Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Vaig començar a treballar com a educador social quan encara existia la Tutela de Menors franquista, sota les ordres d’un jutge que posava més paternalisme i llei que coneixement quan abordava la tutela dels menors. Feia d’educador en un pis en el qual vivien noies adolescents i on hi treballaven de forma fixa, vivien al pis, una governanta i un policia nacional que era l’encarregat de la seguretat del centre i que compaginava la seva feina amb altres tasques dins de la policia. Les noies es passaven hores tancades amb clau a les habitacions. En poques setmanes els educadors vam agafar les rendes del pis i les coses van començar a canviar. Treballàvem sota el paraigua d’una petita cooperativa formada per educadors i educadores sense ànim de lucre, i no hi va haver cap mena de lucre.
Al cap de no recordo quants mesos o temps, els que formaven part de la cooperativa vam passar a ser contractats laborals de la Generalitat i la cooperativa es va extingir. El nostre sou i les condicions de treball van millorar. Els dos centres en els quals treballàvem els educadors i educadores de la cooperativa i que eren o estaven llogats per la Generalitat, un de noies i altre de nois, van continuar amb una tasca de suport mutu i impulsada per nosaltres mateixos: formació contínua, supervisió educativa i intercanvi d’experiències per fer la millor educació possible.
Els primers anys, els educadors vivíem amb certa il·lusió els canvis socials que es produïen amb l’assumpció per part de la Generalitat de diferents responsabilitats en infància i adolescència en risc. De mica en mica, l’arribada d’allò que diem democràcia facilitava que la ideologia i els mètodes franquistes desapareguessin. Recordo que la DGAIA no es va crear fins a l’any 1984, quan la democràcia ja havia estat proclamada feia temps, però va trigar a arribar fins a l’atenció educativa a la infància i l’adolescència en risc social. Els oblidats.
En aquella època, la Generalitat deia que calia tancar els macrocentres que dominaven l’atenció als infants i adolescents i crear centres petits, d’entre 10 i 15 infants i/o adolescents, per aconseguir la millor educació possible i facilitar que malgrat algunes molt i molt difícils situacions familiars i socials, aquests poguessin construir-se una vida digna ja que l’atenció seria més individualitzada.
Mancances econòmiques, de personal, de projecte educatiu de la DGAIA, van aturar experiències pioneres en l’atenció educativa
La realitat és que es va tancar algun macrocentre, pocs, però la situació general no va canviar gaire i, si va canviar, va ser més per l’esforç i el compromís dels educadors que no pels de l’Administració. Mancances econòmiques, de personal, de projecte educatiu de la DGAIA, van aturar experiències pioneres en l’atenció educativa. Vaig tenir la sort i l’orgull de formar-ne part d’una d’aquestes experiències. Treballàvem moltes hores i la feina era complicada. Treballar amb infants, adolescents i les seves famílies no era ni és fàcil, però el fet de veure canvis positius en la vida d’algunes noies i nois era gratificant. Molt gratificant. Ens crèiem la nostra tasca educativa i social malgrat els continus entrebancs que vivíem.
Recordo que una vegada, en uns moments en què l’economia del centre estava sota mínims, se’ns va demanar que preparéssim un gran i bon berenar, i que també compréssim la vaixella adequada, per rebre visites d’alts comandaments de la DGAIA. No puc donar més detalls perquè la meva memòria els ha esborrat. Suposo que per protegir-me del que vaig viure amb impotència. En definitiva, una vergonya més. Podria explicar-ne d’algunes més recents.
Amb el temps, les esmentades mancances van fer forat en diverses experiències educatives i alguns van marxar, altres ens vam quedar una mica més de temps. Alguns, pocs, van resistir. Era difícil viure com, en l’espai de treball, anava dominant la idea que solament ens utilitzàvem perquè les problemàtiques dels educands i de les seves famílies no saltessin enmig del carrer i alarmessin la ciutadania. Entre els professionals, cada cop es deia i es repetia més que per a l‘Administració la nostra tasca era bàsicament la de contenció i prou. Professionalment, vam viure situacions molt i molt difícils i amb un molt escàs suport de l’Administració.
Cap a finals dels anys 80 i principis dels 90, més o menys, la privatització de centres de nova creació i també d’alguns ja creats, va començar a galopar i vaig poder veure com s’ensorrava el que amb les nostres forces havíem construït. Una educació pensada en i amb els infants i adolescents més desprotegits des d’una opció de centres públics ben dotats.
La societat catalana era cada cop més complexa i les desigualtats creixien de forma constant, això feia que els perfils d’infants i adolescents que arribaven als centres també fossin més complicats, més marcats per situacions d‘exclusió extrema que a vegades portaven a delinquir. Aquest fet va provocar la creació de la Direcció General de Justícia Juvenil i que la DGAIA es quedés bàsicament amb els infants i joves que no tenien mesures judicials. Semblava que la situació laboral i d’atenció educativa podia millorar, però no va ser així. Que no va ser-ho així ens ho mostren les diverses i recents, i no tan recents, situacions que han saltat als mitjans de comunicació en diversos moments.
Els partits que han governat pràcticament no han fet res rellevant per fer una atenció educativa d’acord amb les necessitats dels educands en risc i de les seves famílies
Pel govern de la Generalitat han passat quasi tots els partits polítics ara presents al parlament. Alguns no han arribat a governar i desitjo que alguns mai ho facin per la seva ideologia d’extrema dreta. M’esgarrifo de pensar en quina mena d’atenció educativa poden impulsar en aquest àmbit educatiu. En definitiva, els partits que han governat pràcticament no han fet res rellevant per fer una atenció educativa d’acord amb les necessitats dels educands en risc i de les seves famílies, però sí que han impulsat unes polítiques que han enriquit uns quants.
La privatització va comportar i comporta una gran precarietat laboral entre el personal que treballa als centres, siguin CRAES, CREIS, Centres d’Acollida… La manca de recursos en general, l’absència d’un projecte educatiu possible i adaptat a la realitat dels menors per part de la DGAIA s’ha anat consolidant any darrere any fins a arribar als nostres dies. Això ha passat als centres propis i als centres privats. Hi ha centres on la direcció educativa ha canviat constantment ateses les dificultats amb les quals les direccions han de treballar i sembla que als que dirigeixen la DGAIA aquest fet no els afecta. Equips tècnics externalitzats on els professionals que els formen estan molt mal pagats i marxen quan troben una feina en millors condicions. Educadores i educadors que han dimitit de la seva tasca educativa per la manca d’un projecte pedagògic il·lusionant i amb el suport corresponent, abandonen la feina i busquen altres espais on les educadores socials poden treballar millor i amb cert reconeixement. També, cal afegir, la manca de personal i recursos per fer l’atenció educativa que cal, en una societat on cada cop les desigualtats porten a panorames individuals i familiars marcats per una diversitat de factors que anys enrere eren difícils d’imaginar i que dificulten la tasca educativa.
Quan tanco d’escriure aquestes línies, noves notícies de corrupció en empreses responsables de la gestió privada d’alguns centres continuen. Sembla el desgavell de mai acabar. En tot aquest context, l’oblit d’allò que hauria de ser el principal objectiu de l’atenció a la infància i adolescència en risc que és l’atenció educativa i social, no és gaire motiu d’atenció pública, s’ha oblidat en la denúncia del que ha passat i estat passant. Més indignació!!!