Ann Cook: “De vegades s’obre una escletxa en el sistema… aprofita-la!”

Hi ha un grup d’instituts públics de Nova York els alumnes dels quals, fills de barris molt deprimits, no fan la revàlida estandaritzada que han de superar tota la resta per graduar-se del High School. Els impulsors d’aquest consorci han estat a Barcelona per explicar com els ha anat des que van aconseguir driblar la norma.

Víctor Saura
 
 
 

Ann Cook i Avram Barlowe durant el col·loqui amb representants de la comunitat educativa | Foto: VS

Ann Cook i Avram Barlowe són dos dels fundadors del New York Performance Standards Consortium, un grup de 39 instituts públics de l’Estat de Nova York que van començar a col·laborar a començaments dels anys noranta (inicialment eren 28) i que l’any 1995 es van constituir formalment en consorci. Es volien orientar cap a una pedagogia més activa i competencial amb la idea d’estimular l’aprenentatge i potenciar el compromís (engagement) dels seus alumnes, la major part afroamericans i llatins residents a barris deprimits. La setmana passada van estar a Barcelona, convidats per la Fundació Bofill i Escola Nova 21, per realitzar diverses xerrades i tallers. Una d’aquestes va ser un col·loqui sobre la seva experiència amb una representació de la comunitat educativa catalana (alts càrrecs del Departament i del Consorci, inspectors, directors de centre, experts i representants associatius). Una experiència d’èxit basada en aconseguir obrir una esquerda en el sistema perquè toleri l’excepció.

L’any 1998 va canviar la llei educativa dels EUA. A partir d’aquell any, el Govern federal va obligar tots els Estats que posessin un examen comú previ a l’obtenció del Diploma de High School, el que aquí equivaldria al final del batxillerat. El currículum i l’avaluació depenia (i depèn) de cada Estat, però aquesta prova final era una imposició del Govern federal. No era una prova d’accés a la universitat, com seria una selectivitat, sinó una prova per a l’obtenció del que aquí seria el títol de batxiller. Una revàlida.

La comunitat educativa de la New York Performance Standards Consortium es va rebel·lar. Feia tres anys que observaven una gran millora del seu alumnat, sobretot pel que feia al no abandonament. Ann Cook, directora executiva del Consorci, explica que “una prova estandaritzada i concebuda per aquells estudiants acostumats a l’aprenentatge de colzes i memòria senzillament no ens semblava adequada”. Però havien perdut el seu principal aliat, ja que en aquells tres anys el comissionat d’Educació de l’Estat que els havia animat a constituir-se en consorci havia canviat. El nou no volia cap excepció en els instituts públics (sí que es contemplaven en els privats).

La lluita va durar anys. Famílies i docents del consorci van iniciar tot un seguit d’accions, des de recursos contenciosos a manifestacions a la seu del capitoli de l’Estat, situat a Albany. Van obtenir el suport de l’influent sindicat de professors (American Federation of Teachers), van anar a veure congressistes i els van explicar què feien i perquè, i finalment van aconseguir que el Congrés de l’Estat els autoritzés a ser una excepció (va ajudar molt que el congressista republicà responsable d’Educació no suportés al nou comissionat, recorda Cook). Amb el Senat va ser més difícil, perquè les majories eren diferents, però al final van aconseguir el permís amb una petita transacció. De les cinc proves de què consta la revàlida (matemàtiques, història universal, història dels EUA, ciències i anglès), quatre les podrien fer segons el seu mètode, i una hauria de ser estandaritzada. Cook va triar que aquesta darrera fos l’anglès.

Com es fa per aconseguir aquesta excepció a la norma? Li preguntaven a Cook els assistents al col·loqui organitzat per la Fundació Bofill. “Has d’estar a punt i quan apareix una escletxa en el sistema aprofitar-la, ficar-t’hi i pressionar per aquí per allà”, contestava Cook. Entre els assistents va planar una altra pregunta, sense dubte oportuna. Seria capaç el sistema educatiu espanyol (o català) de permetre l’excepció, i que un determinat tipus d’alumnes pogués accedir a la universitat sense necessitat de passar la selectivitat?

L’avaluació basada en l’actuació

Als EUA es parla, i molt, de la lluita contra la segregació escolar. Però les escoles del Consorci no estan tan obsessionades amb això com amb la lluita contra el determinisme social. La major part dels seus centres es troben als districtes més marginals de la ciutat de Nova York, com el Bronx. Per aconseguir l’engagement de l’alumne, la pedagogia activa i el respecte per la diversitat són elements essencials, així com donar molt de valor a la comunitat i atorgar altes expectatives a tots els estudiants sense excepció. També els que tenen necessitats educatives especials. Quan parlen de pedagogia activa subratllen dues coses: el mètode de l’aprenentatge per indagació (inquiry-based learning) i el principi que la veu de l’estudiant sigui escoltada i respectada. “Els estudiants han de poder demostrar el que saben i poden fer”, subratlla Cook.

L’avaluació és la culminació de tot aquest procés. Del seu mètode avaluatiu en diuen Performance-Based Assessment, que s’acostuma a traduir per “avaluació basada en el rendiment” si bé potser seria més exacte parlar d’avaluació basada en l’actuació. O en l’acció. En el cas les disciplines socials, els alumnes han de fer una recerca usant fonts primàries i després redactar una anàlisi. Per l’anglès llegeixen una obra literària i també redacten una anàlisi. En el cas de les ciències, han de desenvolupar un experiment a partir d’una pregunta que requereix una hipòtesi, deixar-ho també per escrit i després defensar el projecte en una discussió de grup en la qual participa un científic. Per les matemàtiques, han d’usar els seus coneixements per resoldre exercicis relacionats amb problemes reals de la vida. Aquestes són les 4 rúbriques comunes a tots els centres, i en totes elles estan es combina una redacció amb una exposició oral. A banda, cada centre hi pot afegir rúbriques suplementàries, en àrees com llengua estrangera, art, educació física o serveis comunitaris.

Cada centre corregeix les proves en grup, garantint l’anonimat de l’alumne, i després una mostra aleatòria dels exàmens de tots els centres es torna a corregir per part d’una mena de comitè intercentres, format per més d’un centenar de docents, que quan està recorregint no sap tampoc ni el nom de l’alumne ni el centre del qual prové aquell exercici. Els primers mestres que van qualificar els exercicis reben el feedback dels segons, i d’aquesta manera aprenen també com els seus col·legues han valorat aquella mateixa tasca.

Avram Barlowe i Ann Cook | Foto: VS

Segons escrivien Cook i Barlowe en un article publicat l’any 2016 a la revista American Educator, “ens basem en la idea que, si l’aprenentatge és complex, l’avaluació també ho ha de ser. En altres paraules, si les escoles desafien els seus alumnes a pensar críticament, a explicar el seu treball i a plantejar i considerar preguntes que impliquen respostes complexes, això ha d’anar seguit de demanar als estudiants que demostrin d’una forma sistemàtica què saben i què poden fer amb aquells coneixements i habilitats que han adquirit”.

Òbviament, cada nou professor que arriba a les escoles del Consorci s’ha d’adaptar a tota aquesta metodologia. “Jo vaig començar a ensenyar Història d’una manera molt tradicional –explica Avram Barlowe– i vaig haver de canviar. El que s’ensenya a les facultats de Magisteri dels EUA està obsolet, no hi ha espai per als mètodes interactius, dialògics i crítics. Els nostres professors estan oberts al canvi perquè veuen com funciona això amb els seus estudiants”. La col·laboració entre docents és un altre signe d’identitat del Consorci; segons Barlowe, “cada any es generen unes 3.000 hores de conversa entre els professors d’un centre”.

El salt a la Universitat

En els darrers anys, el New York Performance Standards Consortium ha donat un nou pas endavant i ha aconseguit el que semblava impossible. Fa quatre anys va convèncer una de les universitats de Nova York que admetés els seus alumnes també per una via diferent, com a prova pilot. “Havíem aconseguit que els nostres alumnes fossin admesos a universitats amb estudis de dos anys, però volíem que poguessin fer carreres de quatre anys; ens vam reunir amb la universitat i els vam dir que com era possible que tinguessin tan poca diversitat entre el seu alumnat”, explica Cook.

“En els darrers quatre anys al voltant de 400 alumnes de les escoles del consorci s’han matriculat en alguna carrera d’aquesta universitat, amb una taxa d’abandonament molt inferior a la mitjana, i sense pretendre-ho el que també hem provocat és que la universitat modifiqui la seva política d’admissions”, afegeix. Un dels motius d’orgull del Consorci és que l’índex d’alumnes afroamericans i llatins de les seves escoles que arriben a la universitat està molt per sobre de la mitjana del país. També asseguren que els seus alumnes arriben al High School (13-14 anys) amb un nivell acadèmic inferior a la mitjana de la ciutat i en surten (17-18 anys) amb un nivell superior a la mitjana.

L’excepció, malgrat tot, encara no està totalment consolidada. Cook i Barlowe expliquen que continuen havent de renovar l’autorització cada cinc anys, si bé en l’àmbit federal la norma s’ha flexibilitzat i la revàlida ha deixat de ser obligatòria. De fet, ja només queden 11 Estats que la fan, però el de Nova York encara és un d’aquests. Són conscients que no creen recels perquè són encara una petita illa en l’oceà. “Hi ha moltes més escoles que voldrien formar part del Consorci –comenta Ann Cook–, però l’Estat no ho autoritza, segons ens expliquen els responsables polítics, perquè els fa por que això es faci massa gran i aleshores surti el Govern Federal dient que el que estem fent aquí no es pot fer”.

Una altra de les xerrades impartides per Cook i Barlowe | Foto: EN21

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*