Al segle XVI Montaigne deia que preferia “un cap ben format” que “un cap ben ple”. No fiar-ho tot a la transmissió i a la memorització de dades. Si fa cinc segles ja era rellevant, en el context intens d’informació i de coneixement que ens ha tocat viure, és fins i tot un perill no fomentar entre estudiants el que és necessari per tenir un cap ben format. Les competències informacionals i digitals i de pensament crític són indispensables perquè permeten vehicular la necessitat de fer-se preguntes, d’obtenir respostes a preguntes, per complexes que siguin, accedir al coneixement i saber què fer amb ell. Sense aquest primer accés al coneixement, només hi ha foscor.
Torno a reprendre la idea de la necessitat de transformar certes pràctiques educatives que es basen en la transmissió per la transmissió, perquè aquestes només provoquen desmotivació i comportaments de rebuig al coneixement i a les ganes d’aprendre entre estudiants. Quina alternativa o complement hi pot haver a aquest enfocament de fiar-ho tot a la transmissió i a la memorització? Doncs la de l’activitat de l’estudiant, individualment i en col·laboració. No vol dir que no es treballi i s’estudïin conceptes i es treballin procediments, sinó que no es fa de forma únicament transmissiva; és una relació més aplicada i connectada que implica l’ús d’esquemes previs. No és una relació exclusiva ni vertical, sinó més oberta i horitzontal.
Aquí el docent segueix tenint un paper fonamental on, a banda de dissenyar l’activitat, fa de guia dels estudiants perquè vagin pel camí adequat, aprofitin els recursos, i s’organitzin de la millor manera possible. A més, cal verificar la comprensió dels continguts, optimitzar els procediments, donar bons exemples, permetre pràctiques i resoldre preguntes i dubtes. Per tot això, cal posar totes les bastides necessàries perquè vagin més enllà. L’estudiant ha de tenir un paper actiu, conscient del seu poder per conèixer el món i com a subjecte que pot i que ha d’aprendre autònomament. Així enforteix el seu sentiment d’agència, terme provinent de la psicologia per definir el sentiment de control i de voluntat de les persones.
En el món educatiu hi ha diversos conceptes que aborden el sentiment d’agència i la dimensió volitiva per a l’aprenentatge. Associat a l’Andragogia (o educació de persones adultes), Malcolm Knowles parlava de l’aprenentatge autodirigit, que seria el procés pel qual la persona pren la iniciativa per aprendre a partir de saber les seves necessitats, establint objectius d’aprenentatge i engegant estratègies per assolir-los amb o sense ajuda d’una figura docent.
En el tombant de segle i precisament per donar resposta a les necessitats d’aprenentatge en un entorn sociocultural basat en la Societat de la Informació i del Coneixement, Stewart Hase i Chris Kenyon van encunyar el terme Heutagogia, paraula formada a partir del verb “heuriskein” ( del grec “trobar”, “descobrir”) i “agōgós” (del grec “guía”). Aquesta es basa en l’aprenentatge autodeterminat, un procés actiu i proactiu per part del mateix aprenent. És el subjecte que es forma a si mateix.
Des de la psicologia educativa, ens trobem amb un concepte relacionat: l’aprenentatge autoregulat. Té a veure amb el control metacognitiu (pensar sobre el pensament) i la motivació de l’estudiant per aconseguir objectius d’aprenentatge i poder afrontar amb èxit una tasca. Implica entendre què fer en una tasca concreta (per exemple, un projecte), quines són les possibilitats i límits i els recursos per fer-ho. També posar-se objectius d’aprenentatge i una aproximació estratègica per executar-la i supervisar-la.
Aprenentatge autoregulat, autodirigit i heutagogia són conceptes que posen l’accent en l’activitat del mateix estudiant de cara el seu aprenentatge i habiliten que pugui accedir al coneixement que se li obre de forma aclaparadora. Aquí és on cal desenvolupar competències informacionals i digitals i d’aprendre a aprendre. Es tracta d’una postura que, tot i que sovint és menyspreada per aquells adlàters de la transmissió per la transmissió no va en contra del coneixement ni de l’aprenentatge de conceptes i/o procediments, i encara menys de l’aprenentatge competencial.
Hi ha una sèrie de riscos i de variables que cal tenir en compte i que deriven principalment de la certesa que els nadius digitals no existeixen. Els estudiants no disposen d’habilitats ni competències innates ni informacionals ni digitals. Per tant, davant d’una activitat d’aprenentatge, és bo no donar a l’estudiant una obertura total on es trobi sol davant d’un mar d’informació. És important fomentar un control compartit amb la figura docent per encaminar-se progressivament a més autonomia a mesura que es guanyen aquestes habilitats i competències. A més competència informacional, aquests recursos poden ser només un principi i que el mateix estudiant n’hagi de cercar més i que col·labori en la curació de continguts rellevants per a una temàtica concreta.
Estem obligats a ajudar a desenvolupar aquestes competències per evitar que ocorrin equívocs i es sàpiga cercar, seleccionar, avaluar, curar, transformar i processar correctament la informació. Cal fer-ho al llarg de l’educació obligatòria, però també en la postobligatòria i en l’educació superior. Tornant a la frase de Montaigne, penso que si no es promou l’aprenentatge d’aquestes competències i actituds d’agència, que fomentin a les ganes d’aprendre, una part significativa de l’educació formal pot deixar de tenir sentit, si és que no l’ha ja perdut. És la nova alfabetització, allò que fa que l’aprenent sigui realment un aprenent, un subjecte emancipat i que pugui participar en societat de forma crítica, plena.
