Opinió

Alumnat oblidat en situacions de risc

Al llarg dels anys que he treballat a l’ensenyament he vist unes quantes lleis que determinaven els currículums que calia tenir en compte a les aules. La meva petita experiència és que els canvis promoguts no arriben a tot arreu i tarden molt a aplicar-se en el dia a dia de les escoles. Tornarà a passar amb la LOMLOE? Els nous currículums que han estat contestats per una part del professorat s’aplicaran? O la majoria de centres continuaran fent la seva com fins ara?

Els docents de primària o secundària que porten anys fent les classes de la mateixa manera són un exemple del que hem dit. Alguns critiquen tots els canvis amb l’argument que empitjoren els resultats, però en el fons és por a canviar, a pensar altres maneres d’ensenyar. Prefereixen seguir amb els mètodes de l’època que eren estudiants, com si la societat no hagués canviat amb el pas del temps. Trobem opinions més serioses, per exemple, el fet que abans hi havia més èxit acadèmic. Però quantes criatures podien accedir a estudiar després dels 14 anys? El suposat èxit acadèmic a quina proporció de la població arribava?

Avui en teoria, tothom pot accedir a estudiar, no tant per mèrit de les lleis d’ensenyament sinó de les lluites i pressions que han anat posant l’accent en possibilitar un ensenyament inclusiu i democràtic i evitar la desescolarització i l’alt absentisme. Objectius que no s’acaben d’aconseguir. L’accés a l’escolarització de tothom no ha estat gens fàcil per a certs grups de població. L’alumnat considerat diferent perquè no entra en els paràmetres de la majoria integrada al sistema (diverses capacitats, grups ètnic o culturals, famílies en risc de pobresa…), primer va estar oblidat i invisibilitzat, no anava a escola; uns anys després se’l va escolaritzar però en aules o escoles a part (recordem les tristes aules pont per a infants gitanos). Avui podem parlar d’una inclusió teòrica per a tothom, però que no es duu a la pràctica.

Alguns critiquen tots els canvis amb l’argument que empitjoren els resultats, però en el fons és por a canviar, a pensar altres maneres d’ensenyar

La petita història que hem resumit ha implicat que, fins no fa massa temps, una tercera part de les criatures quedava fora del sistema escolar, i avui encara tenim unes xifres altes d’abandonament prematur. Sense oblidar que el nostre és el país europeu on més repeteixen els nois i noies al llarg de l’escolaritat obligatòria. L’anomenat fracàs escolar s’acarnissa en els adolescents en situacions socioeconòmiques precàries.

Des del començament de curs es debat el tema de la inclusió. Està damunt la taula al món de l’ensenyament, no tant com caldria als àmbits polítics i administratius. Arran del decret aprovat i no dut a la pràctica és un tema recurrent a les xarxes i als mitjans; es fan jornades… Es parla del decret d’inclusió, dels seus incompliments: però no es parla dels centres gueto, de la segregació social, de l’exclusió que pateixen. És greu que no es plantegi un debat semblant sobre l’absentisme escolar, sobre els centres guetitzats. La inclusió social és tant important com la inclusió de les diverses capacitats.

És una situació i una realitat oblidada i invisibilitzada. Per què? No importa que l’alumnat gitano i d’altres minories aprengui? Potser els que controlen el poder creuen que no cal fer esforços o esmerçar recursos per a unes criatures que són i seran carn de canó per ser explotades. L’any passat, un 15% dels joves (18-24 anys) no tenien cap estudi superior a l’ESO, una xifra que augmenta fins al doble o més entre població gitana, nouvinguda de països pobres o en situacions socioeconòmiques precàries. Els espera un futur de treballs precaris, mal pagats i insegurs, en el millor dels casos.

L’atur crònic, la drogoaddicció, el fet de viure al carrer… poden formar part de la seva esperança de vida. Per això és molt important aconseguir que tothom tingui un lloc escolar, que hi assisteixi regularment, que se senti acompanyat en una etapa bàsica de la seva vida. Que l’escola sigui un complement de les famílies. Podem (i és bo fer-ho) discutir els currículums; però les metodologies no són tan determinants com els processos d’acompanyament. Primer cal aconseguir la total inclusió de nois i noies, que se sentin bé i acollits als centres escolars, que hi estableixin vincles, i després ajudar-los a aprendre el màxim que puguin.

És molt important aconseguir que tothom tingui un lloc escolar, que hi assisteixi regularment; podem discutir els currículums, però les metodologies no són tan determinants com els processos d’acompanyament

Una conseqüència de les situacions viscudes per infants i adolescents oblidats és l’augment dels trastorns mentals. L’amic Jaume Funes, psicòleg i bon coneixedor del món adolescent, ha escrit llibres i articles i està fent una sèrie de xerrades sobre el tema. La periodista Milagros Pérez Oliva ens recorda, també, que seria injust tractar el trastorn mental com quelcom individual, com un defecte personal; que és més fàcil posar etiquetes i medicar que buscar la causa dels problemes. Podem donar la culpa a qui pateix el trastorn, com si no s’hagués esforçat en estar bé (recordem la cultura de l’esforç aplicada a l’alumnat que no té èxit acadèmic [1]). La responsabilitat és col·lectiva, és un problema social col·lectiu, conclouen les dues persones que hem citat. Apel·len a la salut comunitària, a la gran importància dels entorns on viuen i estudien. Individualment els serà molt difícil sortir-se’n. El tipus d’ensenyament, els currículums que apliquem també tenen a veure amb aquesta responsabilitat que ens implica a tots i totes.

Possiblement les generacions adultes, la societat en general, no estem actuant prou bé amb les generacions joves, alguns i algunes se senten tan malament que arriben a autolesionar-se i a fer intents de suïcidi que de vegades es compleixen. Aquesta realitat dels o les adolescents mereix que en algun moment tots revisem els nostres comportaments. Potser no estan perdent el cap, com es diu popularment, potser estan mostrant les seves frustracions per no poder viure una vida que tingui sentit.

A mitjans del segle passat el filòsof Michel Foucault ja escrivia que els trastorns mentals faciliten controlar les persones que els pateixen, les impedeixen ser lliures i decidir. I no podem culpar-les de falta de coratge, com dèiem més amunt. El nivell de salut mental és una mesura del nivell de salut de tota la societat.

Potser ens queda una sensació d’impotència davant les possibilitats que tenim d’invertir la realitat. Explicar i denunciar el que està passant, fer-ne conscients a companys i companyes i a la generació que està actualment escolaritzada és un primer pas. Actuar davant les situacions que tinguem a prop seria un segon pas important, per evitar que augmentin els nois i noies que estan en risc, els trastorns mentals i la invisibilització d’aquestes criatures i/o adolescents. Aquí hi podem incidir; des de dins les escoles com a professionals conscients i des de fora com ciutadans responsables de millorar la societat on vivim. Esperar que les administracions actuïn, vist el que fan (o poden fer), és una mica ingenu.

[1] https://diarieducacio.cat/recuperar-la-cultura-de-lesforc-escolar-la-letra-con-sangre-entra/