Opinió

Com cuidem els mestres?

Hem acabat un altre curs acadèmic i passades les merescudes vacances, llargues per poder desconnectar, prepararem el següent. Sempre s’ha dit que una peça clau de l’ensenyament al nostre país, i a tots els altres, és el personal docent. Per això sembla estrany que no cuidem de manera especial aquestes persones.

El curs passat vaig escriure unes quantes reflexions a partir de la resposta del departament a l’equip que va redactar propostes per millorar el sistema acadèmic. En van quedar pendents unes quantes. Una d’elles era la que dóna títol a aquest escrit. El departament en deia benestar docent.

Els que ens dediquem a ensenyar, ajudar a aprendre als infants i adolescents del país, som persones com totes les altres. Tenim il·lusions, pensem i sentim, plorem i riem, estimem i ens estimen… Com totes necessitem estímuls per viure i per treballar. Els nostres responsables(?) poden, volen, saben… cuidar? Fa molts anys una persona amb càrrec dins del Departament em va dir “l’administració no té cor”, ho he comprovat al llarg dels meus anys de mestre i de psicopedagog a secundària. Quan una criatura o, sobretot, un adolescent, fa quelcom incorrecte necessita que se’l renyi. Perquè voldrà dir que el tenim en compte, que ens en preocupem, que l’estimem. De la mateixa manera, i això ens costa una mica, caldrà felicitar-lo quan faci quelcom que s’ho mereix (ho farà força vegades).

Es pot aplicar als que intentem ensenyar, cal que ens avisin quan ens equivoquem, cal que ens avaluïn (en 40 anys de treball no he rebut cap avaluació), però també cal felicitar, donar suport, acompanyar quan la nostra tasca és correcta, és exitosa, està ben feta i una correcta avaluació ho hauria de tenir molt en compte…

Diria, concloent, que el Departament no cuida els seus mestres ni el seu professorat i aquest seria un dels motius del desànim que agafa a molts i moltes que treballen amb il·lusió cada dia. A vegades es diuen i s’escriuen afirmacions, amb intenció de criticar per millorar (ho imagino), que deixen per terra tot el funcionament del sistema d’ensenyament actual. A part d’exageracions i mentides, aconsegueixen augmentar les desil·lusions i les ganes de treballar. Els mitjans de desinformació els donen massa ressò i, indirectament, fan participar a tota la societat d’aquesta incapacitat de cuidar a qui ensenya als infants.

El nombre de protocols existents, la quantitat d’informes que es demanen haurien de disminuir de manera dràstica

Un altre aspecte que no ajuda al benestar és l’excessiva i inútil burocràcia que ha crescut exponencialment els darrers cursos. El nombre de protocols existents, la quantitat d’informes que es demanen haurien de disminuir de manera dràstica. Totes les hores emprades en omplir-los i en fer-los són hores robades a l’atenció a l’alumnat, a les seves famílies, al treball amb els companys i companyes del claustre. No és només l’equip directiu el que queda perjudicat. També s’ha perdut la relació personal amb el Departament, ara et relaciones amb una màquina, no pots parlar cara a cara amb els tècnics responsables, no pots tenir en compte els detalls que moltes vegades afavoreixen les bones decisions, no sé si podria fer la tasca de director que vaig fer als anys 80 i 90 del segle passar, amb la situació actual. Abans es podia tenir més en compte les persones, els protocols i les aplicacions informàtiques d’avui ho impedeixen. La millora del benestar docent implica una reforma de l’administració, del Departament d’ensenyament (i dels altres, clar).

Qui treballa amb persones (docents, sanitaris, altres servis socials…) no només es cansa sinó que es gasta. La feina implica de caps a peus a qui la fa. El treball físic amb un descans es pot reparar, el treball amb persones necessita desconnectar, a voltes costa dormir perquè no s’ha paït els fets del dia… Per això fan falta vacances llargues i altres mesures, com el dret a descansar cada set anys, l’anomenat any sabàtic que s’havia implantat tímidament fa uns anys i que podria facilitar unes formacions profitoses.

Hi ha qui creu que la seva tasca s’acaba després d’explicar bé els temes i d’orientar els treballs; però siguem conscients o no estem educant mentre ensenyem: l’alumnat es fixa més en el que fem que en el que diem, i si no ho tenim en compte, si no reflexionem sobre el que ens passa, el que ens fa patir o ens dóna alegria… ho anem guardant dins i pot provocar petits trastorns i malalties: un dels motius del creixement de baixes entre el personal docent. Potser si l’accés a la docència, les oposicions –que s’haurien de reformar del tot- tinguessin en compte a més del coneixement dels continguts i de les didàctiques, com relacionar-se amb 25 o 30 criatures o adolescents alhora, hi hauria menys patiment a les aules, hi hauria més tranquil·litat. La qual cosa no invalida continuar demanat una reducció de les ràtios a 15-20.

Una bona orientació disminuiria les xifres d’abandonament prematur

Hi ha altres temes que encara que no ho sembli afecten el benestar dels docents, a sentir-se una mica més cuidats, més tinguts en compte. Una de les tasques importants és l’orientació acadèmica a l’alumnat al llarg de l’escolarització obligatòria. Hi ha prou sortides en acabar l’ESO, per exemple? Es necessiten més places de FP, un accés més fàcil (abans sense títol d’EGB es podia accedir a FP –fa falta el títol d’ESO?-). Facilitaria la tasca d’orientació al nostre alumnat que podria escollir amb més criteris què fer després de l’ESO i no frustraria el professorat que veu limitades les opcions que convenen a cada noi o noia. I disminuiria l’angoixa de moltes famílies que pensen en el futur dels seus fills i filles. Una bona orientació disminuiria les xifres d’abandonament prematur. En aquesta línia no podem deixar de banda l’ensenyament de les persones adultes, caldria més col·laboració entre instituts i aquests centres per millorar l’eficàcia d’uns i altres, per millorar la pràctica docent i l’èxit escolar.

La disminució de competències dels claustres en les decisions que els afecten no anima a participar, no anima a practicar la democràcia i així ensenyar-la a l’alumnat; després ens estranyarem que l’extrema dreta guanyi adeptes entre els adolescents.

I no creguem massa en les proves externes per a l’alumnat, que cal fer i corregir, a les que es dóna excessiva importància, un arbre no creix més per molt que el mesurin, i hi ha el perill que a alguns centres es dediqui temps a preparar-les per millorar els resultats, en detriment d’un ensenyament crític que impliqui l’alumnat.

Els canvis són com una crisi, costen, fan patir una mica, però fan falta per avançar a tots els nivells. Ens costen, és cert, i tenim alguna reticència a aplicar-los, però les persones hem d’avançar i créixer; l’ensenyament ho exigeix, la societat canvia, l’alumnat també, la distància d’edat de nosaltres amb ells augmenta cada curs que passa, no podem ignorar-lo.

Acabaria dient que no podem esperar massa del Departament, ens haurem d’espavilar. Si cuidem l’alumnat, malgrat les dificultats que hem escrit, rebrem el seu retorn, ens sentirem cuidats. Si establim unes bones relacions amb els familiars també ens retornaran el seu agraïment per la nostra tasca. És un bon objectiu a tenir en compte. Que el proper curs avancem, almenys una mica, en cuidar-nos entre nosaltres com persones que som, amb totes les nostres capacitats, possibilitats i mancances.

BON ESTIU. I NO OBLIDEM PALESTINA