El Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CoNCA) es pregunta des del 2022 què pot fer el país per ampliar el nivell cultural de l’alumnat, reflexió de la qual en va sortir la ‘Carta de les Arts a l’Educació’. Ara, aquest dimecres 30 d’octubre, va organitzar el 2n Fòrum de les Arts a l’Educació, dedicat a continuar-s’ho plantejant. I exposant dos models internacionals possibles: el cas de Portugal i el cas de França. En el primer, amb un missatge rotund a nivell sistèmic: “Intentem un canvi estructural, volem que a tot el país s’hi visqui la importància de les arts en la vida de les persones, no només a les escoles.” En el segon, amb un missatge centrat en l’estructura: “Una política pública cultura-educació exitosa ha de ser una política pública de primer ordre, i que enllaci l’Estat amb la regió, els departaments i els blocs comunals.”
La tensió entre un model i l’altre podria ser la tensió en què es troba Catalunya. “Hi ha falta de professors a Portugal. Estem pensant en mediadors culturals que puguin fer la feina”, deien des de l’oest. I encara hi afegien: “Necessitem transformar les ‘institucions’ en ‘extitucions’: no només s’han de trencar els murs de l’escola, sinó també els dels museus, dels teatres…”. Des del nord, en canvi, parlaven de manera més institucionalitzada: “Cap operació sense operador: cal una persona a temps complet que treballi l’aspecte educatiu de cada projecte artístic”.
La rauxa i el seny, agermanats anirem caminant i el ‘qué hay de lo mío’. Una tensió que ressona constantment en el debat català. Tant en un cas com en l’altre, això sí, hi havia una major o menor dotació econòmica que sustentava el projecte, i una voluntat política ferma de promocionar-lo. A tall d’exemple, el comissari del Pla Nacional de les Arts de Portugal, Paulo Pires do Vale, explicava: “El 2019 vam idear un pla de cinc anys per aproximar les arts i la cultura als ciutadans en edat escolar. És un procés lent, que de temps, i quan dic temps no dic només un cicle polític. De fet, estem ja en el tercer govern diferent, i el programa continua.”
Portugal encara aquesta voluntat d’elevar l’horitzó cultural dels seus “ciutadans en edat escolar” precisament considerant-los com a això, com a ‘ciutadans’, no com a mers ‘alumnes’. “Sempre tot és responsabilitat de l’escola. I no, necessitem canviar tot el poblat, tota la comunitat. Hi ha mesures del pla dirigides a tothom: a escoles, a empreses, a ajuntaments, a museus… No canviarà res de forma sistèmica si només pensem en l’escola”, reflexionava Pires do Vale. “Com podem ampliar l’horitzó de possibilitats culturals de cadascú?”, es demanava com a pregunta marc.
“El pla té un primer objectiu estratègic: Ser sistèmic, incidir en tot el poblat. I un segon objectiu: ser inquiets, inter-disciplinar, trans-disciplinars. Cal pensar l’escola com un centre cultural professional, i també l’equipament cultural com un espai educatiu”, exposava.
França: 30 euros culturals per alumne
La mirada de França, en canvi, apareixia molt més compartimentada, molt més piramidal. I, alhora, molt més traçable, escalable. El president de la Federació Nacional d’Associacions de Directors d’Assumptes Culturals (FNADAC), Christophe Bennet, ressaltava que des del 2022 hi ha el compromís d’invertir 30 euros per alumne de Secundària en accions culturals. Una ‘cultura’ que s’entén que se sustenta sobre tres pilars: “Veure, fer i interpretar.” I, cada any, cada infant desenvolupa alguna acció de cadascun dels tres pilars, ja sigui en l’àmbit de l’oferta escolar, l’extraescolar o bé la peri-escolar. Tot, amb l’objectiu de “compensar les inequitats educatives.”
Alhora, assenyalava una de les mancances de la rigidesa administrativa: “No pot ser que una Scène Nationale no sàpiga què fan al seu costat. Primer cal que els diversos actors del territori es parlin, es coneguin… I que després actuïn conjuntament!”
Catalunya, en fase d’anàlisi
Just abans de la presentació d’ambdós models, el director del nou programa Cultura i Educació de la Generalitat, Sergi Díaz, va exposar que es troben en fase de desplegament d’onze persones arreu de Catalunya que estaran ubicats als Serveis Territorials d’Educació per tal de monitoritzar què està passant a les escoles del país quant a cultura: “Tenim la sensació que un 25% dels 3.480 centres educatius desenvolupen algun programa d’arts. Hem de tenir un observatori de Cultura i Educació que ens permeti tenir una foto fixa de la realitat, detectar les mancances que hi pugui haver, valorar les necessitats, quins recursos calen… per després plantejar-nos si hem d’arribar a un percentatge superior al cap d’uns anys determinats.”
La presidenta del CoNCA, Vinyet Panyella, explicava en arrencar la jornada: “Volem acabar amb l’analfabetisme cultural implementant les arts a les escoles, i dotar el sector creatiu d’un camp de treball que esdevé imprescindible pel creixement de la nostra societat.”
Al llarg de la tarda, els prop de 400 assistents es van dividir en sis grups de treball per debatre sobre diverses de les múltiples cares que té el poliedre cultura-educació. En un d’ells, una veu va proposar: “Si volem fomentar les arts a l’escola… Per què no reclamem que la sisena hora a l’escola pública es destini precisament a això?” Resumidament, doncs, assenyalava els ingredients essencials per implementar les idees suggerides des de Portugal o des de França: dotació econòmica i voluntat política.
