Anàlisi

Utopia, realitat i futur

“La utopia d’avui és carn i ossos demà” (V. Hugo, Los miserables)

Fa deu anys escrivia sobre el tema, en una aproximació sociològica, partint de les idees de Karl Mannheim (Ideología y utopía, Madrid, Ed. Aguilar, 1954) i de l’obra de Frank Manuel (El pensamiento utópico en el mundo occidental, Taurus, 1984). Aquella fou una reflexió sobre Cultura, valors i ètica (2015) per a Fundesplai. Dono per suposat el que vaig dir en aquelles circumstàncies. Han passat moltes coses en aquesta dècada. Però avui, ben entrat el 2026, els meus records, els meus somnis i ideals d’octogenari (anava a escriure de vell dinosaure) em porten a repensar el tema.

Els canvis que estem vivint són profunds: cauen els vells paradigmes, amb el desconcert consegüent, i augmenten el racisme i l’odi a l’emigrant pobre. Els nivells de desafecció democràtica, a causa de la corrupció, arriben a ser greus. Irrompen noves formes de desigualtat que se sumen a la pobresa estructural existent. Tot plegat es produeix enmig d’un dels majors increments de les migracions de les darreres dècades i de guerres i genocidis com els viscuts en aquests dies. Tot demana a crits que les entitats socials facin una nova reflexió, amb una perspectiva i una orientació ideològica que voldríem que fossin coherents amb el que dèiem fa anys.

Entre Arcàdia i Utopia. Una primera aproximació en els llunyans anys 70-80

Va ser B. F. Skinner (Walden Dos. Fontanella, Barcelona, 1982, 82) qui va dir que “les utopies sorgeixen normalment del menyspreu cap a la vida moderna”. Així ha estat des que Tomàs Moro va escriure la seva Utopia. Recordo que, amb motiu del V centenari del naixement de Moro (el febrer de 1978), rellegint el text de l’illa utòpica, em va impactar el seu relat sobre aquell “enlloc” (u-topos), en què a ningú li faltava el necessari i en què la felicitat consistia a posseir el que era just i honest, atès que tot era de tots, i on la jornada laboral era de sis hores.

Però Utopia, com diria Paul Turner, “no és un bon lloc perquè hi visqui l’home d’avui”. I no ho és per la seva uniformitat; per la supeditació de l’esposa al marit, davant el qual havia d’agenollar-se; pel seu cinisme, a l’hora d’encarregar als “zapoletes” els aspectes més cruents de les guerres, perquè no volien tacar les seves mans de sang; per l’existència de l’esclavitud, encara que els esclaus portessin cadenes d’or i que els orinals fossin, també, d’or. Utopia, efectivament, naixia del rebuig de la societat anglesa del seu temps, però, com a construcció humana que era, estava plena de paradoxes i lluny de constituir un lloc exempt de dificultats per al desenvolupament d’una vida d’acord amb les exigències de la dignitat humana.

Tanmateix, Utopia segueix essent un fidel reflex del somni humà d’una vida més justa, sense guerres, sense esclavitud. Avui, parlaríem d’una vida en què es pugui mirar, amb realisme, cap a un futur millor per a les generacions que venen darrere nostre. Fou molt significatiu, per apuntalar aquesta idea, l’article de Federico Mayor Zaragoza “Tener presente el futuro” (El País, 6 de juny de 2006, p. 15), en el qual afirmava que “tan sols el demà és el nostre compromís” i que “el gran desafiament era tenir present el futur, les generacions venidores”, la Memoria Futuri. Tampoc en el segle XXI podem renunciar a la utopia, en nom del principi esperança que nia al nostre cor, contra tot desencant.

Les utopies politicoreligioses i la invasió d’Amèrica

Voldria al·ludir a un tema prou conegut, a partir de les investigacions de J. A. Maravall dels anys 1970 sobre les utopies religioses (“La utopia político-religiosa de los franciscanos en Nueva España”, en Estudios Americanos, t. I, núm. 2, 1948-49). Són moltes les maneres com la utopia es relaciona amb la realitat i moltes, efectivament, les seves concrecions en contextos diferents, també religiosos.

Em refereixo al mil·lenarisme de franciscans com Fr. Toribio de Benavente, influït per un cert savonarolisme ortodox. En la seva Historia de los indios de la Nueva España s’enfrontaria obertament amb el pare Las Casas, negant els crims contra els indígenes, als quals creia posseïts pel diable.

També em refereixo a l’obra dels caputxins catalans en les missions de Guayana i Zúlia, que treballaren fent que “la causa indígena fos prioritària”, fins que, el 1841, aquella població havia passat de 21.246 habitants a tan sols 7.500, després de ser desarticulada tota la infraestructura creada en les seves missions.

Em refereixo, finalment, a la trentena de “reduccions” jesuïtiques i franciscanes del s. XVII, entre l’Argentina, el Brasil i el Paraguai, amb la creació d’aquelles “repúbliques d’indis”, en les quals intentaren articular els valors de la cultura guaraní amb la cosmovisió catòlica, i en què cada “reducció” fou una unitat econòmica independent, amb una jornada laboral de sis hores. Sobre les reduccions jesuítiques del Paraguai, vegeu Alberto Armani, Ciutat de Déu i Ciutat del Sol. L’“Estat” jesuïta dels guaranís. 1609-1768 (Fondo de Cultura Económica, Mèxic, 1982).

La lectura de La invasión de América, de l’historiador Antonio Espino (Barcelona, Arpa, 2021), ens dona a conèixer el marc, l’horitzó de comprensió, en el qual cal situar aquelles utopies, més enllà de la visió que ens donaren els colonitzadors, com la de Bernal Díaz del Castillo en la seva Historia verdadera de la Conquista de la Nueva España (Planeta, Barcelona, 2017).

Entre utopia i realitat. La nova Ciutat del Sol

L’any 1980, llegia el suggerent article “La ciudad del sol” (Iglesia Viva, núm. 85, 1980) d’Ernest Balducci, escrit en oberta referència a la Civitas Solis (1626), de Tomàs Campanella. En aquest text, l’autor saludava “el buit deixat per les seguretats culturals que fins ahir tenien la pretensió de posseir el somni de la llum”. Avui, deia, el futur es tenyeix amb el tint de les amenaces del primat absolut de la força: “bellum omnium contra omnes”. Aquella realitat era una paradoxa amb dues cares: una, la causa de la pau en l’equilibri del terror; i l’altra, el ressorgir d’una nova “energia moral”, fonament d’una ciutat més humana, centrada en la no-violència i en la fe en l’home. Davant de la llei de la voluntat de poder, Balducci situava l’altre com a condició per descobrir la pròpia interioritat i per enfrontar-se amb eficàcia als riscos a què està exposada l’existència.

Per a Balducci, la conciliació entre utopia i realitat es produirà on hagin madurat les possibilitats objectives d’un canvi qualitatiu. D’aquí la importància de l’ecologia i de la pau, aquesta última assumida com a estil de vida privada i pública i basada en el rebuig dels instruments d’agressió. El futur, concloïa, ja està madurant en el paradigma d’un nou ordre: l’home amic de l’home, reconciliat amb la naturalesa. Posats a somiar, que no falti res: l’home, somiador de somnis, en expressió del “socialista sentimental” (Engels dixit) William Morris, en els seus poemes El paraíso terrenal, del 1868. El passat, profeta del futur.

La realització i la frustració de la utopia

El 1997, Jorge Semprún pronunciava una conferència a Jerusalem en la qual abordava la compromesa qüestió de l’acompliment dels acords, signats a Oslo, entre l’Estat d’Israel, representat per Isaac Rabin, i l’OLP, liderada per Yasser Arafat. Tot havia començat a la Conferència de Madrid de 1991. El País reproduiria el text d’aquella intervenció en l’edició del 13 d’abril de 1997, pp. 18-19.

Va parlar com “l’intel·lectual inorgànic” que es veia a si mateix. És a dir, “tan sols en el seu propi nom, en funció d’una reflexió personal que arrencava de l’admiració i del dubte. De la perplexitat, a fi de comptes, com en el pensament crític i generós de Maimònides, fa molts segles”. El títol que va posar a la seva conferència fou “Entre utopía y realidad”.

Semprún veia que la utopia sionista de Theodor Herzl s’havia fet realitat en l’Estat d’Israel. Però no va dubtar a afirmar, amb valentia i independència, que persistia el problema de fons: “el reconeixement de l’altre, en forma de la més propera alteritat (…) que, com més pròxima, més difícil de reconèixer és l’alteritat. I ara es tracta de la realitat nacionalista, amb vocació estatal, del poble palestí. Vocació que ha estat, en bona mesura, des de l’època del mandat britànic, alliçonada per l’exemple”. La utopia sionista s’havia fet realitat i era “un fet històric sense precedents”. Però el reconeixement de les aspiracions palestines era encara tot un problema el 1997. L’Estat d’Israel estava molt lluny de la tradició multicultural de Maimònides.

L’actual genocidi de Gaza, els bombardejos massius sobre població i territori palestí; l’ocupació i extensió de la guerra a Cisjordània; la condemna a la fam de la població i la destrucció de Gaza; la nova guerra contra el Líban, amb una reacció desmesurada contra Hezbollah, i l’extensió del conflicte armat a la zona, ens parlen avui de la frustració de la utopia sionista feta realitat, per l’absència del reconeixement de l’altre més pròxim, del poble palestí i de les seves legítimes aspiracions. L’absència de legitimitat i la voluntat destructiva de Hamas i Hezbollah no justifiquen les extralimitacions i els crims que està cometent l’actual Govern israelià amb els palestins, ni guerres contràries al dret internacional, com la dels EUA i Israel contra l’Iran, que han frustrat la utopia sionista.

El final i els inicis de les utopies

El 26 de novembre de 1984, Jürgen Habermas feia una intervenció al Congrés dels Diputats, que El País recolliria a l’edició del 9 de desembre de 1984, pp. 14-15, amb el significatiu títol “El fin de una utopía”. En aquell escrit manifestava que “s’està perdent una determinada utopia que en el passat cristal·litzà entorn de la societat del treball i que havia madurat entorn de tres programes: el comunisme soviètic, el corporativisme autoritari i el reformisme de l’Estat social”.

Afirmava que “quan els oasis utòpics es sequen, es difon un desert de trivialitat i desconcert”: així, “el món de la vida està amenaçat per la mercantilització i la burocratització del sistema” i, davant d’això, només es pot “reforçar el món de la vida”. Amb la crisi d’aquella utopia, el treball havia deixat de ser el “punt central de referència” i, amb ell, “la preocupació primordial per l’autonomia”. De fet, “els accents utòpics es desplacen del concepte del treball al de comunicació”. Era el nou paradigma emergent: “una consciència d’actualitat en la qual conflueixen el pensament utòpic i l’històric”.

Correspondria a Manuel Castells glossar, magistralment, la nova època en què estàvem i seguim immersos: La era de la Información: economía, sociedad y cultura (Alianza, 1997). En tres volums descrivia el nou paradigma. Ens trobàvem de ple en una nova època, en la qual els grans problemes eren nous, nous els mètodes i la tecnologia, nous els horitzons de comprensió de la nova situació. I ací hi som: en la Societat del Coneixement i de la Informació.

De la distopia a la nova utopia

En el món literari, la novel·la distòpica ens faria gaudir amb relats com Un món feliç, d’Aldous Huxley (escrit el 1931), i 1984, de George Orwell (del 1948). En aquestes obres se’ns presentaven societats regulades per diversos tipus de manipulació, en les quals la guerra ocupava un lloc destacat. És irresistible recordar els relats de 1984 sobre el Gran Germà, la Policia del Pensament, les tres consignes (la guerra és la pau, la llibertat és l’esclavitud, la ignorància és la força) i els ministeris de la Pau (encarregat de la guerra), de la Veritat (que menteix sempre), de l’Amor (que tortura) i de l’Abundància (que afavoreix la fam).

Després d’aquells relats distòpics, s’ha produït un rebrot de la utopia, amb una mirada diferent, més optimista, en pensar el futur (F. Martorell, Soñar de otro modo. La reinvención de la utopía, La Caja Books, 2024). Amb l’autor, després d’un repàs de les utopies més recents, concloem que “necessitem una utopia que recobri el desig de justícia social” (p. 67). Remeto, també, en aquest punt, a l’interessant reportatge De la distopia a la nova utopia, publicat per Inés Macpherson (La Vanguardia. Cultures, 31 d’agost de 2024).

Encara amb la utopia entre mans

La utopia és, com diria Leszek Kolakowski, una llum que il·lumina el camí i una eina per jutjar les qüestions i les institucions humanes; un punt de partida per criticar, per exemple, “el dur món de la realitat”, la manera d’actuar de la mà invisible dels mercats: “Esperem, ens diu, que el principi de l’esperança no estigui mort, sigui o no una esperança reaccionària, no progressiva, una esperança dintre de la misèria, una esperança en la supervivència, no en la plenitud total o en la felicitat” (“Utopía y futuro”. El País, 19 d’abril de 1993, pp. 13-14). La utopia és una finestra que ens obre a l’esperança d’un nou dia millor.

La utopia, precisament, inspirà les manifestacions contra la guerra de l’Iraq: “un nou crit utòpic recorria el món: No a la guerra”, diria Saramago. La utopia fou per a nosaltres, indignats i perplexos, tan necessària avui “com el pa de cada dia” (Pedro Casaldàliga, El País, 30 de gener de 2006, p. 12).

Vivint del futur

Fins ací la meva nova reflexió sobre la utopia, basada en l’hemeroteca del meu arxiu, en uns moments en què pretenia desfer-me de tants papers innecessaris com he arribat a acumular. La sorpresa ha estat enorme: portava dècades amb la utopia entre mans. Va ser C. G. Jung qui va escriure que, a la seva vellesa, tenia “una pressa tal que vivia més del futur i de les promeses quimèriques d’una era daurada” (Jung, o. c., p. 279). Seguim, doncs, vivint del futur, des d’un compromís utòpic i present amb la justícia social.