A moltes mares i pares els costa pensar i gestionar com parlar dels reis als fills quan aquests ja sospiten, sense quedar com uns mentiders, i evitar que, el que era un procés “màgic” quedi com un engany. Això és perquè no és fàcil passar d’una il·lusió compartida familiarment i socialment a uns actes de generositat i estima familiar que estan a cavall de la sorpresa.
Cada família fa el que pot. En un extrem tenim els qui, per no enganyar mai la criatura, prefereixen des d’un bon inici no celebrar cap festa ni tradició que contingui elements màgics, llegendaris o d’imaginació. No fan “reis” ni “tió” ni “Pare Noel”. En l’altre, els qui mantenen la il·lusió en la banda adulta fins que els fills s’hi poden anar incorporant de forma que el gaudi de preparar els regals per als qui estimem vagi essent assumit pels fills, en créixer.
Sembla, doncs, que hi ha qui sembra confiança i il·lusió en la relació amb els fills, i hi ha qui veu més els perills i les amenaces en el procés de desenvolupament i educació dels menors i opten per solucions més dràstiques.
En el tema de la gestió de pantalles o de dispositius digitals, els extrems són llocs on els qui viuen de la por dels altres s’han fet forts
En el tema de la gestió de pantalles o de dispositius digitals, els extrems són llocs on els qui viuen de la por dels altres s’han fet forts i, paradoxalment, en pro de la llibertat dels fills, aposten per lleis i regulacions que prohibeixin que els menors accedeixin als dispositius, per preservar-los de tots els mals (que n’hi ha) a internet, les xarxes socials, els jocs online… Aquesta por és totalment legítima i es pot entendre; més si tenim en compte què els mateixos mitjans ens fan cada dia recordatori de tot allò que ja està passant… i d’aquesta manera ens ofereixen una imatge dels adolescents “penjats” de les pantalles, que s’assembla molt a les dels drogoaddictes de generacions passades.
Tanmateix, les famílies i la societat s’entesten a continuar formulant preguntes errònies que només condueixen a buscar culpables, i en fixar un nombre de minuts o hores al dia, per sota dels quals semblaria que els perills s’esvaeixen.
Si dels experts només s’espera un límit de temps diari o setmanal, la lectura familiar és comodíssima “perquè a l’escola, entre pissarres digitals, tablets, cromebooks, ordinadors, llibres digitals, etc. segur que ja la superen! Per tant, la culpa és dels centres educatius.” I més si tenim en compte algunes notícies d’altres països es poden llegir com “aquí sempre anem tard, que hi ha llocs on ja estan tornant enrere de la digitalització educativa.”
Els usos i costums digitals dels adults de la família són el que més marquen la pauta del que fan i faran els fills
En l’altre extrem hi podria haver els qui encara es creuen que els “nens d’avui són nadius digitals” i que no ens podem posar d’esquena al progrés digital ni als aprenentatges que suposadament estan fent els nens, adolescents i joves a base d’hores de pantalla (sense discriminar cap ús ni finalitat).
El cert és que la recerca ens diu que s’ha vist que els usos i costums digitals dels adults de la família són el que més marquen la pauta del que fan i faran els fills.
Això és: Si a casa és “normal” que el fet d’estar-se tirat al sofà fent scroll amb el mòbil se’n digui “relaxar-se”; i que fer servir el visionat de les sèries o stremings de les mil plataformes que hi ha l’abast de qualsevol, sigui la forma d’evadir-se dels “problemes quotidians” i dels que “no són cosa nostra”…, els fills aprenen que el camí més fressat, i per tant correcte, és evadir-se i fugir als mons digitals per estar el millor possible.
Tanmateix, si a casa és normal no portar el mòbil a taula ni posar cap distracció audiovisual durant els àpats perquè la conversa és fluida i participada; i si l’oci saludable té una part digital en la qual pares i fills poden compartir uns videojocs seleccionats o unes sèries o canals de youtube que els distreuen d’acord amb els seus valors…, els fills aprenen a regular l’ús dels dispositius i a seleccionar amb quins continguts s’ho poden passar bé, sense ser tractats de rucs o haver de deixar de banda tots els principis morals de la família.
Els adults exerceixen les seves funcions d’observar per conèixer, de limitar per protegir, de no exposar per evitar danys… Accions que cal exercir tot l’any tant en l’àmbit físic com en el virtual
Generalment, els Reis d’Orient no porten tot el que els nens i nens posarien a la carta. Els pares saben com fer perquè les cartes continguin una llista “ajustada” de coses, i tenen cura de què els seus fills no estiguin sota el poder de la publicitat infantil, els canals de unboxin d’altres criatures, ni dels catàlegs comercials de joguines, i alhora van preguntant i enviant missatges previs als infants, basats en l’observació dels seus gustos i costums de joc. És a dir, els adults exerceixen les seves funcions d’observar per conèixer, de limitar per protegir, de no exposar per evitar danys… Accions que cal exercir tot l’any tant en l’àmbit físic com en el virtual.
Els Reis d’Orient acostumen a encertar, i fins i tot saben regular els regals perquè no hi hagi acumulació en un moment determinat i es puguin gaudir amb seny. Perquè els qui saben d’il·lusions dels infants no són il·lusos i sempre tenen a punt els tres regals bàsics: (Or, encens i mirra). Confiança, límits i autonomia-responsabilitat. Dit d’altra manera: Compartir temps (també digital) amb els fills, control de continguts i accés progressiu als dispositius i aplicacions.
La gran sort és que els reis són els pares! Que poden exercir la seva estima cultivant la generositat, cavalcant sobre les il·lusions i controlant sense prohibicions extremes. Ai, las! De la mateixa manera que poden educar els fills per ser competents digitals.
I, si cal, els Reis d’Orient poden portar formació, acompanyament i reflexió compartida als pares i mares que ho posin a la seva carta!
