Tant l’itinerari de teatre que es fa a 4t d’ESO com el fet d’escollir fer el batxillerat escènic a la postobligatòria obren la porta a la creativitat posada al servei d’un procés experimental que recau sobre la mateixa vivència de l’alumnat i això li atorga una diferència significativa respecte als altres itineraris acadèmics, tot i que no sempre rep el valor que es mereix.
Sabem que si hi ha una cosa que li interessa, per sobre de tot, a la persona adolescent és parlar d’ella mateixa. Doncs, l’estudi de les arts escèniques facilita parlar en primera persona, de forma indirecta, fer una introspecció i permetre l’efecte mirall (sigui a través d’un personatge, d’un text creat per ells mateixos, o des d’un moviment espontani, una improvisació…) que, en la majoria dels casos, ajuda a desbloquejar allò que feia temps que pul·lula per l’inconscient dels joves.
L’estudi de les arts escèniques facilita parlar en primera persona, de forma indirecta, fer una introspecció i permetre l’efecte mirall
Tots portem escampades pel cos ferides, pèrdues, creences d’experiències viscudes… o comentaris que ens van fer quan érem petits i les arts escèniques ens donen l’oportunitat de resignificar, posar veu a situacions que ens van marcar i poder viure-les ara d’una altra manera, situar-nos en un altre lloc i reparar aquella vivència.
A diferència d’altres assignatures, el currículum de les arts escèniques s’entronca en la línia de l’escola del futur (o d’aquelles propostes pedagògiques avantguardistes d’altres temps) per tal com la seva matèria primera és l’escolta interna i la del grup, la corresponsabilitat i el respecte, la inclusió de l’entorn, la confiança plena en els companys que garanteixi un espai de seguretat per exposar-s’hi i el propòsit comú del projecte que està fet per ser mostrat a algú.
Aquest projecte comú ens porta a l’aprenentatge-servei que va proposar José Antonio Marina fa anys i que s’ha anat incorporant en altres projectes de diferents centres acadèmics. En el cas de les arts escèniques, és l’eix natural per tal com tenen sentit en tant que estan pensades per ser representades o per compartir allò que s’ha preparat ni que sigui amb un grup de persones.
Amb relació a això, a l’escola on tinc la sort de posar en pràctica totes aquestes experiències artístiques, fa molts anys que el projecte final del laboratori d’una de les disciplines escèniques que hi treballem, l’art de la narració oral, consisteix a anar a explicar contes en una residència d’avis. És un moment molt esperat, màgic, el que suposa el contacte amb la gent gran, en què es dona una alquímia molt especial en l’interior de cada un dels joves i que els reconcilia (si no ho estaven ja) amb el món.
A més a més, en cada una de les disciplines escèniques que hi proposem (teatre sensorial, clown, interpretació, dramatúrgia, poètica del joc, música, cant, veu, moviment, improvisació… a banda de la narració oral) hi ha un repte individual que, com en el viatge de l’heroi, cada un haurà d’aprendre a mirar de prop, reconèixer les seves ombres i transitar-les. Són altres tipus d’exàmens, de desafiaments personals, com vèncer la timidesa de parlar en públic, de mostrar-se a l’altre… d’aprendre a construir un discurs ordenat, de defensar-lo amb bona dicció i posant-hi ànima…
Cada un d’aquests reptes els dota de recursos per seguir el camí de la vida. En aquest escenari que creem a l’aula, no sobre ningú; tots hi cooperem, ens instaurem com a tribu per recórrer tots junts cada tram dels reptes que anem trobant, per dignificar cada creença i, des de l’honestedat i l’humor, convertir totes les pors en bellesa.
