Rutger Bregman, autor del llibre Ambició moral (Empúries, 2025), és conegut sobretot per dues obres anteriors: Utopia per a realistes. Perquè fer un món millor és un somni realitzable (Empúries, 2017) i La Humanitat. Una història d’esperança (Empúries, 2021), traduïda a més de quaranta llengües. En aquesta darrera obra defensa que la majoria dels éssers humans són bondadosos, empàtics i cooperatius, i defensa a més que ser-ho no és una ingenuïtat, sinó una elecció política i pedagògica que pot transformar les institucions, l’educació i la convivència. Com podeu anar imaginat, Bregman és un idealista que toca de peus a terra, un pensador alhora utòpic i pràctic.
En l’obra que ara ens ocupa es manifesten amb escreix aquestes qualitats. Bregman ens ofereix un llibre fàcil de llegir, que combina la formulació d’idees amb la presentació de nombrosos exemples de persones amb una alta ambició moral, dedicades a transformar el món i a encoratjar els seus conciutadans a fer el mateix. Tot el text està escrit amb una clara voluntat motivadora –fins i tot podríem dir proselitista–; en aquesta línia l’autor acaba el pròleg deixant ben explícit el seu objectiu: “necessites un llibre que, en lloc de fer-te la vida més fàcil, te la faci més difícil, i que no et reconforti sinó que t’incomodi. Un llibre que, quan te l’acabis, et pugui arribar a fer pensar que t’estimaries més no haver-lo llegit mai, perquè quan enllesteixis l’última pàgina trobes que no tens més remei que posar fil a l’agulla.”
El que importa no és el que pensis o diguis, sinó el que facis
Quines en són les idees principals, o almenys les que voldria destacar? En primer lloc, un diagnòstic contundent: el recurs més malbaratat del nostre temps és el talent humà. Moltes persones es troben atrapades en feines inútils o fins i tot perjudicials, treballs que no aporten res de valuós ni tenen sentit per a qui els realitza ni utilitat per a la societat. A aquest fet s’hi afegeix una idea equivocada de l’èxit, entès com guanyar tants diners com sigui possible i gastar-los després en formes de consum que resulten nocives tant per al planeta com per a la nostra pròpia vida.
La segona idea és l’altra cara de la moneda: es tracta de convertir-se en una persona amb ambició moral, és a dir, algú que desitja posar el seu talent al servei de la millora del món, i no pas d’obtenir-ne un benefici personal. L’ambició moral implica comprometre’s plenament —amb cos i ànima— en la transformació d’aquell aspecte de la realitat que tries millorar. En definitiva, consisteix a fer un ús responsable del talent per generar un impacte social positiu i contribuir al bé comú. El llibre encarna aquesta idea a través d’una multitud d’històries de compromís i transformació que fan visible, amb exemples concrets, què vol dir viure amb ambició moral.
En diversos moments, Bregman expressa la idea que la consciència està sobrevalorada i, de fet, al llarg de tot el llibre defensa que el realment decisiu és l’acció, allò que les persones fan i construeixen. En aquest sentit, proposa passar de la intenció a l’acció, de la crítica que no mobilitza al compromís actiu, de la presa de consciència pessimista a la implicació esperançada en el canvi, i de la queixa o l’inconformisme estèrils a la transformació concreta. En definitiva, sense menystenir el valor de la reflexió crítica, Bregman sosté que aquesta no té sentit si no es tradueix en accions coherents, consistents i sostingudes en el temps.
Deixa de malgastar el teu talent, i converteix els teus ideals en la teva feina
Un dels aspectes més presents al llarg de tota l’obra —i també un dels més discutits— és la defensa que fa Bregman del paper dels individus singulars en l’origen de qualsevol reivindicació o transformació profunda. D’entrada, aquesta afirmació pot semblar contradictòria amb la constatació que els canvis rellevants són sempre fruit de col·lectius tan amplis com sigui possible, és a dir, que la transformació del món no és obra d’una sola persona, sinó d’una comunitat. En justícia, però, cal reconèixer que, tot i que els exemples i arguments de Bregman destaquen sempre la iniciativa d’individus excepcionals, l’autor insisteix igualment que aquesta és només la primera fase d’un procés que ha de culminar en la mobilització de molts altres. En realitat, articula acció individual i treball col·lectiu com a dos pols inseparables de qualsevol canvi durador: la guspira pot ser personal, però la flama del canvi només s’alimenta en comú.
Per acabar de parlar del contingut del llibre, que no resumir-lo completament, voldria citar tres idees que també planen sovint per les seves pàgines. Primera, la confiança en el progrés i en la ciència i la tècnica per fer-lo possible, sempre que s’inverteixi correctament i amb prou quantitat. Segona, també és ben present la voluntat de realitzar una acció pràctica i efectiva, en algun moment afirma que naturalment es pot fracassar, però la idea és aconseguir els objectius i posar en joc tot el que calgui per assolir-los, en especial deixar de banda els puristes. I, en tercer lloc, potser no és la idea que es formula més sovint, però està sempre present: els resultats del treball de transformació de la realitat esdevenen béns comuns que, poden produir guanys, però no han estat ideats per produir-ne.
Portant la lectura al nostre terreny, podem preguntar-nos: és possible una pedagogia de l’ambició moral? És possible una educació que ensenyi a canviar el món? L’educació sempre ha tingut la missió de transmetre l’herència del passat a les noves generacions, però també —i avui més que mai— ha d’assumir la responsabilitat de transformar el present i obrir el futur. Aquesta és, precisament, la vocació de l’aprenentatge servei i ho fa a través de quatre dinamismes essencials: 1) enfrontar-se a problemes reals, rellevants per a la comunitat; 2) posar l’estudi i la recerca al servei de la intervenció, perquè aprendre tingui conseqüències concretes; 3) treballar de manera cooperativa, reconeixent el valor de l’esforç compartit; i 4) generar resultats que esdevenen béns comuns, dels quals la comunitat sencera pot beneficiar-se. Així entesa, l’educació esdevé una autèntica pedagogia de l’ambició moral: una manera d’aprendre que ensenya a posar el talent i el coneixement al servei del bé comú.
El Diari de l’Educació, 2025