Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Cal allargar el curs escolar? Cal donar-lo per acabat? Cal anar fent amb l’esperança que quan el confinament s’aixequi encara quedin unes setmanes per trepitjar l’accelerador? L’allargament d’aquesta situació ha fet que el Departament reconsideri les seves primeres instruccions, en el sentit que calia enviar als alumnes activitats d’aprenentatge que no comptarien en cap cas per l’avaluació. Això, per no discriminar els alumnes que compten amb menys recursos (tecnològics, humans i d’espai) a les seves llars. Però s’han aixecat algunes veus, com la del sociòleg i cap de projectes de la Fundació Bofill, Miquel Àngel Alegre, alertant que les desigualtats s’accentuen en els períodes sense escola, i que, per molt que les activitats no siguin qualificables, les desigualtats s’accentuen. Alegre ha plantejat que el curs s’allargui fins el juliol, o que s’organitzin escoles d’estiu específiques per l’alumnat més vulnerable per compensar. El Departament no ha pres encara cap decisió sobre l’allargament del curs -no sembla que ara mateix ho consideri una opció, però sí que ha fet un gir al anunciar que, després de Setmana Santa, el curs es reprendrà, encara que sigui virtualment, i que es buscarà una solució personalitzada per als alumnes amb pocs recursos tecnològics a la llar.
Per acompanyar el debat, hem llençat aquestes preguntes als membres del nostre consell assessor: Cal allargar el curs escolar? Com es compensen les desigualtats educatives derivades de la crisi del coronavirus? Hem rebut dotze respostes.
Rosa Cañadell
Crec que no cal allargar el curs. Estem en una situació especial en la qual tot està aturat i trasbalsat. Sembla més coherent que el que no es pugui fer ara, es recuperi el pròxim curs. També seria oportú aprofitar per escurçar els temaris i fer una bona selecció d’allò que és més important.
Pel que fa a compensar les desigualtats, que ja existeixen sense el coronavirus, és gairebé impossible. Però el que sí que podríem fer és buscar maneres de no augmentar-les. I això voldria dir: per una banda, no avançar cap matèria pels qui més poden i deixar enrere els qui tenen més dificultats. I per l’altra, dedicar molts més recursos el curs vinent per aquell alumnat que n’ha sortit més perjudicat d’aquest període de confinament.
Jaume Carbonell
El curs no s’hauria d’allargar ni un sol dia més. Cal tenir en compte que el confinament no és un període de vacances. Penso que a la tornada no es recuperarà la normalitat i que caldrà prendre mesures excepcionals (ja ho he explicat a l’article: I quan tornin a classe, què?). El focus caldria posar-lo en l’acompanyament, el treball competencial, la conversa i les activitats culturals; i, sobretot, en combatre les desigualtats. També s’haurà de preparar amb molta cura l’inici del curs vinent i anar pensant seriosament amb altres horaris escolars més racionals i menys estressants, que permetin augmentar el lleure infantil i el temps de vida en família.
Una bona mesura per combatre les desigualtats és que les colònies i els casals d’estiu d’aquest any arribin a tots els infants i adolescents. M’imagino unes estades on es combini el lleure, l’esport, l’art, la cultura i el contacte amb la natura. Això suposa ampliar pressupostos, les beques i ajuts, el nombre de monitors, amb voluntariat d’estudiants de les Facultats d’Educació i de mestres en actiu o jubilats, i l’adequació de nous espais. S’ha de garantir l’equitat i la qualitat. En aquest sentit, caldria fer una crida a la mobilització educativa i ciutadana i al compromís dels ajuntaments. El projecte Educació 360, d’educació a temps complet, hi té molt a dir.
Jaume Cela
No crec que sigui una bona solució allargar el curs per a tothom. Pensem que aquests dies deixem de fer una part del “temari”, però les criatures i els joves estan aprenent grans lliçons i el que importa és la lliçó, no el temari. Hi haurà temps per concretar quina part del temari convertim en lliçó. El més important és saber com reiniciarem el curs, com compartirem tot el que aquests dies hem viscut, com la lliçó personal es convertirà en una lliçó pels altres.
Sobre el tema de l’equitat, cal tenir present que aquest problema no l’ha inventat el virus. Potser el que caldrà fer d’una vegada per totes és prendre decisions sobre quines actuacions –quines maneres diferents de distribuir els recursos– ens cal impulsar per reduir les diferències socials, econòmiques i educatives.
Susagna Escardíbul
Estem en un moment de gran incertesa, atents a l’evolució de la situació i certament és important analitzar tots els escenaris, també l’educatiu. Sobretot, des de Fundesplai insistim que cal garantir mesures per assegurar l’equitat. Deixant a un costat que el que destapa aquest confinament és una profunda desigualtat estructural en els recursos i en les prioritats, hi ha comunitats i escoles que han activat l’escola telemàtica i que, per tant, estan donant continuïtat (com poden) al curs i a restablir la seva funció social, en general no s’està garantint la igualtat d’oportunitats i l’equitat.
Possiblement la millor resposta no sigui ampliar el curs escolar per compensar aquest impàs sinó, d’una banda, veure com es traslladen els coneixements que no s’han impartit i veure quines adaptacions curriculars caldrà fer, tot garantint la igualtat d’oportunitats. I, de l’altra, cercar estratègies més actives per actuar ara, en el present. Fer costat als infants i a les famílies, acompanyar-les emocionalment, és tant o més important que fer tasques escolars. Especial cura mereixen els col·lectius més vulnerables, ja que seran els més afectats. Necessitem pensar i analitzar perquè estem reaccionant d’una manera tan poc homogènia davant d’aquesta situació, però sobretot necessitem unir esforços, fer xarxa entre tots els àmbits educatius (escola, lleure, família…) i remar en la mateixa direcció.
Pilar Gargallo
No cal allargar el curs. Almenys no gaire, com a molt una setmana. Caldrà garantir un temps educatiu de qualitat més enllà de l’escola també en temps de vacances, que suposem seran sanadores i serviran per fer un punt i a part en tot aquest moment d’emergència sanitària global.
Pel que fa a les desigualtats, ens trobem en una situació excepcional que ens fa veure que si no hi ha escola, tenim mala solució per compensar les desigualtats. Per molts infants i adolescents és l’única via per compensar-ho, malauradament. És molt difícil de compensar el que representa la pèrdua per a l’alumnat més desafavorit. Qui patia desatenció educativa abans de la crisi pandèmica, encara en pateix més ara. Cal cercar fórmules que mantinguin el vincle amb l’activitat i l’ambient escolar, des de la cura i el benestar. Existeixen diferents maneres de poder-ho fer. A més de la més digital, hi ha les més tradicionals com la TV i la ràdio.
No podem garantir que a totes les famílies hi hagi bons espais educatius, perquè la situació és complexa i hi ha famílies que estan en la primera línia d’emergència del covid-19, i perquè les més desafavorides es veuran desbordades i frustrades davant l’allau d’imputs educatius que no poden entomar.
És cert que no totes les escoles, ni comunitats escolars han entomat la crisi de la mateixa forma pel que fa a la comunicació i els continguts digitals: algunes han optat per una higiene “digital”, altres pel contrari i altres no tenen prou desenvolupats els mitjans digitals. Davant aquesta diversitat, a la FMRPC ens decantem a prioritzar propostes que siguin de caràcter realment competencial i significatiu, que es tinguin a l’abast a casa i que connectin amb el dia a dia i la quotidianetat excepcional d’aquests dies, interdisciplinars i voluntàries. Per tant, l’avaluació ha de contenir diversos criteris perquè les realitats domèstiques dels alumnes difícilment són homologables.
És important tenir presents aquestes dues grans competències en aquests moments: aprendre a aprendre i aprendre a conviure. I els criteris d’avaluació han de ser globals, on l’educació sigui un procés, i per tant a cadascú se li dóna un punt de partida diferent depenent de la seva realitat.
L’avaluació i la valoració d’aquestes activitats s’han de fer per part dels docents prenent com a referent cada cas, cada alumne, valorant l’esforç que hi ha al darrere, que serà molt diferent entre uns i altres. I, sens dubte, això no pot formar part d’una avaluació final, perquè… els alumnes no han fet res fins ara? S’ha de tenir en compte tot el realitzat també al llarg d’aquest curs 19/20.
Quan es torni a l’escola, a l’institut, a la quotidianetat, caldrà donar un temps necessari d’acollida, d’adaptació, fer una bona avaluació inicial, replantejar currículums prenent com a referent el tram d’escolarització obligatòria i no només el curs acadèmic actual i seguir amb l’avaluació contínua del progrés de cada infant i adolescent.
Francina Martí
El curs no s’ha d’allargar, sinó que s’ha de treballar perquè al setembre hi hagi totes les condicions necessàries per començar el nou curs. Ens trobem enfront d’una situació d’emergència molt greu, que fa que s’hagi trencat el ritme habitual, i hem de prendre consciència que ara no podem suplir aquest buit. Ara és cabdal que mestres i professors mantinguem el contacte amb els nens i nenes i no tallar aquesta comunicació, però sense l’estrès (per mestres, infants i famílies!) d’haver de fer el mateix que faríem en condicions normals. És un bon moment perquè els mestres ens plantegem com s’hauran de reprendre les activitats escolars. La idea de “recuperar temps”, “recuperar coneixements”, no té sentit si entenem que el procés d’aprenentatge és un procés llarg, i que tot i que en el nostre sistema delimitem aquest procés per cursos escolars, i que el que s’aprèn de veritat, no s’aprèn a tercer o a quart, sinó que no s’oblida mai. El que no haurem fet durant aquests mesos es pot aprendre més endavant sense problema! No cal ser tan dramàtics. Segur que petits i grans haurem après coses que no havíem pensat mai que poguéssim aprendre.
Pel que fa a les desigualtats, aquesta crisi ha posat en evidència un fet que ja estava més que descrit i quantificat: que les desigualtats en el sistema educatiu del país són enormes. Les diferències entre els infants de diferents nivells socioculturals són abismals: mentre que uns disposen de gran quantitat de recursos tecnològics i famílies que poden guiar activitats d’aprenentatge, altres no tenen a casa ni llapis ni paper. De la mateixa manera que s’ha posat en evidència la crisi del sistema públic sanitari, que ara pateix perquè no ha tingut la inversió necessària, també es fa evident que el sistema educatiu públic no ha comptat des de fa molt de temps amb els recursos necessaris perquè aquestes desigualtats minvin. Un o dos mesos sense escola per a molts infants, suposa una pèrdua important, que ara és difícil de compensar. Però aquesta pèrdua serà més greu si després de la crisi continuem com abans. Llavors sí que no compensarem res. Ara més que mai s’ha de lluitar perquè un cop sortim d’aquesta crisi es posin els recursos necessaris en l’escola pública i sobretot en els entorns més desafavorits. Si no és així, aquest temps de confinament no haurà servit per compensar res.
Miquel Martínez
No soc partidari d’allargar el curs. Si es pot reiniciar l’activitat a les escoles a principis de maig podria ser oportú arribar com a màxim a finals de juny per tenir temps d’agafar el ritme, però no més. Els escolars han de fer vacances –això d’ara no són vacances– i el professorat està treballant i molt durant aquestes setmanes i li caldrà dedicar temps afegit per dissenyar amb molta cura com abordar el curs vinent amb una mirada més inclusiva i equitativa que mai.
Pel que fa a les desigualtats, es compensen, com sempre amb molta dedicació i imaginació per part del professorat. Però també posant a disposició del sistema els recursos que es van retallar en el seu moment i que calen per avançar en el model social inclusiu que tan fàcilment es proclama.
I també caldrà promoure accions de suport i d’acompanyament per a l’aprenentatge dels escolars menys afavorits familiarment i en competències digitals i lingüístiques. La col·laboració d’antics alumnes d’instituts i escoles ara estudiants universitaris o de formació professional pot ser clau per desenvolupar en el pròxim curs en els centres educatius o a casa programes de compromís –voluntariat, aprenentatge servei– i d’acompanyament per l’aprenentatge dels escolars que han estat més afectats en termes educatius a causa d’aquesta crisi. A més, pot ser engrescador pels estudiants i afectivament molt ric pels escolars.
Pepe Menéndez
El primer que necessitem és que l’administració agafi el lideratge per construir i no només per dir el que no es pot fer. Si donem per bones les informacions sobre les pràctiques educatives i pedagògiques que aquests dies s’estan desenvolupant, deduïm que la majoria se centren a accelerar l’aprenentatge mitjançant l’estratègia dels deures i les tasques personals. El més evident és que el factor de suport de la família agafa així una importància encara més gran que la que ja té tradicionalment, i que és, segons tots els estudis, la que produeix major diferència de resultats i inequitat.
Les raons de l’administració sobre les desigualtats d’accés tècniques de les llars, essent objectives, són insuficients, perquè és com posar-se davant d’una estampida de búfals, i pretendre aturar-los. Les escoles es veuen obligades moralment, i també per altres motius de subsistència, a continuar avançant en l’activitat lectiva. Si l’administració no respon, la resposta provocarà encara més desigualtat. Per combatre-les, més que mai ens hem d’allunyar de la visió organitzativa tradicional, tant des de la visió del currículum compartimentat com del tractament dels àmbits més educatius (socialització i emocionalitat), i esmerçar-nos a donar respostes que passin per la visió i treball compartits dels professionals del sector (més enllà del professorat), tant en la seva preparació com en el seu desenvolupament (presencial i virtual). I aprofitar tots els aprenentatges que estem fent en l’ús de la tecnologia per no repetir errors.
Jordi Mir
No podem tornar a la normalitat, a una normalitat que és part del problema. Si aquest confinament és classista, és perquè la nostra societat és classista. Provem de fer una altra societat? Podem plantejar un debat sobre les causes de les desigualtats que es donen dins i fora de l’escola. L’escola s’hauria de preocupar de què pot aportar a les desigualtats que s’originen, en part, dins de l’escola. Aquests dies no poden pensar que tota unitat familiar podrà acompanyar a les criatures, per diferents motius. Si el problema és la bretxa tecnològica, hauríem de pensar en mitjans com el telèfon per contactar amb aquest estudiantat i les seves famílies. Si el problema és la falta d’acompanyament familiar, hauríem de pensar en tot allò que es pot oferir quan acabi el confinament. Penso en suports en casals d’estius, tallers, activitats vinculades a projectes d’altres institucions (universitats, museus, teatres…).
Aquesta ocasió podria servir per repensar el calendari escolar. No és el moment més fàcil per fer-ho, però pot ajudar-nos. Seria partidari d’anar cap a un calendari com el francès. Inici de curs la primera setmana de setembre, final de curs la darrera setmana de juny, i períodes de descans durant el curs cada 7 setmanes aproximadament. Això suposa un replantejament d’unes quantes coses. Les setmanes de docència acaben sent més o menys les mateixes, cal pensar com gestionar aquestes setmanes de descans, igual que passa a l’estiu. Ara això podria servir per acabar el curs més tard (no ho veig massa viable) i per plantejar un inici abans del curs.
Ismael Palacín
La crisi de salut ens pot portar una crisi econòmica i una crisi educativa, i cal afrontar-les totes. Avui dia, l’equitat té més centralitat en el debat educatiu. Però denunciar les desigualtats educatives no pot servir només per constatar-les. Tampoc ens podem conformar a desviar la mirada cap al seu origen social. O a culpabilitzar les famílies. Que no us despistin: l’escola és rellevant i pot fer tenir un gran efecte en la trajectòria educativa dels infants. És més, per molts infants les oportunitats educatives a l’escola i la comunitat seran la seva única i millor oportunitat de superar aquestes desigualtats. Que ningú esperi solucions màgiques ni automàtiques, però sí oportunitats que funcionen.
No hem de minimitzar l’impacte educatiu del tancament escolar en els alumnes en desavantatge. Pot accentuar les dificultats d’aprenentatges i a la vinculació escolar, i pot tenir conseqüències en la trajectòria de fracàs escolar i l’abandonament. Molta recerca ho demostra, i això no es recupera “fent més ràpidament el temari” ni dient que ja fem moltes hores anuals.
Per compensar les desigualtats moltes escoles ja ho estan afrontant durant el confinament: els seus docents no només proposen treballs, vídeos de vinculació i consells per organitzar-se el dia entorn de l’aprenentatge, sinó que estan emfatitzant la funció tutorial i d’acompanyament, en alguns casos trucant un a un i escrivint als alumnes desconnectats. En una casa amb estrès i inseguretat, el tutor educatiu pot aportar seguretat i confiança. I quan no hi ha connexió de fibra òptica ni ordinadors? Envien vídeos tutorials de vinculació, encarreguen treballs interessants que es fan per escrit i els alumnes els retornen completats en foto, donen feedback per escrit i promouen l’avaluació entre iguals. I això no té menys qualitat educativa que una plataforma amb vídeos tutorials i sofisticats formularis autocorrectius.
Més enllà de la Setmana Santa, cal garantir que tots els alumnes tenen dispositius i connectivitat fàcilment. No trobo un repte tan difícil fer arribar eines als alumnes que no en tinguin i exigir a les telefòniques connectivitat gratuïta durant unes hores a qui li calgui. I cal que el Departament mentoritzi i doni suport actiu i metodològic als docents de tots els centres d’alta complexitat per estendre les bones pràctiques.
I durant l’estiu ja seria hora de desplegar programes de suport educatiu intensiu per aquests alumnes amb algunes de les modalitats que proposa en Miquel Àngel Alegre: allargant el curs amb altres docents i metodologies adequades a l’estiu o amb casals i escoles d’estiu que segueixin els dissenys que ja han estat avaluats a molts llocs del món i han demostrat que funcionen. I, finalment, el curs vinent ens cal una nova sobreinversió en equitat en tots aquests centres.
Noemí Santiveri
Seria raonable allargar el curs escolar, però també seria raonable modificar l’horari. Si s’allargués fins al 15 de Juliol caldria fer-ho només en horari de matins, potser de 8h a 12h per evitar la intensa calor dels centres. Això permetria que els alumnes fessin activitats d’estiu les tardes i no desequilibrem tant el sistema.
Compensar sempre és una tasca complexa. La compensació no s’hauria de realitzar exclusivament pels nens i nenes més desfavorits en aprenentatges, això estaria lluny de l’escola inclusiva. En aquest període que allarguem caldria reforçar els aprenentatges realitzats, sense voler allargar més continguts, o fer-ne relativament pocs.
Antoni Tort
No tinc un criteri molt clar, ni sé ben bé en quin escenari dibuixar-lo. D’altra banda, les necessitats dels més petits (infantil), dels infants de primària i de l’alumnat de secundària, batxillerat, formació professional, són molt diferents. En termes generals, si es reprèn el curs escolar, suposem l’1 de juny, completaria el mes sencer. Acabar el 30 de juny, no abans.
A partir d’ací crec que caldrien mesures a diferents nivells.
S’hauria de fer un esforç per mobilitzar molt lleure públic a preus gratuïts, simbòlics o assequibles per a la població infantil, per al mes de juliol. Podria haver-hi alguna mesura d’obertura dels centres educatius tipus “patis oberts” per als infants i famílies que ho necessitessin, almenys fins al 15 de juliol. Organitzar activitats en una franja horària moderada i en cap cas, per fer deures. lectures, jocs de taula… Podria haver-hi mestres voluntaris? No sé què passarà i quines decisions prendran concertades i privades. Poden haver-hi mesures preses per captar població que sigui una cursa a veure qui fa més…
No veig clar allargar el curs vinculat a “acabar programa” o a “tot el que han perdut…”. Seria més aviat amb la finalitat de promoure activitats flexibles per facilitar situacions socialitzadores d’un caràcter proper a l’activitat escolar, sense pressions, sense referències a currículums…per a qui ho necessités, en un entorn diferent al familiar. Tampoc posaria en perill formacions, escoles d’estiu, que s’haurien de continuar fent per a mestres i professorat de tots els nivells, al juliol.
Entenc que el paper de l’escola no és el de la custòdia dels infants, però en les circumstàncies excepcionals viscudes, els centres educatius poden ajudar les famílies a alliberar temps d’atenció als infants i no fer més feixuc un període estival que no sabem com serà per a molts pares i mares als quals la seva situació laboral i econòmica haurà quedat molt tocada.
