companyes que busquen feina o destí i persones de diferents índoles s’acosten a mi per consultar-me sobre l’elecció de centres. Em pregunten que quins és el millor centre per als seus fills, que en quin aprendran més les filles, on treballaran millor. És l’únic moment de l’any en què els que m’envolten em tracten com una cosa semblant a una experta en educació, perquè en general les mestres no som expertes en res, malgrat que portem dècades acumulant formació i experiència.
La major part ens consideren iguals, i fins i tot inferiors en criteri i argumentació als seus cunyats, veïnes, amics i cosines, i què cal dir de la mare de l’escola dels seus nebots o el pare de l’equip de les seves filles. És difícil que la nostra veu s’escolti amb projecció, com sí que s’escolta la dels amics mèdics, advocades, hostaleres, empresaris. Aquests sí que són experts. Nosaltres, només mestres.
Així i tot, una mestra és millor que res, i com que no tothom té una amiga mestra com la tenen les meves amigues, i no tothom té la capacitat de preguntar, però sí la inquietud per saber, vinc amb un decàleg de consells per triar centre educatiu, tant si viviu l’angoixa d’escolaritzar la vostra filla com si sou docent i esteu pensant a canviar de centre. Mares, pares, companyes i companys: no hi ha decisió perfecta. Intentem, almenys, acompanyar-nos-hi:
1.- Si has de triar, tria un col·legi públic.
Per òbvies i evidents raons de principis, jo recomano sempre aquesta opció, però també perquè als centres públics, les possibilitats de participar de xarxes institucionals i no institucionals mixtes i heterogènies, és molt superior. A les escoles públiques conviuen mostres representatives d’aquells espais on s’ubiquen, llevat que siguin reductes segregadors, és clar. Com a espais públics, se’ls pot i ha d’assenyalar i exigir, sinó des de les institucions, des de la ciutadania, cosa menys probable als centres privats i privats concertats, on qui exigeix és l’empresa juntament amb la llei de l’oferta i la demanda. Els recursos dins dels centres públics (suports, mitjans materials, espais) es distribueixen de forma més equitativa que als centres privats i privats concertats, i tota forma de discriminació que passi, perquè ningú no se salva, part d’una base institucional i interecciona, i no de l’ideari privat d’un grup d’empresaris. Crec que això és important de cara a organitzar-se i a confrontar tot allò que creiem que pot millorar.
2.- Prioritza el centre que estigui més a prop de casa teva.
N’hi ha que pensen que no és tan important que l’escola estigui a prop de la zona de residència, però jo crec que sí que ho és. Primer, perquè un desplaçament breu aporta autonomia a alumnat i famílies. Segon, perquè permet trobar-se amb la comunitat educativa a altres espais públics: parcs, carrers, biblioteques, poliesportius, etc. Tercer, perquè facilita l’organització per a l’associació i el suport mutu i afavoreix les relacions estables, així com el que recull el punt anterior.
3.- No escolaritzis només perquè coneixes algú de l’equip directiu o educatiu.
L’escolaritat obligatòria a Espanya té una durada estimada de nou anys. Les mestres som éssers humans, a més de treballadores, i potser no romanguem aquests nou anys al centre, per més que ens encaixi el projecte. També ens podem torçar un turmell a la sortida del Carrefour o podem assumir les cures d’un ésser estimat, situacions ambdues que ens obligarien a sol·licitar un permís o una llicència i aturar temporalment la nostra activitat laboral. Potser aquesta persona que coneixes connecta molt amb el projecte avui i et dona seguretat, però d’aquí a tres anys canvia de semblar i ja no el recolza, cosa que tindrà un impacte en la teva seguretat i en la dels teus fills i filles. L’estabilitat a l’escolaritat no ha de dependre d’una relació personal, sinó d’una relació família-escola institucional.
4.- Tria un centre on et vegis participant.
Els centres educatius són espais vius, i, per tant, en matricular el teu fill o la teva filla estàs assumint un compromís de participació en aquesta vida. Tria un centre on et vegis participant en la manera com sigui. Recorda que una escola es construeix amb tots els subjectes que la integren i, per tant, no arribes a un lloc estanc que absorbirà el teu fill o filla, sinó que passes a formar part d’un equip que comptarà amb tu i necessitarà que t’hi involucris.
5.- Oblida’t del que els centres mostren (mostrem) en xarxes socials i web.
És impossible, inviable, mostrar la vida d’un centre educatiu a Internet. Per no ser, no és ni legal, ja que la protecció dels qui ho integrem és prioritària. No et faràs ni una petitíssima idea del que passa en una escola per la qual cosa la mateixa escola decideixi penjar al seu bloc, a la seva pàgina web o al seu Instagram. Recorda la diferència que hi ha entre les fotos dels anuncis de menjar i el que després hi ha dins de les caixes. La millor manera de conèixer un col·legi és assistir en moments quotidians i públics (entrades, sortides, festes, etc.). Intenta anar-hi i, un cop allà, pregunta, conversa, col·labora, i veuràs ràpidament quines són les dinàmiques de funcionament.
6.- Oblida’t també de fer un màster en metodologies abans d’escolaritzar.
Els mètodes pedagògics o metodologies són molts, i tenen noms que escoltaràs per tot arreu: aprenentatge basat en projectes, aprenentatge vivencial, metodologies transformadores, mètodes amb nom propi, com Montessori o Waldorf, ABN… una vida no dona per conèixer ni entendre totes. No s’aprèn de mètodes pedagògics en un any, ni en dos, ni tan sols en tota una carrera professional. Un mètode és només la resposta que el centre ha triat davant d’un aspecte, dins del context amb què compten. Poden fer-ho amb encert o sense, amb formació o sense, però el que és clar és que els mètodes són només les respostes, i aquí el que interessa són les preguntes. Per això, et recomano que preguntis a les jornades de portes obertes que per què han triat aquestes formes de treballar. Veureu com la resposta us dona més i millors pistes.
7.- En una escola, tot depèn dels seus docents i dels mitjans amb què comptin.
Amb mètode o sense, cada profe fa la diferència. Que connecti amb tu i amb els teus fills/es no és una cosa que pugui assegurar ni el centre, ni el projecte, ni el material, ni el context. És l’atzar. No hi ha centre que tingui el personal perfecte, i el personal no sempre està en les millors condicions de fer la feina. La vida a l’escola passa cada dia, en períodes de 45 minuts, durant almenys nou anys. Hi haurà bons i mals moments, hi haurà cursos memorables i cursos horribles. No hi ha res que puguis trobar el centre ideal, tret de tornar al punt 4 i pensar com, si hi ha problemes, pots ajudar a trobar solucions. I confiar.
8.- Pregunta a l’alumnat de l’escola per prendre la decisió final.
Tinc per costum preguntar als nens i nenes pels seus col·legis: què els agrada d’ells, què canviarien, quina és la part favorita i quina la pitjor. Si us agradaria estar en un altre i per què. Si saben per què van a aquesta escola, i no a cap altra. Preguntar als veïnats al parc, a les filles de les amigues, que són les que s’assemblen més al que serà la teva d’aquí a uns mesos, és absolutament clau per saber com funciona una escola.
9.- Fòrums d’elecció de centre i ressenyes de Google: no, gràcies.
Pregunta’t en quin moment escrius en un fòrum d’internet o poses ressenyes a Google, i ara imagina’t escrivint un post o posant una ressenya parlant de la teva parella, del teu germà, de la teva mare. Participar en fòrums d’elecció de centres o posar ressenyes a escoles és una pràctica clientelar que no constitueix una manera de participar-hi, que normalment emana d’un moment de furor i que fa que l’escola sembli un restaurant. Res més lluny de la realitat. Si el llegeixes per tafanejar, d’acord, però no ho facis servir com a font fidedigna, si us plau.
10.- Escolaritzar no és tatuar-se. Sempre hi ha opcions de canvi.
En el pitjor dels casos, si tot falla, canviar els fills/es de col·legi sempre és una opció. Molt especialment en el cas d’un nen o nena que estigui patint, el canvi és la millor de les decisions. Si vas fer cas al punt 2, els amics i amigues de l’escola continuaran estant als carrers, els parcs, les biblioteques i els poliesportius, i es podran continuar veient si així ho desitgen, igual que quan surtin de l’escola i comencin una altra etapa. De fet, si has seguit els punts anteriors, molt especialment el primer, és molt possible que tornin a coincidir al següent centre.
Aquests deu consells es tanquen en dos: tria l’escola més propera a casa teva i recorda que, triïs el que triïs, ho fas amb la millor de les intencions, i per això és una bona elecció. I que si no, gairebé res no és per sempre, i l’escola no n’és una excepció.
Per a tota la resta, Google.
