Opinió

A què ens referim quan parlem d’implicació familiar?

Una de les conclusions a les que arriba l’informe publicat per IVALUA i la Fundació Jaume Bofill: “Com t’ha anat avui a l’escola? Què funciona en l’acompanyament familiar” després d’haver revisat diversos estudis sobre la participació de les famílies en l’escolarització dels seus fills, és que el rendiment acadèmic millora quan les famílies s’impliquen a casa –donant suport amb els deures– més que quan ho fan a l’escola –ja sigui assistint a reunions, participant a activitats organitzades per l’escola o sent membres de l’AFA–. Però una de les preguntes què cal fer-nos és què significa que una família estigui implicada i què fa que hi hagi famílies que estiguin més o menys implicades.

El que ens diuen diversos experts i expertes en la temàtica com Joyce Epstein o Carol Vincent és que si l’impacte de la participació de les famílies a casa és més elevada és precisament perquè és el tipus de participació que més estretament es troba relacionada amb el capital cultural dels progenitors. Així, aquelles mares i pares que gaudeixen d’un major capital cultural parteixen d’una situació més avantatjada que les famílies amb menor nivell instructiu.

Però que volem dir amb una situació més avantatjada? Les famílies amb major capital cultural, entre les quals es troben sobre presentades les classes mitjanes, disposen no només de més recursos per ajudar als fills i filles amb els estudis sinó també d’un major coneixement del sistema educatiu i del funcionament de l’escola, la qual cosa els hi permet desenvolupar el seu rol d’educadores amb major desimboltura. També en la relació amb l’escola, les famílies amb major capital cultural gaudeixen d’una major proximitat amb els docents tant en els espais formals com sobretot en els espais informals. A més a més, aquestes famílies acostumen a tenir unes condicions laborals que faciliten el fet que puguin estar més presents en el dia a dia de l’educació dels seus fills, a participar en les diferents activitats que organitza l’escola o a formar part dels espais de decisió del centre. Així doncs, el concepte d’implicació familiar, lluny de ser neutral, es troba fortament influït per l’origen social de les famílies.

Per altra banda, per què parlem de la implicació de les famílies quan són les mares les que assumeixen la major part de responsabilitat de l’escolarització dels fills? Són les mares, majorment, les que preparen la motxilla de l’escola, les que porten als fills i filles a l’escola, assisteixen a les reunions, són membres de les AFA, estan als grups de whatsapp, i en definitiva, les que suporten la càrrega emocional que implica la gestió i dedicació d’acompanyar als fills durant el seu procés escolar.

I quan parlem de càrrega emocional, resulta molt interessant l’aportació de la sociòloga britànica Diane Reay, que s’ha ocupat d’investigar quin tipus d’emocions experimenten les mares durant el procés d’escolarització dels fills. Però el que ens diu aquesta autora és que aquestes emocions no es canalitzen de la mateixa forma per a totes les mares dels diferents grups socials. Moltes de les mares de les seves recerques que disposaven d’un baix capital instructiu, presentaven un major sentiment d’angoixa, de desorientació, de desconcert a l’hora de comunicar-se amb les mestres quan els seus fills tenien alguna dificultat. Segons explica Reay, aquestes mares presentàvem un major sentiment de frustració com a conseqüència de la seva pròpia experiència negativa quan havien sigut estudiants i donat que experimentaven una forta distància social i cultural amb l’escola. En definitiva, el que ens demostra l’autora en les seves recerques és que a les mares amb menor capital cultural els resulta més difícil treure rèdit de la seva participació en l’escolarització dels seus fills.

De fet, aquestes són les mateixes conclusions a què hem arribat en el nostre estudi sobre abandonament escolar prematur a Catalunya després d’entrevistar vàries mares, i també pares, d’estudiants que es trobaven en risc de deixar els estudis i entre les quals hi havia una sobrerepresentació de progenitors que disposaven d’un baix capital cultural. Són famílies, principalment mares, que mostren un gran sentiment de culpabilitat perquè senten que no tenen les eines ni sovint el temps per ajudar als seus fills, que es troben desconcertades i, sobretot, insegures quan van a les reunions a l’escola, que es troben molt perdudes a l’hora de conèixer els diferents programes i itineraris que poden seguir els seus fills si no acaben la ESO i són famílies que, en definitiva, el que volen és que els seus fills tinguin un millor futur que el que van tenir ells i elles.

Lluny de voler donar un missatge determinista i immobilista sobre l’efecte de les desigualtats socials en les trajectòries educatives dels i les joves, aquest article pretén aportar reflexions sobre els motius que expliquen el menor impacte de la participació de les famílies amb menor capital cultural i per superar possibles interpretacions de que si no participen més és perquè no volen o no estan interessades en l’escolarització dels seus fills i filles.