crònica

La fe en l’escriptura i altres formes d’estimar sense proves

Per a què serveixen les paraules

Per a qui escriu, o llegeix com si escrivís, hi ha paraules que travessen la pell i s’instal·len al cos. Al maig, al CaixaForum Barcelona, aquestes paraules es van encarnar en la veu de Leila Guerriero (Junín, Argentina, 1967), periodista i escriptora reconeguda per la seva obra dins el periodisme narratiu, autora de llibres com Los suicidas del fin del mundo, Una historia sencilla i La llamada, i una de les grans figures de la crònica contemporània. En el marc del festival En otras palabras, Guerriero va llegir un text inèdit titulat Todos juntos ahora, escrit especialment per a l’ocasió, que va servir com a detonant d’una conversa amb el poeta i escriptor Pol Guasch (Tarragona, 1997), autor de la premiada Napalm al cor, dels poemaris Tanta gana i La part del foc, i de la recent novel·la Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama, 2024). Entre lectures, confessions, digressions lúcides i una fe obstinada en l’escriptura, el que va venir no va ser un simple intercanvi, sinó un acte de complicitat: una manera de pensar en veu alta, junts.

De què estan fetes les veus

Guerriero va parlar de les influències, però no com qui ordena una genealogia literària. No hi havia, en el seu text, cap voluntat d’encabir-se en un llinatge il·lustre, sinó de descriure amb precisió la manera misteriosa com certes obres, certs gestos, certes frases es filtren en l’escriptura com ho faria una espora o un virus. “Les influències són com fetges, pàncrees, cors —va dir—, sobretot cors, que se sumen a aquest cos macrocefàlic que és l’escriptura”. Algunes arriben com epifanies; d’altres, com infeccions lentes. Algunes tenen prestigi —com una cançó dels Beatles, All Together Now, el ressò inevitable de la qual es va colar en el títol del text llegit. D’altres, com Flashdance, l’únic que ofereixen és una alegria violenta que, sense que ho sàpigues, pot acabar salvant-te la vida.

“Una bona influència sedimenta, fa una feina misteriosa i, al final, com sempre, ens deixa sols”, va dir Guerriero. Però no sempre ha estat fàcil acceptar aquestes influències. A propòsit de la cèlebre teoria de Harold Bloom —l’“angoixa de les influències”—, Guerriero va evocar la tensió entre l’admiració i el deute, entre llegat i paràlisi. Bloom sostenia que cap autor veritablement fort pot suportar del tot la idea de no haver-se inventat a si mateix. Que cada obra important neix d’un combat amb els morts, una mena d’assassinat simbòlic dels qui l’han precedit. Guerriero es va apartar d’aquesta lectura amb elegància, preferint alinear-se amb “el club de Zambra i el club de Fabián Casas”, va declarar. “La influència és una benedicció, no una cosa a vèncer. Constitueix alhora un miracle i una catàstrofe, perquè modifica la mirada. I si canvia la mirada, canvia fins a cert punt l’estil. I si canvia l’estil, canvia tot”.

L’escriptura com a acte amorós

Quan Pol Guasch es va sumar a la conversa, el to va derivar cap a altres territoris. Va parlar del cos, del temps, del desig i de l’oblit. Li va preguntar, amb un aire de presentador de magazín televisiu, si Guerriero creia que era l’escriptora que volia ser. Ella va dubtar: “Estic com on the road. No sóc l’escriptora que vull ser, perquè encara hi ha molt per polir, per refinar. Em fa curiositat com escriuré d’aquí a cinc anys”, afegia abans de matisar, tot bromejant, que si hagués respost que sí hauria estat massa prepotent.

Guasch va recuperar una idea que havia flotat la nit anterior, en la seva trobada a Palma: l’escriptura com a acte amorós. I va ser ell qui va traçar el paral·lelisme entre escriure i estimar, no com a metàfora romàntica, sinó com a gest de fe: “L’amor és un estat de fe en el qual cal estar necessàriament, perquè si no hi ets, no veuràs com a valuoses les coses insignificants d’aquella persona. Els altres veuen un somriure absurd i tu hi veus l’amor de la teva vida”. El dard líric llançat pel poeta va ser una manera d’anomenar allò que uneix els veritables actes de creació. L’escriptura i l’amor no funcionen sense aquella entrega incomprensible al que és invisible, al que encara no es pot demostrar.

La fe i el rentavaixella

Guerriero va insistir en la idea de fe en l’escriptura, però no com una fe cega, sinó com una forma de disponibilitat. La confiança que alguna cosa —invisible, banal, inesperada— pot contenir un germen de sentit. Parlant del bloqueig creatiu, va explicar que de vegades el clic arriba enmig d’accions automàtiques: córrer, dutxar-se, fregar els plats. “Amb alguns col·legues tenim una llarga conversa sobre els beneficis de rentar els plats”, va dir, entre rialles. No era una metàfora forçada: per a Guerriero, aquella repetició simple, sense expectatives, obre un espai mental on, de sobte, pot prendre forma una intuïció latent.

Ho va il·lustrar amb una anècdota concreta: “Hi ha vegades que el text no avança, i de cop… una frase mal llegida et dona una columna sencera”. Es referia a una lectura en què va confondre la fiesta fantástica amb la fantástica desgracia. L’error li va semblar tan fèrtil que va acabar escrivint-ne vint columnes. Però l’exemple no era un caprici: era una manera de dir que escriure també és estar alerta al que sembla insignificant. Que sovint el descobriment no prové de l’ordre, sinó de l’error, del desviament, del lapsus.

En aquest gest —veure valor on no n’hi ha, o encara no n’hi ha— es juga potser el més important de l’escriptura. No el control, no la tècnica, no el domini. Sinó una obertura radical. La possibilitat que un error desencadeni una revelació. Que un malentès reveli un sentit nou. Que un plat mal esbandit, una frase mal llegida, un record mal guardat continguin l’espurna d’alguna cosa que encara no s’ha escrit.

Contra el lloc comú

La conversa també va abordar la tensió entre ficció i no-ficció, entre autoficció i crònica, entre literatura i mercat. Guasch va llançar una pregunta oracular: què està passant amb la ficció? Guerriero va respondre amb cautela, evitant qualsevol diagnòstic apocalíptic. “Cada país és un món. Hi ha mil tendències, moltes de contradictòries. Això que l’autoficció està de moda o que la novel·la ha mort… Ho he sentit cinc vegades en els últims deu anys”.

El que sí va defensar, amb força, va ser el rigor. En aquest punt, Pol Guasch va evocar l’escriptor Alexander Chee, que sosté que el difícil no és arribar a l’escriptura, sinó quedar-s’hi. Chee també adverteix contra la temptació de cedir al lloc comú, aquesta inèrcia que amenaça fins i tot l’escriptor més atent. No es tracta només d’asseure’s a escriure, sinó de sostenir-s’hi, contra un mateix. Guerriero ho va expressar des de l’experiència: “Hi ha una part del procés que és molt patida. Quan treballes amb un material immens, entrevistes, arxius, tot sembla una massa impossible. I et preguntes: qui carai em va manar a escriure això?”. Però en algun moment arriba el clic. De vegades mentre corres. De vegades mentre rentes els plats.

La conversa no es va tancar, com no es tanca mai una conversa vertadera. Tampoc no va buscar respostes definitives. El que van oferir Leila Guerriero i Pol Guasch va ser una manera d’estar en l’escriptura: amb por, amb desig, amb memòria. Amb la humilitat de qui sap que no hi ha manuals. I amb la fe de qui es llança al buit perquè, com va recordar Guerriero, “la major prova d’amor consistia a deixar-se caure d’esquena des del cim d’una roca al vestit de l’amant que esperava”.

Escriure, en el fons, és això. Llençar-se sense certeses, influït per tot i per tothom, per intentar ser —si més no per un moment— millor que un mateix.