Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’aparició de les innovacions tecnològiques ha servit –en mans dels creadors, i de manera històrica– d’estímul capaç de sacsejar els vells esquemes i generar nous llenguatges, processos i expressions artístiques. La irrupció de la intel·ligència artificial (IA) està provocant un debat transversal que no havíem presenciat des que internet va irrompre a les nostres vides. L’anomenada quarta revolució industrial està sacsejant moltes de les estructures d’un món en plena transformació. La 12a edició del Sónar+D –13, 14 i 15 de juny– prepara els escenaris adequats per escoltar, veure i entendre com els creatius i les indústries culturals s’adapten a una nova realitat on les tecnologies de la IA reclamen un paper protagonista. Ens hem citat amb Antònia Folguera, comissària del Sónar+D, per conversar sobre l’impacte de la IA en les arts i la societat, i sobre les novetats i els noms més destacats d’aquesta edició.
De quina manera la IA està alterant la mateixa naturalesa de l’art?
No ho sé, és una bona pregunta. Crec que hi ha artistes, com ara Nicole L’Huillier, que qüestionen com relacionar-se amb aquesta tecnologia i fer-ne un bon ús creatiu. Busquen la manera de donar-li la volta o de mostrar els seus treballs amb una formalització estètica que fugi de la IA més habitual. Però em sembla que encara és molt aviat. En l’àmbit estètic ens proporciona models d’IA massius que acaben assemblant-se perquè estan fets amb la mateixa eina. Crec que el que està canviant en la naturalesa de l’art és potser la manera de treballar, una manera diferent de relacionar-se amb les eines, molt més intuïtiva que els instruments musicals o els ordinadors. Amb els ordinadors, per fer-los servir, hem hagut d’aprendre el seu llenguatge, un llenguatge creat per humans, que és la programació, és fer servir el teclat i el ratolí, és aprendre uns determinats menús, és com fins ara fem servir aquestes eines. Les eines per fer música, per exemple, unes són més fàcils, d’altres més complexes, però també es tracta d’aprendre aquest llenguatge. Ara, les eines creades amb IA ens permeten, potser, interactuar d’una manera més natural, a través de gestos, de la veu, a través del prompting, no cal que sigui escrit. Això proporciona una manera d’interactuar amb la màquina que no existia fins ara i que segurament portarà resultats interessants, però és una mica aviat per comprovar-ho.
El sentiment que més existeix al voltant d’aquesta tecnologia és que encara costa d’entendre
Existeixen més perills o més dubtes, al voltant de la IA?
Hi ha de tot. Per una banda, hi ha il·lusió i curiositat. També excitació. Hi ha gent que està molt contenta, s’ho està passant molt bé amb l’aparició d’aquesta eina i la fa servir molt bé. Inclús hi ha artistes que estan esperant veure com evoluciona i n’hi ha a qui la IA els ha permès posicionar-se artísticament o han canviat la seva manera de treballar. Per altra banda, hi ha por i hi ha rebuig. El sentiment que més existeix al voltant d’aquesta tecnologia i de qualsevol altra d’emergent és que encara costa d’entendre; els fa por quedar-ne fora, perdre’s alguna cosa important, considerant que tot va molt de pressa i que no arribem a tot arreu. Jo crec que aquest és el sentiment més universal.
Ens ha de fer por la intel·ligència artificial?
La IA, com totes les tecnologies, no és inofensiva. Quan em pregunten si la IA pot acabar amb la humanitat, els responc que, si en fem un mal ús, pot ser catastròfic. El perill no són els límits de la intel·ligència artificial, sinó el mal ús que en fem els humans, els que roben les idees. Malgrat tot, sóc del parer que els artistes amb talent no han de sentir-se amenaçats per la intel·ligència artificial. És veritat, però, que si estudiem l’art digital des dels seus inicis, trobarem que, en un principi, les eines principals es van desenvolupar dins de l’exèrcit. Per exemple, els motion graphics (gràfics en moviment) que podem trobar a videojocs, pel·lícules d’animació, programes de televisió, sèries, etc., van ser creats per un enginyer amb vocació d’artista que es deia John Whitney, que durant la Segona Guerra Mundial va treballar en una fàbrica d’avions de l’exèrcit dels Estats Units. Utilitzava el software d’ordinadors obsolets una mica per jugar, per xafardejar, desfent-lo, observant què passava. Va agafar un software per mesurar la trajectòria dels míssils i amb aquest software va començar a crear peces artístiques. Per això és considerat el pare de l’animació per ordinador. Allò que havia de ser una màquina pensada bàsicament per fer mal, s’ha convertit en una cosa que ha fet aflorar moltíssima creativitat. Avui en dia és una indústria molt poderosa, més enllà de l’art i de la cultura. També internet va sortir al si de l’exèrcit dels Estats Units. Quan va aparèixer l’internet comercial o abans que sortissin els primers internets comercials, moltes persones que es mouen al voltant de l’art, com comissaris, comunicadors, periodistes i entusiastes, el van incorporar. I crec que són els que han contribuït que internet sigui aquesta explosió de creativitat que és, que ho va ser als anys noranta o als primers dos mil i ens va sorprendre. Crec que l’art sempre demostra que es pot fer un bon ús de la tecnologia. Encara més, no tan sols se’n pot fer un bon ús, sinó que pot capgirar-la per fer una cosa completament diferent.
La IA està disparant la imaginació de molts artistes, ja sigui perquè l’han integrat per crear o com a element que els inspira
La IA, en certa manera, està transformant-ho tot o, com a mínim, ho està replantejant.
Sí. De vegades ho empitjora i de vegades ho millora. És present en eines de producció, sobretot en formes de machine learning, i segurament molts productors musicals l’utilitzen sense ser-ne conscients. Ara bé, també està disparant la imaginació de molts artistes, ja sigui perquè l’han integrat per crear o com a element que els inspira. Altres, senzillament, especulen i pensen en com canviarà el món, sense tocar cap de les eines.
Quantificar els beneficis de la IA i integrar-la amb altres components tecnològics podria ser la fórmula perfecta?
Absolutament. Hem d’utilitzar la IA d’una forma positiva i constructiva. Tot i que la conferència inaugural de Sónar+D s’anomena ‘Generating Panic?’, esperem que acabi amb una nota positiva o esperançadora. La barreja de coneixements i disciplines, amb persones que miren cap endavant, cap al futur, serà molt inspiradora. Hi ha noms que ens fan molta il·lusió. La periodista i escriptora Marta Peirano, el professor Eduard Alarcón, o Adam Adamatzky, que explora el costat menys ortodox de la informàtica, especialment pel que fa a l’ús de components orgànics i sistemes naturals; ha utilitzat floridures de llim per planificar sistemes viaris i desenvolupar sistemes nano-robòtics. Normalment, les persones que estudien aquesta àrea sempre diuen que en un futur els ordinadors, en lloc de construir-los, creixeran, com si fossin una planta o un animal. I també comptem amb la Rebecca Fiebrink, que és una pionera de l’ús de la IA en l’entrenament de xarxes neuronals. Ella se centra en com el machine learning i la IA influeixen en el procés creatiu i en la manera d’utilitzar aquestes eines per millorar l’accessibilitat de les persones amb discapacitat. Per exemple, el 2009 va crear el programari Wekinator, utilitzat fins avui per artistes i dissenyadors de tot el món.
Hi ha un clam força estès en dir que la IA s’ha de regular d’alguna manera, però no sé fins a quin punt és possible amb milions d’usuaris
Que l’evolució tecnològica sempre va més ràpida que la legislació és un clàssic que el boom de la IA ha fet encara més evident.
Sempre dic que això és una mena de remix, però salvatge, portat a l’extrem, tot i que el remix és una cosa que està molt integrada a la cultura d’avui en dia, tant el remix visual, l’apropiació, a la música, al sampling, etc. És el que més preocupa als artistes. Un artista em va dir una vegada que si la gent remesclava les seves peces, en certa manera, era un reconeixement a la seva obra, però el que no li agradava és si de sobte es trobava una de les seves cançons en una campanya política feixista o en un lloc que el feia sentir incòmode. Aquesta preocupació és anterior a la IA. Existeix des dels anys setanta, quan el rap va començar a mostrejar discos antics per fer cançons noves. La legalitat al voltant d’aquesta pràctica està ben resolta. Diguem que hi ha posicions per tot; sí que hi ha un clam força estès en dir que això s’ha de regular d’alguna manera, però no sé fins a quin punt és possible fer-ho amb milions d’usuaris.
Quins escenaris heu plantejat a Sónar+D per comprendre com els creadors estan adaptant-se a aquesta nova realitat?
El nostre rol és observar i aprendre què implica per intentar capturar aquests canvis i novetats. Presentar les històries dels artistes al públic. Aquest any posarem èmfasi en la relació entre IA i música. Organitzem l’AI and Music Festival, una iniciativa de la Comissió Europea, amb qui hem renovat el compromís per als pròxims anys, fins al 2026, dins del mateix Sónar+D o el mateix Sónar perquè inclogui actuacions musicals. Farem un seguiment de com va avançant la IA, com es relaciona amb la música, com s’hi va introduint, com els creadors i creadores la transformen. Una eina molt popular és la xarxa neuronal Raves. La utilitzen molts productors musicals. És un programari que es pot entrenar amb els tipus de música que un vulgui i facilita recollir bases de dades i utilitzar-les per fer música. Una altra eina interessant és Combobulator, que permet fer servir la IA amb l’estil d’un artista, però de manera legal i ètica. Els artistes poden ser retribuïts per l’ús de la seva música o de la seva essència. Pots comprar una mena de paquet i l’artista rep un percentatge de diners per la venda. Així, la gent que fa música pot fer servir el disseny d’un artista amb el seu consentiment, de manera, sostenible i ètica.
I més enllà de la música?
Per segon any consecutiu, hem fet equip amb la Universitat Pompeu Fabra per participar en el +RAIN Film Fest, en el simposi i les activitats associades que tenen lloc al recinte de Sónar+D. Aquesta iniciativa ens permet explorar com la IA interacciona amb la narració fílmica del nostre temps.
També aprofundireu en temes que toquen àrees de pensament i d’altres disciplines, no necessàriament enfocades a la pràctica musical o audiovisual.
En aquest sentit, aquest any, hem convidat a tres escriptors. No havíem convidat mai aquests perfils i volem fer una aposta més performativa, més narrativa, que esperem que agradi al públic. La idea és generar una barreja d’històries amb aspectes que són veritat i d’altres que són ficció; sabem que la ficció –i sobretot la ciència-ficció– de vegades acaba essent realitat en un futur. Sasha Costanza-Chock, per exemple, investigadora i dissenyadora, treballa per donar suport a processos comunitaris que construeixin poder compartit. Impartirà una conferència audiovisual on abordarà els prejudicis arrelats a la tecnologia, que ha estat sempre concebuda des d’una perspectiva blanca, masculina i privilegiada. Com el disseny ha d’incloure determinades col·lectivitats i així crear solucions tecnològiques que beneficiïn a tota la societat, no només als privilegiats. També vindrà Joanne MacNeil, que va fer un llibre fa dos o tres anys, durant la pandèmia, titulat Lurking, How a person become a user, en el qual explica la història d’internet, però no tant des de com tecnològicament avança i com ho fan les grans companyies, sinó des del punt de vista de com nosaltres, com a usuaris, ens transformem i acabem convertint-nos en una peça molt petita del puzzle que en el fons alimenta el capitalisme de plataformes. A la Joanne i a la resta d’escriptors els hem demanat que en lloc de fer una conferència sobre la seva feina o sobre el procés creatiu, que és el que fem normalment amb els músics o els artistes visuals, ens expliquin una història. La Joanne parlarà del que ella en diu Stories from the AI Underclass, aquest treball ocult, el treball humà, que ha permès desenvolupar la IA. Hi ha molts col·lectius de gent increïblement mal pagada per fer moltes feines absolutament invisibles. I també hem convidat Tim Maughan, que té una novel·la traduïda al castellà, Detalle infinito, on imagina un món distòpic en el qual internet ha desaparegut. Ell diu que inevitablement la IA és el futur de l’art, i aquest és el punt de partida de la seva història, 2 tired 2 prompt, que documenta els intents d’extreure d’una IA la resposta sobre el seu impacte en les arts.
Només desobeint i posant en qüestió la realitat, l’statu quo, podrem innovar
El ball sempre ha estat un element fonamental al Sónar, sigui a la pista o sobre l’escenari. Enguany, ballarins i coreògrafs oferiran una sèrie d’espectacles que presenten el ball com un mitjà radical per a l’exploració, l’experimentació i la narració.
La nostra voluntat és també trencar disciplines i acostar-nos al món de la dansa. Hi ha molts espectacles amb ballarins, coreògrafs, que mostren maneres diferents d’expressar-se dalt de l’escenari. Ho recollirem a la taula rodona Dance dance revolution, amb Gabber Eleganza, Kianí del Valle, Meritxell de Soto i Tianzhao Chen. Tots els balls que venen del rap, del hip-hop, són els que han configurat una mica com es balla avui en dia. Quan veiem tots aquests grups de k-pop (música popular coreana) ballant, els seus moviments provenen de la tradició del hip-hop, barrejat amb altres estils, i crec que això té un valor, com altres expressions com el bopping i el ballroom. Gabber Eleganza treballa a partir del hardcore techno, construeix un pont entre el panorama sonor i el costat estètic del hardcore, els moviments post-rave i la cultura contemporània. L’estudi digital Team Rolfes presentarà ‘321Rule’, una representació teatral de club en temps real amb titelles de realitat virtual i avatars de captura de moviment. Visuals, animació 3D, ulleres de realitat virtual, ball, música, performance, tot barrejat, imperdible. Tianzhao Chen i el col·lectiu d’arts visuals ASIANDOPEBOYS també ho barregen tot. L’abast del seu treball arriba a tot, des de les belles arts i l’estètica d’internet fins a la cultura tradicional xinesa i la dansa teatre Butoh japonesa. És molt interessant d’experimentar per fer-nos una idea de cap a on va el món de l’espectacle. Myriam Bleau farà tàndem amb la coreògrafa i dissenyadora d’il·luminació Nien Tzu Weng per oferir un nou espectacle, ‘Second Self’, inspirat en la fascinació de totes dues pels espais existents entre la realitat física i els mons imaginaris i virtuals. També m’agradaria destacar Lee Gamble, que va compondre el seu darrer àlbum ‘Models’ amb veus sintètiques generades per IA que utilitzen un llenguatge sense gairebé paraules. Per donar-li vida, col·labora amb la coreògrafa Candela Capitán. Ens oferiran una performance molt bonica que reflexiona sobre la tecnologia. El treball coreogràfic i sobre l’escenari de Candela Capitán dialoga molt amb la tecnologia, amb les pantalles, i com aquestes ens transformen; de vegades ens esclavitzen, de vegades ens proporcionen llibertat.
Justament, per poder experimentar lliurement dins del món de l’art i la creativitat, hem de desobeir?
Mira, al Sónar, com millor ens autodefinim és com a esdeveniment “antidisciplinari”. És a dir, això no vol dir que siguem indisciplinats. Bé (riu), sí que ho som! Això vol dir que ens agrada recollir aquells projectes o fer possible aquells projectes esquitxats per totes les tecnologies o que trenquen les barreres que existeixen per crear un espai nou. M’agrada molt més “antidisciplinari” que multidisciplinari, perquè crec que convida a desobeir. Perquè només desobeint i posant en qüestió la realitat, posant en qüestió l’statu quo, posant en qüestió les normes, posant en qüestió les disciplines, podrem innovar, fer coses noves, crear, sorprendre.
