Ha viatjat per tot el món fent reportatges. Ha conegut cultures, societats i religions diverses però sempre amb una constant: la discriminació cap a la dona. Anna Boyé, fotoperiodista i antropòloga, ha sentit, “com a dona”, la necessitat d’estudiar si aquesta circumstància es dóna a tot el món. Estirant del fil, ha descobert tot un seguit de comunitats matriarcals que l’han fascinada profundament. Fins al punt que la difusió del model d’aquestes societats s’ha convertit per a Boyé en una mena de “missió de vida”. Actualment, prepara un viatge antropològic cap a Sumatra (Indonèsia) per conèixer els Minangkabau, una societat matriarcal enmig d’un món islàmic.
L’estructura matriarcal és l’origen de les societats actuals?
Jo prefereixo partir de la meva experiència personal, i no miro el passat sinó el present. Crec que l’estructura matriarcal és a totes les societats actuals, el que passa és que està oculta perquè no conforma un teixit social. És a dir, aquí hi ha famílies on les dones són com les matriarques d’allà, però són com àtoms que es troben disseminats dins d’una estructura patriarcal.
Es donen relacions de poder entre ambdós sexes en les societats matriarcals?
Home i dona són complementaris, però això no vol dir que un sigui més poderós que l’altre. Allà, quan els deia que al meu país un home pot fer mal a una dona, no m’entenien. En les societats on jo he viatjat l’home reconeix profundament la dona, però no com a autoritat coercitiva, sinó com a essència. Els autèntics matriarcats impliquen que cadascú té un espai respectat per l’altre. La matriarca decideix les activitats de grup, però segons les característiques de cadascú. A la Xina, per exemple, es veu que el poder que exerceix la dona sobre l’home és maternal, i no coercitiu.
En aquestes comunitats les dones creuen que els homes són inferiors quant a capacitat d’organitzar la societat?
Les dones, en realitat, el que creuen és que l’home té menys capacitat de decidir. Però perquè la quotidianitat els ho ha demostrat. L’home en aquestes societats està més infantilitzat, però això no vol dir que se’l tingui apartat, al contrari. Els homes estan molt contents allà, més que aquí inclús.
Són pacífiques, les societats matriarcals?
Molt. Veure aquestes realitats implica un canvi de pensament perquè matriarcat no és el contrari de patriarcat. Les dones no manen a la manera patriarcal, es tracta d’una altra manera d’organitzar la vida, la llei i la forma de benestar.
I en què es fonamenta, aquest benestar?
En aquestes societats, el ser és més important que el tenir. Aquí has de tenir, has de ser el millor. Aquests valors competitius creen agressivitat, i això no passa en les societats matriarcals, on l’important és qui ets i què desitges.
No busquen el reconeixement o el prestigi?
Sí, però allà el prestigi el guanyes amb la teva generositat. Si tens més diners, n’has de donar més. Allà la idea del bé comú sempre funciona. Aquí, qui mira pel bé comú? Quan miro la televisió, aquests nens que els posen a la cuina i els fan competir… Sempre penso que és una falta de sensibilitat terrible, algun dia els agafarà un “patatús”. És una falta de valors potenciada per l’educació que hem rebut.
El motiu és cultural, doncs?
Crec que la cultura és un component importantíssim. Per exemple, a Sumatra els nens no poden estar més de tres dies enfadats i això ells ho ensenyen sempre amb diàleg, no amb càstigs. Aquí, l’emprenyada està a l’ordre del dia.
En les societats matriarcals no existeixen els sentiments negatius?
Segurament les emocions negatives hi estan latents, però no es desenvolupen en un grau alt. La nostra societat ha desenvolupat molt la tecnologia, que està molt bé, però s’ha oblidat una mica de la persona. I això ho trobo a faltar quan torno d’aquestes comunitats, i més com a dona. A la Xina els preguntava què passava si en una parella un volia trencar i l’altre no, si no hi havia rancor. Una noia de 24 anys em va dir que ella havia sentit parlar del rancor, però no l’havia experimentat mai.
El caràcter de la dona és diferent en aquestes societats?
Allà les dones tenen una dignitat pel fet de ser dones, com una veu que es defineix amb el cos. És com si l’essència anés per davant i estiguessin satisfetes pel fet de ser dones. Aquí, moltes vegades la dona és reivindicativa en les institucions però a l’hora de parlar li falta aquesta dignitat profunda que tenen en aquestes societats, i no perquè allà siguin totes intel·lectuals. És pel tarannà que tenen.
Enmig d’aquest binarisme, com es viu la transsexualitat?
A Mèxic, per exemple, d’una manera molt més natural. La persona trans era molt apreciada perquè estava sempre amb la mare. La majoria eren modistes i cosien, i tenien molta feina. No son com nosaltres, tan superficials. Allà és molt més fàcil que s’entengui una gran gama de personalitats diverses.
A més, cadascuna d’aquestes societats viu la sexualitat de maneres molt diferents.
A la societat de Guinea Bissau cadascú tenia les seves històries, era més oberta. A la de la Xina, les dones tenien una habitació on rebien les “visites d’amor” i es tractava d’una relació lliure basada en els sentiments. Però, per exemple, els Minangkabau preserven molt la virginitat. Aquesta és una societat sincrètica matriarcal i islamista, i potser és la més matriarcal de totes.
En aquest sentit, vostè ha viscut en diferents comunitats religioses. Quines percepcions n’ha tingut?
Crec que en profunditat totes són bones, però les han desmerescut els patriarques, les jerarquies eclesiàstiques.
També creu que la casa és un espai polític de decisió molt important.
Crec que la cuina és la zona de prendre decisions, i que s’ha de recuperar aquest espai polític. La profunda revolució els homes i les dones les farem a les escoles i a les cases, no a les polítiques de fora.
Aquesta creença no corre el risc de mantenir la dona lligada a la llar?
Crec que hem de sumar i no descartar l’espai que sempre ha tingut la dona. El problema és d’anàlisi, és un espai que no s’ha reconegut d’una manera absoluta. La frase: “A casa mana la meva dona” és clau perquè il·lustra, d’una banda, que això és veritat i d’altra banda, que els homes ho diuen amb la boca petita. Jo no és que vulgui que la dona torni només a la cuina, però no vull treure-la d’allà on ha fet grans coses, sinó sumar-la amb les institucions, amb la llibertat que ens estem guanyant a pols al llarg de la història. El que no vull és desestimar el passat.
Recuperar valors associats tradicionalment al gènere femení?
Crec que hem de descobrir quins són els autèntics valors de la dona.
Alguna intuïció?
Les dones som molt més pactistes a nivell social, som capaces de cohesionar les coses i calmar les situacions. Crec que aquests són els valors autèntics de la dona.
Com s’haurien de recuperar aquests valors?
L’única manera de canviar una societat com la nostra és des de la base, des dels nens i nenes i les escoles, jo dono moltes conferències i em sorprèn molt que la gent desconegui l’existència d’aquestes societats. És més fàcil canviar quan s’és jove, perquè a mesura que va passant el temps la societat es referma en els valors establerts. Canvies quan hi ha alguna catàstrofe, però si tot et va bé, no canvies.
Tot va bé?
Jo crec que tot va malament. Però per mi el pas de la història és un pas lleu. La nostra espècie ha evolucionat lentament. Creiem que som importants però la història no és res, és un instant, un alè.
Les societats matriarcals estan envoltades per d’altres que són absolutament patriarcals. Qui aconseguirà ser hegemònic?
Per què no comencem a pensar, que ja ens tocaria, que l’illa matriarcal pot fer-se gran com les primeres civilitzacions? Hem de canviar el nostre pensament per transformar la nostra societat. Crec que moltes coses les hauríem de començar a entendre des de l’amor. En el consens home-dona. Les dones de Sumatra reben tota l’herència dels ancestres, però elles no entenen el terme “poder”. Per a elles el poder és arribar a acords en totes les qüestions. Per nosaltres el poder és qui mana, qui té més propietats.
Confessa estar profundament enamorada de la societat dels Minangkabau.
Quan vaig arribar a Sumatra, entre els Minangkabau em vaig sentir com si tornés a casa. I en aquest cas són 4 milions, no són tan petits com les altres. Una gent que quan et veu es posa la mà al cor… és una societat que trasbalsa profundament els valors que tens. Jo, quan torno, torno malament perquè penso en totes les coses que hem de millorar. Allà miren la natura com una mestra que els guia. Creuen que les persones som com l’arròs, hem de créixer i madurar, i després ser generosos i deixar de banda l’arrogància. Són societats amb un alt grau de subtilesa.
