Anàlisi

Sanjulian, el mestre de la il·lustració

Manuel Pérez Clemente (Barcelona, ​​1941), més conegut pel nom artístic de Sanjulian, és un dibuixant i il·lustrador de gran projecció internacional, conegut especialment per les cobertes per a còmics, revistes i novel·les, regnant als prestatges dels quioscos durant anys, tant a Europa com als Estats Units. Diábolo Ediciones recupera al llibre Sanjulian. La fantasía ilustrada (2025) és una part fonamental de l’obra de l’autor, fins ara molt dispersa, difícil de trobar i inèdita en algun cas, més enllà de les portades de terror que li van donar fama mundial. Amb motiu de l’arribada a les llibreries de la seva darrera obra, es va fer aquesta entrevista el 13 de juny de 2025.

Amb 540 pàgines, el llibre conté més de sis-centes il·lustracions classificades en set capítols: el primer dedicat a recuperar imatges dels seus primers treballs de finals dels anys cinquanta del segle XX, i el segon dedicat a cobertes i interiors de llibres, els dos capítols, per les seves característiques, amb imatges difícils d’aconseguir o inèdites des de la seva publicació original. La resta de les seccions estan ordenades per diferents gèneres, en concret dedicada a personatges de còmics, monstres, estrelles de cinema, espasa i bruixeria i una última dedicada a un dels personatges que més ha representat: Vampirella, la mítica vampiressa creada per Forrest J. Ackerman per a Warren Publishing, de la qual ha dibuixat desenes de portades des dels anys setanta. El llibre compta amb pròlegs de Manuel Auad i Marcos Ordóñez, i epíleg de David García Sariñena, director del documental Sanjulian, el poder de la ilustración (2021).

A la gent del mar se li associa uns valors propis que s’aprecia en el seu comportament, una conducta singular que té a veure amb la sensació de llibertat i alhora de respecte i generositat, també de disciplina i, és clar, d’aventura. Amb només setze anys vas començar estudis per ser marí mercant, encara que aviat vas encaminar la teva carrera professional cap a la il·lustració, no sé fins a quin punt aquesta formació i aposta inicial t’ha ajudat en la professió de dibuixant.

 Tota la meva família paterna treballava al mar, vaig néixer i vaig viure a Barcelona a prop del mar, i era la meva il·lusió des de sempre, per això vaig ingressar a l’escola nàutica. Però, alhora, sense jo adonar-me’n, em passava el dia dibuixant. Vaig començar a treballar com a il·lustrador per tenir uns ingressos mentre estudiava. Pel meu gran amor al cinema, el 1957 vaig decidir presentar unes proves a les distribuïdores de cinema de Barcelona (a la Metro, a la Warner, a la Hispano Foxfilm). Jo feia algun cartell, però sobretot fotomuntatges, fins que em van oferir col·laborar amb unes petites historietes de deu pàgines de diferents pel·lícules d’estrena. Vaig començar retolant els textos fins que em van oferir realitzar-les completament, convertint-se en els meus primers còmics (al llibre apareix algun exemple d’aquells treballs).

A Foxfilm van veure que era el que més m’agradava i em van animar que intentés treballar per a l’editorial Bruguera, amb qui vaig col·laborar durant un temps, encara que moltes vegades ajudant altres dibuixants. Va donar la casualitat que un dels responsables de Foxfilm estiuejava a Sitges, on jo estava amb els meus pares, i vaig poder ensenyar-li la historieta de la pel·lícula Alaska, tierra de oro (North to Alaska, 1960), protagonitzada per John Wayne i Stewart Granger. Mentre li ensenyava aquest còmic, a la reunió també hi era present un professor de belles arts, que em va animar que em matriculés per aprendre l’ofici. Aquest senyor em va obrir els ulls, em vaig adonar que en realitat no havia pintat mai, feia anys que treballava a llapis i a tinta xinesa, i amb els fotomuntatges de les pel·lícules.

A principis dels anys seixanta comences a estudiar belles arts, amb vint anys, i des de llavors no has deixat d’estudiar i d’innovar, buscant-te la vida i intentant ser original. De fet, també durant els teus estudis segueixes treballant com a dibuixant.

 Sí, alguns dels professors em van animar que anés a alguna agència de dibuixants per poder veure del que era capaç de fer. I així ho vaig fer, vaig anar a l’agència de Selecciones Ilustradas, fundada i dirigida per Josep Toutain, encara que el que vaig portar com a mostra van ser els meus treballs a tinta que havia fet els darrers anys, i em van contractar. Vaig començar treballant en còmics bèl·lics per a la Gran Bretanya. Aviat em vaig adonar que necessitava un mes per fer un còmic de noranta pàgines de dues vinyetes cadascuna, amb tinta xinesa, que és una tècnica terrible, et deixes la vista treballant tot el dia amb ella, mentre que altres dibuixants que treballaven en il·lustracions de color cobraven molt més en feines que podien acabar en pocs dies.

 Vaig estar un temps treballant a casa meva en diverses propostes a color que vaig presentar a Toutain per poder canviar d’encàrrecs, i li va agradar el que li vaig mostrar, i vaig aconseguir passar-me al color. A més, em vaig adonar que no calia continuar treballant amb guaix, que tenia unes dificultats intrínseques, per exemple, s’assecava molt ràpidament, i que podia treballar a l’oli. L’agència em compraria tot el que li portés i, a més, les il·lustracions se sindicaven, cosa que significava que el dibuix s’oferia a diferents països al llarg de l’any i al final podia cobrar diverses vegades pel mateix dibuix, i com que tenia molt d’èxit i es venia molt bé tot el que feia, ja no vaig tornar a la tinta xinesa mai més. Vaig estar així durant nou anys, cobrant molt bé i treballant sense parar.

De mica en mica vas marcant un camí professional amb decisions que vas prenent moltes vegades per motius econòmics, per exemple, pensant en la pregunta: En què puc treballar que em permeti ingressar més en menys temps? A més, la sindicació et permetia cobrar en el futur per feines realitzades en el passat, que són petits ingressos que sumats i acumulats són quantitats importants.

Pensa que als anys seixanta, encara que fes il·lustració a color, tampoc no era per tirar coets a Espanya. A casa ja havia tingut problemes per voler ser marí mercant com el meu pare. En realitat ell hi estava en contra, veia una professió molt lluïda per l’uniforme però molt patida. Quan li vaig dir que em dedicaria a la historieta encara va ser pitjor. Es podien guanyar diners però treballant molt, en el meu cas feia moltes portades de llibres i interiors. Més tard, van començar a assignar-me encàrrecs per a editorials nòrdiques que requerien molta documentació per tractar-se de serials històrics i que la resta dels companys de l’agència rebutjaven, però que a mi m’agradava fer. Al llibre apareixen alguns exemples en un capítol, amb imatges que realment són difícils d’aconseguir. I en paral·lel, seguia fent portades sindicades de tota mena de gèneres: detectius, western, ciència-ficció, etc.

 Tota l’experiència acumulada a la dècada dels seixanta és fonamental per entendre l’ofici i sense deixar d’aprendre.

 Jo tenia una veritable obsessió per la il·lustració. I en aquesta època els nord-americans eren els més destacats. Jo recordo anar al Mercat de Sant Antoni a comprar revistes com Life o The Saturday Evening Post i dins hi havia il·lustracions que eren veritables quadres. Me n’anava als quioscos de la Rambla, on venien novel·les per als turistes. Jo les comprava i arrencava la portada i llençava el text. Recordo especialment el treball de Norman Rockwell, un dels il·lustradors més destacats del segle XX, jo volia fer alguna cosa al mateix nivell que allò que veia. Per mi eren els millors. Per això em va costar menys introduir-me en aquest mercat, perquè feia anys que l’estudiava. Això sí, aquí no tenia els recursos que tenien ells, jo vivia de retallades de diaris, de pel·lícules i de tot el que caigués a les mans per ajudar-me en els models i en la composició.

 I va arribar aquesta mítica reunió a Nova York de Toutain amb James Warren el 1971, en un viatge buscant nous compradors per al treball dels dibuixants espanyols i, després de ser rebutjat a Marvel i a DC, entre d’altres, Warren queda meravellat amb les mostres que li ensenya, entre les quals hi havia diverses il·lustracions teves.

 Aquí vaig començar una col·laboració amb els Estats Units que m’ha durat fins ara pràcticament. Amb Warren vaig estar treballant durant tres lustres, unes portades de terror que em van donar una gran projecció. El mateix editor em va dir que tothom em coneixeria gràcies a aquesta feina, i tenia raó, encara que considero que no són les meves millors feines. I sempre vaig tractar de diferenciar-me del treball de Frank Frazetta, que en aquell moment era el número u, i tots els editors demanaven sempre els treballs amb «l’estil Frazetta», jo considerava que era un error assemblar-s’hi, que era millor desenvolupar un estil propi i distintiu.

L’estructura del llibre que acaba de publicar Diábolo Ediciones permet veure de forma cronològica els teus primers treballs, però a la resta dels capítols és més difícil, ja que són temàtics, encara que hi ha un patró que és sempre una relació molt estreta amb el cinema. El cinema sempre t’ha acompanyat a nivell personal i professional, també en la manera de comunicar, no sé si estaràs d’acord amb la sentència que les portades també s’han de poder llegir o interpretar. Les portades són una imatge estàtica d’una escena on alguna cosa acaba de passar o està a punt de passar.

 Efectivament. Jo ho intento. I m’hauria agradat treballar més al sector del cinema, però la manera de treballar i els terminis de lliurament ho feia molt difícil. A la meva època, em demanaven un pòster per a una pel·lícula, enviant-me la documentació per correu postal. Jo feia l’esbós, que devia portar el fotògraf de l’agència per enviar-lo als Estats Units per correu postal, que m’havien de contestar per saber si continuava treballant i en quines condicions, per exemple, si em demanaven algun canvi. I si s’aprovava, devia fer l’original, deixar que s’assequés, ja que estava fet a l’oli, i tornar a fer el procés: portar-lo al fotògraf, i enviar les fotos per correu. Aquesta manera de treballar va impedir que pogués fer més encàrrecs, per culpa que al sector del cinema treballaven amb temps molt ajustats i ho volien tot per a l’endemà. Fins i tot, de vegades, m’acceptaven l’esbós però l’encàrrec final el feia un dibuixant americà.

Complir els terminis de lliurament passa a ser una condició indispensable per a la teva feina.

 Indubtablement. L’il·lustrador té alguna cosa en contra que cal tenir en compte. Si soc pintor, preparo una exposició i li dedico el temps que consideri, ho exposo i després potser vengui o no, però el temps el controlo jo. Com a il·lustrador, si tinc un encàrrec important i vull mantenir aquesta feina durant anys, que és el que jo volia i he aconseguit, he de complir els terminis de lliurament. En casos molt urgents, per exemple, preveient el temps d’assecatge de l’oli, treballava d’esquerra a dreta per assegurar que s’anés assecant la part ja dibuixada (soc dretà), fins i tot emprant assecants per poder avançar més ràpid, aconseguint que s’assequi una mica abans. Tot i que avui tot això ha desaparegut amb l’ús d’internet, la comunicació és immediata.

 En els darrers anys, això ha afavorit que treballis també per a encàrrecs de particulars, alguns recollits al llibre, il·lustracions que en cas contrari romandrien inèdites.

 Tinc la disciplina de fer una fotografia de cada obra que faig, i si bé abans venia els drets d’ús d’una il·lustració però jo em quedava amb l’original (encara que n’he perdut molts), ara rebo molts encàrrecs de particulars d’aficionats a pel·lícules, sèries o personatges, i el que venc és justament els originals. Curiosament, alguns em demanen el mateix, algú que veu el teu dibuix i els agrada i en volen un d’igual, cosa que no em sembla correcta, fins i tot fa disminuir el valor de l’obra. Però quan és un encàrrec per a un particular que no té pressa, ja pots treballar amb més tranquil·litat i es nota al resultat final, i això ho valoren els aficionats.

 Què t’ha semblat tenir a les mans aquesta edició amb una recopilació tan extensa de la teva feina després de més de quaranta anys sense publicar a Espanya?

 Durant molt de temps m’han preguntat per llibres publicats, encara que als Estats Units se n’han editat tres, a la Gran Bretanya dos, a França un, encara que no de l’envergadura del que s’acaba de publicar. Curiosament, hi va haver un moment que vaig tenir problemes amb la tornada d’originals als Estats Units i vaig haver d’anar en persona a buscar-los. L’anècdota és que a la duana me’ls van requisar dient que eren obres d’art sense declarar. Afortunadament, vaig poder demostrar que era dibuixos meus. Tot i així n’he perdut molts, gairebé un 40% del total d’originals que no sé on són. Tinc moltes transparències i fotografies de gairebé tot el que he fet, cosa que ha facilitat poder fer aquest llibre i, si té acceptació, tinc material per a més llibres similars per poder publicar en el futur amb l’editorial.