Pot haver-hi alguna cosa invisible però essencial per a mantenir la vida? Som conscients de la importància de les cures, des de les tasques reproductives fins a les afectives, sanitàries o domèstiques, com a eix cabdal en la vida quotidiana i en la supervivència i sostenibilitat?
Quan els homes marxaven a treballar i les dones es quedaven a casa, què hi feien les dones, mentrestant? Aquest “quedar-se a casa” comporta tota una història de discriminació i biaix ideològic que no és nou sinó que s’arrossega des de fa segles. Quan les dones es “queden a casa” el que fan en realitat és treballar sense parar i cuidar dels altres en els diferents vessants de la vida quotidiana. I aquest aspecte, el de les cures a les persones, és el que està des de sempre invisibilitzat i infravalorat.
L’exposició “Tros de dona”, al Museu Terra de la seu de la Fundació Carulla a Barcelona, fa visibles aquest món de les cures establint un diàleg entre el món rural i el món urbà i entre les generacions més joves i les generacions més grans. La mostra reivindica el paper de les dones al llarg de la història i posa en valor les cures i les tasques quotidianes per a sostenir la vida, tradicionalment poc reconegudes, no remunerades, però essencials.
De fet, aquesta mostra va néixer a l’Espluga de Francolí, produïda pel Museu Terra de la Fundació Carulla, fa dos anys, i va ser reconeguda amb el premi El Temps de les Arts en la categoria de Patrimoni. Té el seu origen en una investigació impulsada el 2022 pel Museu Terra sobre la presència de les dones en la seva exposició permanent. Com explica la comissaria de l’exposició, Anna Maria Andevert, “en un exercici d’autocrítica, vam veure que faltava “l’altra meitat”, que les dones mai tenien imatge pròpia i que, en el fons, en el món rural l’home podia anar al tros a treballar perquè hi havia una dona que estava mantenint la casa neta, estava cuinant, estava rentant…”. La directora de la Fundació Carulla, Marta Esteve, insisteix que es vol obrir “una reflexió col·lectiva sobre com podem construir una societat en què les cures siguin una responsabilitat compartida”.
Veus del Poblenou
L’exposició ofereix un recorregut a través de diferents peces que venen del Museu Terra, com objectes relacionats amb la vida rural i amb el treball a la terra, i també instal·lacions artístiques, fotografies i recursos audiovisuals, articulats en quatre àmbits: casa, carrer, cos i terra. La mostra de Barcelona, però, s’ha reformulat per tal de poder afegir la perspectiva urbana. Més de 60 dones del Poblenou han compartit les seves vivències i records sobre les cures, la vida al barri i l’evolució del paper de la dona al llarg de les generacions.
Aquest diàleg entre diferents edats i estils de vida –rural, urbà- ha permès fer visible que, “tot i haver-hi conceptes molt diferents (per exemple, les dones del món rural utilitzaven les cendres per blanquejar, mentre que les del món industrial les associaven al malson de la contaminació de les fàbriques), el transfons de discriminació i invisibilització era el mateix”, explica Andevert.
El visitant pot gaudir de fotos històriques passades pel sedàs artístic del brodat –obligatori per a les dones de moltes generacions-, jocs de llit i de taula, davantals que a través d’una acció artística es converteixen en objectes per abraçar el món que ens envolta, vestits cosits amb pedaços però amb una forta dignitat i sentit estètic, roba estesa amb escrits sobre les fites socials que s’han anat aconseguint al llarg dels anys, calaixeres d’on sobresurten textos legals antics que no permetien a la dona l’autonomia i llibertat d’un home… tot acompanyat de fragments d’obres literàries o de cites de textos legals per comprendre el context i ampliar la visió.
Una de les peces estrella és un manuscrit del segle XVII cedit temporalment pels arxius del Monestir de Poblet, que és l’únic testimoni gràfic històric sobre un judici a una dona per bruixa. Allà, el jutge va dibuixar com penjarien a la dona a la forca, acompanyat d’una frase on diu que la condemnen “per bruixa i metzinera”. El document s’exposa al costat d’uns vídeos amb entrevistes a dones rurals actuals que fan oficis pels quals abans se les hauria considerat bruixes, com elaborar remeis naturals o sabons artesans.
Exposició viva
L’exposició a la seu de la Fundació Carulla de Barcelona estarà oberta fins a l’any 2028 precisament perquè, com explica la comissària, “és una exposició oberta i viva”. Al llarg de la mostra es poden veure diverses instal·lacions on el públic pot expressar les seves idees i afegir les seves aportacions. Un exemple d’aquesta invitació a participar és la instal·lació dedicada a dones joves entre 15 i 25 anys perquè puguin indicar quins són els tres temes que les preocupen més, entre els quals hi ha, per exemple, internet, la salut mental, les relacions familiars o la imatge corporal. “Tenim molt d’interès en tenir les veus de tots els àmbits: de les diferents generacions i dels diferents mons, per després tenir una visió més global i més completa”, explica Andevert.
Les dones del Poblenou van participar en un procés de mediació que ha permès incorporar les seves veus i experiències a la mostra, i posar-les en diàleg amb les de les dones de la Conca de Barberà. De fet, al principi de l’exposició hi ha un telèfon antic des del qual es poden escoltar les participacions de moltes d’aquestes dones.
A l’àmbit relacionat amb la casa, es mostra el treball invisible de la dona en la feina domèstica. S’hi mostra la relació intergeneracional, el pes dels rituals i la religió, i la maternitat com a eix central en la vida de les dones. Diferents peces artístiques ens fan reflexionar. A l’àmbit relacionat amb el carrer, s’hi mostra les expectatives que hi havia sobre les dones. L’emancipació laboral, la feina pública que s’afegia a la privada (que es donava per fet), i les perspectives de futur són els eixos d’aquest àmbit.
En el relacionat amb el cos, es recrea un espai íntim femení (un pati o terrat ple de plantes), on en realitat les plantes simbolitzen els percentatges de participació masculina i femenina en les cures de la vida quotidiana. En aquest àmbit es parla de la conquesta de drets, la intimitat, els tabús, els cossos no normatius i les desigualtats. Per últim, en l’àmbit terra, es recorda que les dones també anaven al tros a treballar, i es reivindica els seus sabers rurals, la capacitat de crear xarxa i el vincle entre les cures, la terra i l’ecofeminisme.
Fins que es tanqui la mostra, anirà acompanyada de tota una programació d’activitats culturals i educatives, així com iniciatives de mediació per activar el diàleg amb el teixit veïnal, cultural i educatiu del barri de Poblenou i de la ciutat de Barcelona. Precisament, les activitats adreçades a escoles i instituts porten per títol “La meitat de la història”.
Amb el suport de
El Diari de l’Educació, 2026