A un grup de futurs professors, estudiants d’una universitat pública brasilera, se’ls va proposar escollir una institució educativa, de caràcter formal o informal, per dur a terme una activitat de l’assignatura Psicologia de l’Educació. Les institucions incloïen escoles públiques, museus, ONG i cursos preparatoris per a l’accés a la universitat[1]. Dividits en grups, els estudiants van visitar aquests espais, van conèixer les persones que hi participaven i hi van conversar amb la finalitat d’entendre quines activitats s’hi desenvolupaven. I, sobretot, com aquestes activitats els impactaven? Influïen en la manera com aquestes persones es veien a si mateixes? Transformaven la idea que tenien sobre el que volien ser? Els ajudaven a entendre com volien actuar en el món?
Els estudiants van acudir a les institucions amb aquestes preguntes al cap i amb el repte d’elaborar un projecte d’intervenció, que exigia conèixer bé el lloc i escollir algun aspecte que pogués ser millorat amb l’objectiu de contribuir de manera significativa a les persones que hi participaven. Els aspectes es van escollir de comú acord amb els representants de cada institució i van ser variats, entre els quals podem esmentar: l’accessibilitat al museu d’anatomia humana, l’assistència a l’escola pública perifèrica, la representació de qüestions de gènere al museu del joguet, l’ensenyament de la llengua local en una ONG per a persones refugiades, les perspectives de futur a les classes d’Educació de Persones Joves i Adultes (EJA) i als cursos socials de preparació per a l’accés a la universitat, entre d’altres.
En diàleg constant amb els directors, educadors i alumnes de les institucions, i amb el suport de la professora i dels monitors de l’assignatura universitària, els grups van estudiar la temàtica escollida i van buscar una manera d’abordar-la. En aquest procés, va ser necessari endinsar-se en el món de l’edició de vídeo, de l’educació museística, de l’ensenyament del portuguès per a parlants de persa, del dret a l’educació en les diferents etapes de la vida, de les polítiques públiques orientades a la permanència universitària i molt més. Els projectes d’intervenció desenvolupats van incloure des de produccions audiovisuals per al museu d’anatomia fins a formacions per a educadors de l’ONG, passant per tallers en escoles i cursos preuniversitaris, així com cartilles informatives sobre drets estudiantils i materials per al desenvolupament d’activitats específiques en museus.
Ensenyament del portuguès a persones refugiades
Descriurem la trajectòria d’un dels grups amb la finalitat d’il·lustrar el procés. El projecte d’intervenció d’un grup d’estudiants del grau en Llengües es va desenvolupar en col·laboració amb una ONG que acull persones refugiades, especialment procedents de l’Afganistan. Durant la investigació inicial, un aspecte que va cridar l’atenció del grup va ser que l’ONG oferia, mitjançant classes presencials o remotes, ensenyament del portuguès a les persones refugiades. El grup les va entrevistar i va descobrir que no se sentien pertanyents al nou país. Els seus projectes de vida s’havien vist alterats per circumstàncies alienes al seu control i, davant les adversitats, necessitaven treballar per aconseguir un mínim sosteniment per sobreviure. Tanmateix, la llengua constituïa una gran barrera.
En entrevistar les voluntàries encarregades d’impartir les classes de portuguès, els estudiants universitaris van percebre dificultats en l’ensenyament del portuguès derivades d’algunes característiques del persa. Davant aquesta situació, el grup va decidir elaborar una guia per a les voluntàries sobre l’ensenyament del portuguès a parlants de persa. La intervenció va consistir a formar les professores voluntàries a partir de la guia, incloent espais per a l’intercanvi d’experiències entre elles, i acompanyar les classes amb la finalitat d’enfortir aquesta col·laboració. A més, la guia presenta una fonamentació teòrica sobre els projectes de vida i sobre com introduir aquesta temàtica per promoure la conscienciació i el suport mutu entre les persones refugiades i els membres de l’ONG.
El projecte dut a terme pels futurs professors es va inspirar en l’aprenentatge servei (ApS). En aquest enfocament, els participants s’impliquen en necessitats reals de la comunitat —com en el cas de l’ONG per a persones refugiades— amb l’objectiu de millorar algun aspecte de la seva experiència quotidiana. Per cercar solucions, mobilitzen tant coneixements específics de la seva formació acadèmica com valors morals i cívics, de manera que el projecte ofereix una doble formació: professional i ètica.
Com va afectar l’experiència a l’alumnat universitari?
En proposar que els estudiants anessin a les institucions amb la mirada posada en les activitats que s’hi desenvolupaven i en el seu impacte en les persones, també preteníem que, d’alguna manera, es mobilitzessin els projectes de vida dels implicats. A través de les reflexions registrades pels estudiants als diaris de camp, document que els va acompanyar durant tot el desenvolupament del projecte, vam percebre que aquesta mobilització es va produir de nombroses maneres.
Vegem alguns exemples de diferents àmbits d’intervenció:
“[…] Portar-los un material útil i rellevant […] que ajudarà molt en la preparació de futures classes em va deixar força contenta i amb un sentiment diferent respecte a l’educació, que, sincerament, ni tan sols és la meva primera opció professional. Participar en aquesta experiència, per tant, va transformar la meva visió tant com a educadora com a alumna. […] Era una aportació i una manera d’ajudar-les, ja que la seva rica experiència i empatia, i encara més, elles com a éssers humans que busquen acollir i identificar-se amb els seus estudiants, ja eren molt valuoses. Vaig sentir que m’agradaria molt poder convertir-me en un ésser humà així […]” (Maria Cecília i Isadora, estudiant del grau en Llengües, va desenvolupar el projecte a l’ONG «Estou Refugiado»).
En els relats de Maria Cecília, Isadora, observem que no només es van mobilitzar nous coneixements sobre l’ensenyament del portuguès, àmbit al qual es dediquen, sinó també noves possibilitats d’actuació professional. I el moviment va ser encara més profund. Quan diuen que l’experiència «va transformar la meva visió tant com a educadora com com a alumna» i que «m’agradaria molt poder convertir-me en un ésser humà així», referint-se a les persones que van conèixer durant el projecte, entenem que també es van activar reflexions sobre qui són i qui desitgen ser.
“[…] Em resultava difícil distanciar la meva mirada de les realitats descrites i analitzades, quan moltes vegades també es referien a mi i als meus, subjectes perifèrics, que troben dificultats en el xoc amb la visió de les desigualtats a la universitat. […] Espero que la cartilla pugui complir el seu propòsit, el de mostrar als postulants l’horitzó que existeix després de l’aprovació i, a més, espero que això pugui enfortir l’estructuració dels seus projectes de vida, evitant el patiment psíquic causat per aquests xocs i per les dificultats econòmiques subjacents […].” (Gislayne, estudiant del grau en Llengües, va desenvolupar el projecte al Curs Popular de la POLI-USP, que prepara joves per a les proves d’accés a la universitat).
En el seu relat, Gislayne explica que, des d’un lloc diferent del que estava acostumada, torna a un entorn conegut, habitat per joves les històries dels quals s’assemblen a la seva. En recordar les dificultats que va viure després d’ingressar a la universitat —el xoc amb les desigualtats, el sentiment de no pertinença, les limitacions econòmiques— es compromet a oferir informació clara i a enfortir aquells que recorreran el mateix camí. Així, l’elaboració de la cartilla es converteix per a ella en una forma de cura: transformar la seva pròpia experiència de patiment en suport perquè altres joves puguin estructurar els seus projectes de vida amb menys dolor i més horitzó.
«[…] Un projecte de vida no és només un pla individual orientat a la carrera, sinó un procés relacional que es construeix en el trobament amb l’altre. […] La proposta del vídeo va néixer de l’intent de crear vincle, d’obrir camí perquè més persones se sentissin part del procés d’aprendre. […] Educar exigeix escolta, afecte i mediació, i el coneixement només es sosté quan té sentit per a qui hi accedeix. El meu projecte de vida, avui, passa per aquest compromís amb pràctiques educatives que no naturalitzin exclusions i que generin experiències en què el saber pugui ser, de fet, compartit.» (Bruno, estudiant del grau en Ciències Socials, va desenvolupar el projecte al Museu d’Anatomia Humana de la USP).
En les seves reflexions, Bruno posa l’accent en la importància de crear vincles en els espais educatius, siguin formals o informals, com els museus, i recorda que tot procés d’aprenentatge necessita mirar cap a l’altre: les seves necessitats, les seves emocions, allò que té a dir. En pensar en formes per aconseguir que els coneixements del museu d’anatomia siguin més accessibles, tenint en compte persones amb discapacitat o que, per alguna raó, no el poden visitar de manera convencional, Bruno es va veure avaluant els compromisos que desitja assumir com a professor. Per a ell, fer accessible el contingut no és només una qüestió tècnica, sinó una opció ètica: evitar que l’educació reprodueixi exclusions i apostar per experiències en què el saber circuli realment i pugui ser compartit per tothom.
Els fragments dels relats presentats deixen molt clar que cada estudiant va viure l’experiència de manera singular i única. La manera com les institucions i els projectes van mobilitzar les seves històries de vida, incloses les dels alumnes amb qui van treballar i els desafiaments que van afrontar, així com les projeccions sobre el tipus d’educadors en què desitgen convertir-se i la forma com volen contribuir a la societat, assenyala la importància d’oferir activitats pràctiques als futurs professors.
També és significatiu que les reflexions no fossin autocentrades; és a dir, els estudiants es van sensibilitzar sobre la seva relació amb l’altre, la importància dels vincles i la preocupació per determinats col·lectius socials. Penso que la construcció d’una societat més justa, igualitària i democràtica comença a les escoles, en els valors que fomenten en el nostre alumnat i en el significat que donem a les petites accions quotidianes. Tanmateix, perquè això sigui possible, cal comptar amb professors compromesos a incidir de manera positiva en la societat. Proporcionar experiències que portin els futurs educadors a qüestionar-se quin tipus d’educació volen promoure, quins sentiments volen suscitar en els seus alumnes i si les seves pràctiques són o no excloents em sembla un camí important per avançar en aquesta direcció.
[1] Al Brasil, l’accés a les universitats es realitza mitjançant exàmens que abasten els continguts curriculars impartits principalment durant els darrers tres anys de l’educació bàsica obligatòria. A aquest procés selectiu l’anomenem «vestibular», i les institucions educatives que preparen els estudiants per a aquest procés reben el nom de «cursos prevestibulars». Existeixen nombrosos cursos d’aquest tipus adreçats a persones amb baixos ingressos, formats per professors voluntaris i, per tant, gratuïts per als estudiants, els anomenats «prevestibulars socials».
El Diari de l’Educació, 2026