Opinió

Contes i poesies per pensar l’educació

Una nova mirada als contes tradicionals

“Educar perquè puguin superar les dificultats i orientar-se en la foscor dels boscos que trobaran en els seus camins, com van fer Hänsel i Gretel; aquest és el gran repte pendent dels educadors actuals. Hi ha algun somni més gran per un educador que sentir que un infant està preparat per caminar el seu camí i que se sentí l’autèntic protagonista de la seva història?” Aquestes paraules serveixen quasi de cloenda del nou llibre d’Eva Martínez Pardo (“Sota la pell del llop. Acompanyar les emocions amb els contes tradicionals”, Graó, 1917), especialista precisament amb els dos conceptes continguts en aquest títol.

En efecte, aquesta mestra, formadora tracta d’harmonitzar el coneixement a fons d’aquest àmbit de la literatura infantil amb l’educació de les emocions a través del relat d’experiències amb contes tan coneguts com La Caputxeta Vermella (“Donar espai a l’agressivitat”),  l’aneguet lleig (“L´exclusió, la vergonya, la transformació”), la Blancaneus (“Quan les mares no són només bones”), la Ventafocs (“L’enveja i la rivalitat entre germans”), i Hänsel i Gretel (“Abandonar la llar”). S’agraeix l’explicació acurada que en fa de les diverses versions –Perrault, Grimm, Andersen, Disney–, així com la riquesa dels diàlegs que en surten, redescobrint nous significats, trencant clixés i prejudicis massa arrelats per endinsar-se en la saviesa que s’amaga darrera els contes tradicionals. Aquests, pel seu contingut i estructura narrativa, permeten a l’infant desplaçar la informació inconscient a les seves fantasies conscients, en la mesura  que són un mirall on es projecten ansietats, pors, conflictes i tensions de tota mena.

L’Eva orienta i comparteix el seu ofici amb els infants i les persones que els eduquen a l’escola i a la família, tractant de que vagin adquirint els seus propis criteris per moure’s en el món de la fantasia i de la seva pròpia realitat perquè, en certa mesura, tots els nostres aprenentatges emocionals inicials estan simbolitzats en els contes de fades. “Els contes tradicionals m’han ajudat a fer-ho a mi mateixa. Amb ells he comprès que la vulnerabilitat de la princesa no és tan diferent a la valentia de l’heroi; que la maldat de la bruixa i la bondat de la fada viuen dins meu, a parts iguals; que la curiositat innocent de la Caputxeta i la curiositat voraç del llop no són tan diferents de la meva. Fa segles que aquestes històries ens recorden qui som i d’on venim”.

Es pregunta i reflexiona i reflexiona si els contes tradicionals no són massa cruels, si cal matar sempre el dolent o si el príncep ha de salvar sempre la princesa. L’autora no descarta la importància que es dóna a la interpretació dels contes, però li sembla més interessant l’experiència que adquireix cada persona amb cada conte. Aquesta mirada que posa el focus en la intensitat de la vivència  fa que defugi la temptació de l’alliçonament -potser ara podríem parlar d’adoctrinament- i del didactisme. D’altra banda, no comparteix les versions adulterades dels contes ni l’opinió que fomentin estereotips sexistes. Sosté que aquesta visió en bona part és deguda a les versions tan popularitzades de la factoria Disney que ha convertit imatges arquetípiques en estereotips. Per això distingeix la banalitat i simplificació idealitzada de la literatura comercial d’aquella altra que és mante fidel a la tradició, tot i admetent la complexitat i les contradiccions de la vida. La que explica la realitat de l’altra que l’amaga. “La literatura comercial ens parla de llum, dolçor i poc conflicte. Els nostres contes tradicionals, especialment en les seves antigues, ens parlen d’humanitat, amb les seves llums i les seves ombres. I, en definitiva, això és el que som: humans amb llum i ombra. Ens cal una educació que ens ajudi a viure com som”.

Un llibre que sota la pell del llop, protegits per la Caputxeta Vermella o perduts al bosc ens mostra un món de simbolismes que ens trasllada a la infància i ens segueix interpel·lant com a persones adultes. I ens recorda, també, el plaer de tornar a escoltar aquests contes o de tornar-los a explicar. Perquè la lectura compartida en veu alta té una màgia especial que mai no es pot perdre.

L’escolaritat en la poesia

“I aquell a qui considero mestre/ passà com ombra, i ombra no deixà”. Així inicia el poema sobre el professor Anna Akhmàtova. Aquest és un tema recurrent en la literatura: quina petjada han deixat els mestres i les mestres? Quin record en guardem? En els cent poemes triats per Antoni Tort a “L’educació en vers” (Eumo, 2008) n’hi ha de tota mena: uns mostren l’orgull i el privilegi de practicar aquest ofici, la manera d’activar l’escolta, la perseverància i altres virtuts per tractar de complaure l’alumnat i per construir un món millor. A l’extrem oposat, n’hi ha que es limiten a reproduir la gramàtica més rància de l’escola: dictat, memorització i premi-càstig. A vegades s’endevina un deix de nostàlgia al impartir la darrera lliçó o amb les aules ja buides. Aquesta és l’altra joia que recomanem per Sant Jordi, a cura d’un pedagog que compta amb una àmplia i sòlida producció sobre qüestions relacionades amb la infància, la pedagogia i l’educació.

Aquest llibre forma part de la col·leció de llibres “Calaix de versos”, reculls i antologies sobre diverses temàtiques com Barcelona, l’amor i la família.  Ara li ha arribat el torn a l’educació, més en concret a les institucions que conformen l’escolaritat contemporània: “Un temps, una experiència, un context que es connecta amb més o menys fractures o continuïtats amb altres moments i entorns de la vida de les persones que freqüenten la institució escolar”. La majoria dels textos pertanyen a la poesia catalana, n’hi ha força d’altres llengües traduïts al català i només quatre en llengua castellana que s’han deixat en la seva versió original. El recull de Tort ha estat pacient i, en certa manera és una continuïtat del llibre que ja fa trenta anys va publicar juntament amb Jaume Carbonell, Ricard Torrents i Jaume Trilla: “Els grans autors i l’escola”, fragments de novel·les de tots els temps. Com a curador ha dividit l’obra en quatre apartats: mestres, alumnes, escoles i aprenentatges, encara que és evident que espais i protagonistes s’interfereixen contínuament, com no pot ser d’altra manera.

En els alumnes s’observa el pas del temps, sovint lent i feixuc. Imatges, paraules i històries on l’experiència de fer d’alumne a l’escola, en contrast amb la de viure com infant al carrer, mostra un món d’angoixa, ràbia, dolor i tristesa, a vegades puntual i d’altres perllongada; i menys freqüentment de somnis i esperances. També hi desfilen l’alumne submís, l’absent i el rebel, amb fortes dosis de gestualitat corporal, amb els seus plors i somriures, amb els seus moviments de cap que expressen conformitat o disconformirtat. El rebuig i el desig de desconexió institucional hi troba abric amb el que Vicent Andrés Estellés anomena l’alegria de l’amistat. Sí, sempre quedaran els amics i les amigues, i el carrer, l’aula de la vida.

De l’escola hi ha flashos breus però molt ben esculpits i definits sobre els acompanyaments i les esperes a l’acabar la jornada, sobre alguns dels seus colors i sorolls característics, sobre els llargs passadissos i altres espais, sobre la iconografia religiosa i patriòtica dominant, sobre les habituals cantarelles de les taules de multiplicar o sobre l’ús d’uns estris escolars que marquen una època i una pedagogia. Retrats d’una institució opressiva i sense sentit: “Escola absurda en què hem de dar/ la vida per aprendre a viure-la”, com diu Thomas Hardy. Però també hi ha un parell de models on es practica l’educació més innovadora, amb la conversa vora el mar (amb el poema de Pere Vergés), o en l’escola “Somiatruites” d’Albert Pla, al massís del Montseny. Hi ha una imatge molt simbòlica: els vidres de les finestres on es dirigeixen les mirades dels infants per gaudir de la vida fora d’una institució tan tancada, on la contemplació del vol d’un ocell, per exemple,  expressa la metàfora del desig de llibertat.

També en el darrer apartat al voltant dels aprenentatges, les situacions desagradables són superiors als moments plaents. En efecte, abunda el pessimisme com ho posa de relleu el títol del poema  de Helga M.Novak: “Els anys d’aprenentatge no són anys de glòria”. O aquest altra de Tom Paxton: “Què he après avui a l’escola?”, de gran actualitat, i que acaba amb aquests versos:

“He après que el nostre govern ha de ser fort.

Que sempre té raó i mai no s’equivoca.

Que els nostres líders són els millors homes.

I que per això els elegim una i altra vegada.

I això és el que he après avui a l’escola”.