Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La imaginació ens ajudarà a escoltar
allò que amaga el soroll, Manuel Rivas.
Cal esforçar-se en promoure espais de reflexió davant la superficialitat, diu Svend Brinkmann. Pensar per solucionar problemes és prou important, però també ho és revisar les pròpies creences, dedicar-nos a qüestions creatives, desprendre’ns de la utilitat immediata.
A més de cooperativisme, ens cal molta justícia. El poder de les elits econòmiques, usat com un recurs per apropiar-se del control, necessita nous matons per segrestar les paraules i normalitzar els enfrontaments, per trepitjar la llum tot repetint el leviatà hobessià que entorpeix la fraternitat confonent les idees amb zones d’ombra.
L’educació, durant molt de temps va ser una eina de dominació basada en la por, el temor a Déu i altres pànics allà on Christopher Clark s’atura per fer-nos veure els paranys de la història. Amb l’arribada de les emancipacions modernes, els conflictes es van centrar més en crear silenci amb moviments depredadors dels significats; un moment pseudomoral aquest nostre, com va anunciar MacIntyre, on les excepcions i les paradoxes es fan bandera i desplacen les ètiques del bé comú; “contradiccions raonables”, hom diuen. La radiologia de la força continua insistint en el seu conegut mantra: “les coses són així”.
Eradicar els estralls del fanatisme és també tasca de la comunitat educativa
El discurs polític és un tipus de text des del qual es proposa convèncer a través de conjugar emocions amb el raonament, procurant satisfaccions. L’antonímia, per la seva banda, s’utilitza per legitimar el propi grup i rebutjar el de l’altre. Tot i això, comença a ser recurrent apropiar-se del discurs contrari obviant l’adversari, un mètode –gens nou – per dirigir les ments, un recurs que es modula mitjançant assaig i error per influenciar l’opinió i que consisteix en repetir el mateix missatge de diferents formes.
Un d’aquests artificis rau en utilitzar suposicions no comprovades donant-les per bones; també serveix canviar el nom de les coses. Goebbels, el cap de la premsa nazi, va sembrar la confusió a la França ocupada amb programes de ràdio on es ressaltava el terme “liberation” al mateix temps que feia servir el nom del diari del Partit Comunista (“Humanité”), esquivant les diferències ideològiques amb negra propaganda: una mentida repetida s’acaba admetent com a veritat.
Garbellar bé la informació és una tasca molt desigual, requereix més esforç que una simple anècdota (molt més atractiva) com passa amb la metàfora de l’espantaocells: a còpia de devaluar l’enemic, simplificant, vulgaritzant, després de desfigurar o exagerar un contingut.
Eradicar els estralls del fanatisme és també tasca de la comunitat educativa, una escola de l’ànima, comenta J.M. Esquirol a partir dels infinitius essencials (viure-pensar-estimar): perquè és bo tenir algú al costat que ens ajudi a cultivar la maduresa, perquè és bo enganxar bé l’oïda a les coses.