Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’agost del 1955, un adolescent afroamericà de 14 anys va viatjar des de Chicago, la seva ciutat natal, fins a l’estat segregacionista de Mississippi, per visitar uns familiars. Tres dies després es va trobar el seu cos flotant al riu amb mostres evidents d’haver rebut una pallissa brutal. Els dos homes acusats de l’agressió, ambdós blancs, van adduir que el jove havia xiulat la dona d’un, mig germana de l’altre. En vista d’aquesta excusa i en vista de la paraula de la dona, van ser declarats innocents per un jurat popular integrat completament per blancs, i els mitjans locals els van enaltir com a herois, mentre presumien a les entrevistes de tot el que van fer a Emmett Till, el rostre del qual, terriblement desfigurat, va aparèixer a les portades de tots els diaris nacionals després que la seva mare deixés el taüt obert perquè tothom veiés el que li havien fet al seu fill, i demanés als fotògrafs que fessin difusió de tan dures imatges.
En honor seu, la “Llei contra els linxaments d’Emmett Till”, signada pel president dels Estats Units, porta el seu nom. La legislació aprovada converteix aquesta execrable acció, el linxament, en delicte federal de fins a 30 anys de presó i multes considerables. Cal fer èmfasi que els assassins del jove Till van morir, de forma natural, el 1981 i el 1994, sense haver trepitjat mai la presó per l’assassinat comès, mentre que la nova llei es va signar el març del 2022 per un tal Joe Biden, seixanta-set anys després del brutal assassinat. Aquestes dues dates, el linxament del 1955 i la llei del 2022, dóna una idea de la lentitud dels progressos socials i que encara queda molt per fer, i, també, de la importància de la memòria històrica per entendre el passat i el present i anticipar-nos tant com sigui possible per evitar injustícies en el futur.
Probablement, aquest objectiu tan lloable és el que tenia el guionista David F. Walker quan es va proposar escriure la història del Partit de les Panteres Negres per a l’Autodefensa (als dos anys de la seva creació, el nom va quedar reduït a “Partit de les Panteres Negres”), creat a Oakland, Califòrnia, el 1966, fins a la seva dissolució definitiva als anys vuitanta. Nascut el 1968, Walker és periodista i professor a temps parcial a la universitat, però destaca especialment per la seva feina com a guionista de cinema i còmic, amb nombrosos reconeixements. Entre altres, ha realitzat guions per a personatges de còmic tan populars com Shaft (per a Dynamite Entertainment), Luke Cage, Power Man o Deadpool (per a Marvel) o Cyborg i Young Justice (per a DC Comics). A DC Comics és cocreador del personatge Naomi, una superheroina adolescent afroamericana, de la qual el 2022 s’ha realitzat una sèrie de televisió per a la plataforma HBO.
La decisió de Walker va ser un repte extraordinari, ja que va triar fer el guió d’una novel·la gràfica, tot i que l’obra requeriria molt de text explicatiu i de moltes dades, amb gran quantitat de personatges i escenaris. Però el mitjà escollit afavoria la producció i, sobretot, la divulgació del resultat a mig camí entre l’assaig i un documental àudiovisual. Al guió es va proposar realitzar una introducció dels antecedents que van portar a la creació del partit, datant l’origen, evidentment, el segrest i posterior esclavitud dels nadius africans que van ser portats per força al continent americà, tractats de forma atroç durant segles. Es va proposar descriure succintament la coneguda com “la gran emigració” als anys trenta del segle XX, on milions de negres nord-americans van fugir del sud buscant una millor vida lluny de la segregació. I, a partir d’aquell instant, es va proposar destacar les persones més rellevants i els esdeveniments més importants esdevinguts fins als anys seixanta, malauradament, la majoria desoladors, com el del jove Emmett Till.
Un cop definida la idea del projecte a dur a terme, al guionista David F. Walker només li faltava l’artista que el duria a terme, i el va trobar en el dibuixant Marcus Kwame Anderson, i, després de gairebé dos anys de feina conjunta, el resultat és la novel·la gràfica El partido de las panteras negras. Una historia gráfica (The Black Panther Party: A Graphic Novel History, 2021), publicat el maig de 2023 per Alianza Editorial, amb traducció al castellà de Ladislao Bapory Sité. El dibuixant té un estil versàtil i ha sabut dotar de gran sobrietat les pàgines dissenyades, especialment tenint en compte la càrrega emocional que suposa dibuixar esdeveniments reals, complexos i tràgics alhora, mentre intentes ser fidedigne el màxim possible a la realitat, i intentes que les desenes de persones esmentades al llarg de tota l’obra s’assemblin al màxim possible, i que els més coneguts siguin identificats fàcilment pel lector.
El treball final publicat és una mostra evident del poder divulgatiu de la imatge i de la gran contribució del dibuixant a l’obra resultant, i no només pel caràcter documental de gran part de la novel·la gràfica, sinó també per la seva contribució a les diferents escenes narrades d’esdeveniments fonamentals de la història del partit. A més, la portada està carregada de gran simbolisme, en mostrar la famosa foto de Huey Newton assegut en una butaca de vímet, amb la seva boina característica, acompanyat per les siluetes dels diferents líders del partit: Bobby Seale, Kathleen Cleaver i Fred Hampton, tots amb un fons taronja i groc. La butaca de vímet és coneguda com a “paó” (peacock chair) per la seva forma, i té el seu origen al segle XIX, com a part del mobiliari utilitzat a les colònies franceses del Pacífic Sud, cosa que va facilitar que es popularitzés a Europa, primer, i als Estats Units des de principis del segle XX, amb una càrrega colonial evident a la peça.
El partido de las panteras negras. Una historia gráfica rastreja el context històric de la filosofia política que va germinar en la creació del partit, contextualitzant l’opressió i la violència racista sistèmica i la brutalitat policial, especialment en la coneguda com l’era de Les Lleis Jim Crow, que propugnaven la segregació racial a totes les instal·lacions públiques. La segregació, de facto, fomentava la desigualtat econòmica i social en tots els sentits, evident a la desocupació i en la segregació forçada dels habitatges. També a la justícia i a l’educació. Conegut és el cas de Ruby Bridges, de 6 anys, que el 1960 va haver d’assistir diàriament al col·legi de primària escortada pels Marshals, per exemple.
El 1966, el Partit de les Panteres Negres era creat per Huey Newton i Bobby Seale, inspirant-se en el moviment Black Power, i amb un decàleg que fonamentaria el programa polític, tan ambiciós com contundent, demanant un habitatge digne, plena ocupació, educació, justícia, pau i sol·licitant la fi de la brutalitat policial i l’alliberament de tots els homes negres empresonats. El partit també va ser impulsor dels coneguts com a “programes de supervivència”, que incloïen esmorzar gratuït per als nens, clíniques de salut i escoles. Van arribar a tenir més de seixanta sucursals al llarg del país, influint en altres minories i creant organitzacions similars a altres països.
Es van fer famosos per la seva estètica (boines negres i jaquetes de cuir) i el seu visible armament, sobretot els primers anys, fins que va canviar la legislació del país, pensada a mida, obstaculitzant que tornessin a anar armats pel carrer i, si escau, facilitar-ne la detenció si els enxampaven. La idea de les armes era que fossin dissuasòries en cas que els volguessin atacar. Van ser revolucionaris en els fets i agressius en les formes, en contraposició amb els moviments de drets civils no violents que feia anys que lluitaven pels drets dels negres.
L’ímpetu i la contundència amb què actuaven anava d’acord amb la noblesa de la imatge escollida per representar-los, una pantera negra, un animal ferotge que només ataca quan se sent acorralat. Però la irrupció de les seves originals accions en tots els àmbits va inquietar el sistema, cosa que va provocar tota mena de represàlies: canvi de lleis, batudes contínues, acusacions arbitràries i falses que comportaven estades prolongades a la presó fins a la posada en llibertat per falta de proves (o ni això, alguns van passar molts anys empresonats sense motiu), repressió policial amb impunitat, tot plegat amb el beneplàcit de la justícia i els mitjans de comunicació, que actuaven com a còmplices i inductors de la injustícia racial.
Alguns exemples de les accions esmentades s’han popularitzat recentment amb l’estrena de dues pel·lícules basades en fets reals i que inclouen esdeveniments fonamentals en la història del partit. Les pel·lícules El juicio de los 7 de Chicago (The Trial of the Chicago 7, 2020) i Judas y el mesías negro (Judas and the Black Messiah, 2021), dirigides per Aaron Sorkin i Shaka King, respectivament, deuria avergonyir els que van permetre els abusos descrits, almenys queden retratats. En el cas del famós judici de Chicago, a la pel·lícula veiem la detenció arbitrària d’un dels creadors del partit, i el tracte vexatori que se li va donar al judici per part del dèspota del jutge, que el va emmordassar i va encadenar davant del jurat.
La pel·lícula Judas y el mesías negro, en canvi, mostra l’assassinat de Fred Hampton per part de la policia de Chicago quan el van cosir a trets amb metralladores al seu apartament mentre dormia (de fet, ni es va despertar, perquè l’havia drogat prèviament una persona del seu equip, subornat pels agents). Hampton, de 21 anys, era el cap de personal i portaveu nacional del Partit Pantera Negra quan, la matinada del 4 de desembre del 1969, va ser assassinat amb total impunitat.
Un policia assassinant a sang freda una persona desarmada i indefensa? L’estupor que provoca arribar a fer-se una pregunta així, imaginem que és el mateix estupor que tindria el mateix guionista de la novel·la gràfica, David F. Walker, quan es va disposar a escriure, el 27 de maig de 2020, l’epíleg de l’obra en la qual feia més de dos anys que hi treballava. El que mai s’hauria imaginat és que hagués d’escriure el text dos dies després de la mort de George Floyd a la ciutat de Minneapolis, com a conseqüència de l’asfíxia que li va provocar un policia en pressionar amb el genoll el coll de Floyd contra el paviment durant prop de 10 minuts, mentre feia cas omís als espectadors que l’alertaven de la mala praxi i dels problemes per respirar del detingut. El funest desenllaç, gravat amb detall per un transeünt, va ser el detonant del moviment Black Lives Matter (també conegut per les sigles BLM; en català: “Les vides dels negres importen”). La coincidència fatal de la feina final dels autors amb diferents notícies tràgiques de pàtina clarament racista no feia més que reforçar la intenció inicial de la novel·la gràfica de la importància de donar a conèixer la memòria històrica de l’activisme per la injustícia racial.
El pròleg de l’edició espanyola està escrit per Conciencia-Afro, una proposta artística, cultural i política creada el 2016, amb seu a Madrid. A la seva pàgina web es presenten com una associació “centrada a reivindicar, celebrar i difondre les realitats i els coneixements del continent africà, disseminats per tot el planeta, treballant en l’àmbit de la creació artística, el disseny de projectes culturals i en l’impuls de processos comunitaris”. Al pròleg afirmen que el llegat del Partit de les Panteres Negres segueix viu en totes les persones que lluiten per la justícia social. De fet, als anys vuitanta, ja havia inspirat a Espanya la creació de diferents organitzacions (entre elles, l’Associació Panteres Negres). En paraules de Consciència-Afro: “Els ideals d’autodefensa i autoorganització van ser fonamentals per fer front a la violència neonazi, tan present en aquells anys als carrers de Madrid”… en aquells anys?
