
Fa molts anys vaig tenir el privilegi de gaudir d’una platja al sud de Cuba, d’aigües gairebé calentes i mig deserta: tot just quatre turistes i nosaltres. Mentre caminàvem bastants metres més enllà de la riba per poder submergir-nos en algun moment, vam observar una desena de cubans asseguts en rotllana còmodament a la sorra amb l’aigua a la cintura.
Estaven jugant al Trivial –un trivial flotant, és clar– i gaudien i reien molt. Em van venir ganes d’acostar-me i demanar si podia jugar una estona amb ells. M’encanten els jocs de preguntes i respostes! Em vaig preguntar si l’alt nivell cultural dels cubans podia tenir alguna cosa a veure amb aquella manera de gaudir dels coneixements.
De fet, quan era monitora i anava d’excursió amb un grup de nens i nenes per la muntanya, freqüentment els posava a prova –i de passada em divertia molt– de la manera següent:
Ens paràvem, per exemple, davant d’un pollancre i jo els preguntava ¿a que no sabeu com es diu aquest arbre? ¡Normalment ningú ho sabia! Llavors jo continuava: bé, us donaré tres respostes i només una és la bona. Va, poseu-vos per parelles. En aquest moment, els ullets començaven a brillar. Anem a veure: ¿és un om, és un roure o és un pollancre? Penseu-bé, només teniu una oportunitat.
A partir de les respostes, òbviament a l’atzar i sense cap fonament, passava a explicar perquè aquest arbre no era ni un om ni un roure, sinó un pollancre i com es poden diferenciar. Ja s’havia generat una curiositat!
Moltes vegades percebem el plaer que ens dóna saber coses, encara que aquestes coses no tinguin absolutament res a veure amb nosaltres, ni, probablement, mai haguem de utilitzar de manera operativa aquest coneixement.
¿Em serveix d’alguna cosa saber com es diu la lluna de Júpiter on es va descobrir aigua recentment? ¿Em serveix d’alguna cosa saber la frase que s’atribueix a Galileu amb la qual va esquivar la Santa Inquisició? ¿Em serveix d’alguna cosa saber el que és un trilobit?
Bé, doncs amb una mirada molt estreta sobre el que és la utilitat i el servir per alguna cosa, la resposta en els tres casos és que no. No són coneixements que m’aportaran una aplicació immediata.
M’encanta l’adjectiu “útil” i certament per mi és un criteri de valoració o afecció, perquè no hi ha res més irritant, per posar un exemple, que fer feina inútil, que ja estava feta per una altra persona i que no era necessari repetir.
Però limitar el concepte del que és útil a l’aplicació immediata em resulta mesquí, perquè hi ha molts enfocaments per mesurar la utilitat: ¿escoltar música és inútil? ¿contemplar una posta de sol és inútil? ¿conversar amb el teu veí és inútil …?
Això ve arran que últimament em pregunto si en educació no se’ns està anant una mica l’olla amb tanta fixació pel procediment, i tant aprendre a aprendre, a l’hora que sembla que no donem tant valor a adquirir coneixements o continguts.
Sempre surt el listillo que et diu: “Bé, és que els coneixements els pots consultar a internet”. És clar! Això si els vas a buscar i després, espera a poder orientar-te…
És evident que cal aprendre a investigar per arribar a conèixer coses però si només recorrem a l’assaig-error o a la descoberta autònoma i automotivada la quantitat de coneixements que podem arribar a descobrir serà bastant petita i el risc d’egocentrisme cognitiu bastant gran. Jo crec que necessitem adquirir coneixements també de manera simple i directa, és a dir, perquè algú que els sap ens ho transmet, sense més històries. I això no és menor.
“Sembla que parlar de contingut o de coneixement suposi amargar la vida als nostres alumnes i jo crec que és a l’inrevés, que sense ells els tanquem les portes a un món on potser no tornaran a entrar si no ho fan de la nostra mà”, diu la psicopedagoga Yolanda López a l’article El poder de una buena explicación.
D’altra banda, els nois i noies més vulnerables acaben sent els més perjudicats quan els estalviem la transmissió –sí, he dit transmissió– de coneixements amb l’excusa que s’han de espavilar a descobrir-los.
Els seus companys i companyes més afortunats, en les cases dels quals hi ha llibres, bona connexió a internet, pares i mares que els poden explicar coses, pràctiques culturals en família… surten amb avantatge. Un avantatge que no es salvarà fàcilment a còpia de només entrenar habilitats.
Un cop, en Dani, un noi de 14 anys que arrossegava una mala escolaritat, al cim de Sant Alís (1.675 metres, serra de Montsec), després d’estar una estona observant l’àmplia corba de l’horitzó, em va dir amb els ulls brillants: “Ostres, és veritat que la Terra és rodona!”. Els seus companys van riure pensant que estava fent broma, però no feia broma. Per ell va ser descobrir i assimilar un coneixement que no tenia. I això era senzillament emocionant.
Ens vam passar tota la tornada de l’excursió parlant de coneixements. Jo explicant-li coses sobre l’entorn que m’interessen i m’emocionen: aquesta pedra calcària, aquest arbust aspre que ens pot esgarrapar les cames, aquest ocell de bec groc, aquesta altra muntanya que s’endevina en el paisatge, aquesta taca fosca que sembla una cova… què són, que signifiquen, per què són aquí i no en un altre lloc… i en Dani escoltant, absorbint com una esponja.
Estic d’acord amb la Yolanda. Saber coses, coneixements purs i durs, en realitat és molt útil:
Conèixer coses serveix per interpretar millor el món en què vivim. Per tant, per poder analitzar, deduir, qüestionar… per situar-nos en l’univers.
Conèixer coses serveix per sentir-nos més capacitats, també a l’hora de donar un cop de mà als altres.
Conèixer coses ens serveix, indubtablement, per ser una mica més feliços.
10 comentaris
El coneixement mai no és inútil i hi ha molts coneixements inútils que arriben a ser-ne molt, d,útils. El llibre dOrdine és molt interessant i toca el rovell del tema que comentes. I encara una cosa més. no hi ha res més estèril que aquest debat que intenta situar els coneixements enfrontats a les competències. Les dues coses estan íntimament relacionades. El mon educatiu en va ple, de debats de poca volada. Per exemple qui enfronta educació i ensenyament o qui posa a la picota la memòria i sempre posa com exemple la famosa llista dels reis gods. Gràcies, Roser, pel teu article
Ah, oblidava felicitar-te pel fet de recordar-nos que una de les funcions de l,escola és la transmissió de les lliçons que hem fet nostres al llarg del temps i que demanen que afegim la nostra lectura del mon a les que ja h ha. Arribem a un mon que fa temps que roda.
Sr. Cela. Valoro les seves aportacions, però diria que són poc coherents amb el fet de fer la rosca al Sr. Vallory i tots els senyors de l’Escola Nova 21 i la Fundació Jaume Bofill, com vostè ve bastant temps fent. Aquests senyors treballen per desposseir l’alumnat de tot allò valuós que l’article anomena. ÉS una sort, però, que encara els faci vergonya contradir testimonis i punts de vista tan valuosos com els de la Sra. Batlle.
Vaja, senyor Josep, veig que la carn és feble i es veu que vostè em llegeix, cosa que em sorprèn perquè sóc un portento i no sé què represento i em fa mandra buscar les seves paraules concretes per desqualificar-me en comentaris anteriors. Vaig convidar-lo fa temps a fer un cafè i poder parlar de tot plegat però vostè em va dir que no, que era perdre el temps. Llàstima perquè, a més a més, pagava jo. Per tant, res a dir, només un consell: si vol saber què penso llegeixi què escric i busqui un fragment on hagi tret importància al coneixement i als continguts, per exemple. Faci una lectura crítica, com ha de ser, però sense prejudicis de cap mena, cosa difícil. I ja deu saber que la incoherència forma part de la condició humana. Sort en tenim de la gent com vostè, de pedra picada. Jo no en sóc i quan més gran em faig menys petri em torno. Aprenc, per tant, de la senyora Batlle i aprenc de la Bofill i de vostè també. Li desitjo que estigui bé.
Jo aprenc a ser bona persona, de tu, Jaume, i de la Roser Batlle, que a més a més saber moltes coses i les sabeu dir bé.
Totalment d’acord. Aquest debat s’hauria d’extendre, perquè darrerament es vol llevar importància a tants aspectes fonamentals en l’educació que perdem el sentit de les paraules. Limitar-se a l’autoaprenentatge és anar als mínims, com a educadors tenim l’obligació, com tu bé expliques, de fer brillar els ullets dels infants per estimular la seva curiositat i ganes d’aprendre, de saber més i millor.
Sr. Cela, com es nota que vostè no ha treballat en cap centre de l’Escola Nova 21. NO es faci l’ofès, que una cosa és pecar d’incoherència, i l’altra voler tapar-se les vergonyes. Defensar certs models d’escola i certes metodologies implica menysprear la transmissió i el coneixement, es digui o no directament. Que no ha llegit el senyor Vallory darrerament donar-nos lliçons i enredant-se en galimaties sobre temaris i currícula?
I sí, he llegit algun llibre seu. Fins i tot el vaig citar en l’exposició oral de les oposicions. Valore moltes de les seves aportacions, però no m’agraden altres perquè les crec nocives per a l’escola pública. És només un punt de vista, no li afecti tant!
Per cert, Sr. Cela: li aconsello la lectura de l’article de Pascual Gil a «El diario de la Educación». Després de llegir-lo, ja poden publicar les seves cosetes: a veure si poden fer-ho sense que se’ls pugen els colors a la cara. Per cert, quants debats al congrés de l’escola pública han girat al voltant del valor del coneixement poderós? Estic delerós de saber-ho!
Estic molt d’acord, Victòria. Som tres germans i els tres coincidim en que el que sempre hem fet per intuïció, plaer o simplement perquè no podíem evitar-ho, era la curiositat per tot. A cadascú de nosaltres ens a portat a llocs i viatges, situacions afectives, sentiments intensos i diversos i infinitat de coneixements. Compartim les descobertes i sentim el gran plaer que ens produeix. Gràcies per encetar la curiositat per tot. Que ni molt menys ha de ser necessàriament útil, en el sentit més superficial de la paraula.
Estic d’acord en tots els arguments i els defensaré sempre.