Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hi ha obres que no només són interessants per si mateixes, sinó també pels processos creatius en què van ser concebudes, les conclusions que es poden obtenir de la situació i decisions dels artistes, i aquelles obres i autors que els van inspirar. I aquest n’és un bon exemple. Maurane Mazars va guanyar el 29 de gener de 2021 el Premi Revelació al 48è Festival International de la Bande Dessinée d’Angoulême, probablement el festival de còmic més prestigiós a Europa i un dels més importants a nivell internacional, i ho va fer amb la seva novel·la gràfica ¡Baila! (Tanz!, 2020), publicada el juny de 2023 en castellà pel segell Salamandra Graphics del Grup Editorial Penguin Random, amb traducció de Julia C. Gómez Sáez. Quin va ser el recorregut de l’autora fins a arribar a aquest gran reconeixement a la feina?
Mazars neix el 1991 a Toulon (França), una ciutat portuària a pocs quilòmetres de Marsella, encara que va créixer a París, i va ser durant les classes de cinema a secundària a l’institut quan va pensar que la seva vocació era precisament la d’explicar històries. Els seus estudis universitaris els va realitzar a l’Haute École d’Art et de Design (HEAD) de Ginebra, a Suïssa, on aconsegueix guanyar, el 2015, el Gran Premi Rodolphe-Töpffer per al còmic de la Vila i el cantó de Ginebra, impulsat per diferents organismes oficials, com la pròpia ciutat i el govern cantonès. Dotat amb 10.000 francs suïssos (similar valor en euros), suposa, de facto, la publicació de la seva primera obra, Acouphènes ([Acúfenos], 2017), editat per l’Association genevoise pour la promoció de l’illustration et de la bande dessinée (AGPI), una novel·la gràfica en blanc i negre sobre la història d’un violoncel·lista de gran talent, que, en un moment crucial de la seva carrera, tot el seu món queda trasbalsat per un brunzit a les orelles.
Continua els seus estudis realitzant un màster universitari a l’Haute École des Arts du Rhin (HEAR), a la ciutat d’Estrasburg (França). La formació que rep té una component elevada d’art experimental i d’avantguarda, temes molt allunyats de les inquietuds de l’artista. Aquest sentiment de desubicació contrasta encara més quan percep, des de l’àmbit acadèmic, una dualitat artificial entre allò que aparentment representa l’art més gran i l’art més petit, més popular, just quan se sentia orgullosa de publicar el seu primer còmic. En plena crisi existencial contra l’elitisme acadèmic, el seu talent, novament, la va impulsar cap a la recerca de la seva pròpia identitat creativa.
El 2018, el seu projecte final d’estudis guanya el Premi Raymond Leblanc de creació jove, dotat amb 10.000 euros, amb la condició que es duplicaria si s’arribés a acabar la feina i es publiqués, com així va ser, el 2020, per Éditions du Lombard, amb el curiós títol “Tanz!”, a l’edició francesa, que significa “¡Balla!” en alemany. L’autora va decidir que el protagonista de la seva segona novel·la gràfica es trobés en una situació similar a la que estava passant ella mateixa, volent-se dedicar a l’art, però sense tenir gaire clar què pot arribar a ser, i amb un regust amarg feia el que li estaven ensenyant a classe els seus professors davant la burla dels seus propis companys d’estudis. Volia explicar allò que ella sentia a través d’un personatge fictici que, alhora, fos molt diferent d’ella (tot i que reconegui que li agraden els musicals i la dansa, no ha rebut formació en aquesta disciplina). Aquest era el desafiament.
Maurane Mazars reconeix que el premi li va donar, sobretot, temps per poder treballar la seva obra, i la tranquil·litat suficient sabent que tindria assegurada la seva publicació, un privilegi comparat amb altres autors, especialment, per a joves debutants. I el temps el va fer servir per documentar-se extensament sobre les idees que fonamentaven el seu projecte, que cada vegada es tornava molt més complex que la idea inicial. El seu viatge a la ciutat de Nova York per visitar els escenaris on volia que passés part de la història va acabar de donar forma definitiva a la història, una història que transcorreria durant dos anys i en dues ciutats diferents per al jove protagonista, un ballarí de 19 anys, Uli, estudiant de ball a la Tanzstudio de la prestigiosa Universitat Folkwang, a Essen (Alemanya), el 1957.
L’elecció del moment és fonamental. L’Uli neix just abans de la Segona Guerra Mundial i viuria de ple els horrors de la guerra a l’haver de fugir amb la família jueva fins a Londres. Aquests terribles records es manifesten de forma onírica a l’inici de la novel·la gràfica, en un cru blanc i negre que mostra en el malson la por als nazis o als bombardejos, ja en territori britànic. Aquest descontentament traumàtic contrasta amb la personalitat del jove, alegre i positiva, amb la intenció última de l’autora de buscar un contrapès a allò que pensava que representava ella mateixa en aquell moment. L’elecció final va ser que l’Uli fos un enamorat dels musicals de les pel·lícules americanes (considerats pels seus companys com a molt tècnics i poc artístics), i que volgués emular Fred Astaire o Gene Kelly, i que la seva emoció i el seu somriure es projectés en els moviments del cos.
Per què escollir un ballarí com a protagonista, sabent que la representació en un còmic suposa una dificultat afegida? Diversos són els factors que reconeix l’autora com a decisius a l’hora d’escollir el ball. D’una banda, una de les seves obres preferides és la novel·la gràfica Polina (2011), de Bastien Vivès, publicada en castellà per Diábolo Ediciones (de la qual, per cert, es va arribar a fer una interessant adaptació a la pel·lícula Polina, danser sa vie, el 2016). La protagonista és una jove estudiant de ballet, l’obra tracta sobre l’aprenentatge i la relació amb els nostres mestres, l’amistat i la lleialtat, el creixement personal, en definitiva. L’autora reconeix el treball de Vivès com una influència decisiva, tant en la primera com en la seva segona obra.
Les proves prèvies per representar, tan bé com sigui possible les escenes de ball, van ajudar a decidir-se per escollir el pastís i l’aquarel·la com a tècnica mixta de dibuix, amb vinyetes a color en aquesta ocasió. La solució adoptada seca més ràpida que l’aquarel·la clàssica, cosa que permet plasmar un acabat amb una cinètica més fluida i orgànica, insuflant lleugeresa a les vinyetes i un efecte final texturitzat a la pàgina. A més, curiosament, l’obliga a treballar més ràpid i a no repassar el que ja ha realitzat, cosa que va acabar dotant l’autora de més seguretat a la traçada, amb un resultat especialment contundent a les escenes de ball, que s’executen, literalment, sense música. D’altra banda, la paleta de colors no correspon a la que podríem imaginar de finals de la dècada dels cinquanta, els colors escollits són molt brillants i saturats, en part inspirats pel treball de l’il·lustrador i pintor Brecht Evens.
Una trobada inesperada amb un jove ballarí negre de Nova York de gira per Europa en una companyia de ballet, el convenç per apostar per la seva il·lusió, especialment quan aquest li confessa, just abans de mantenir relacions sexuals, que ell ja té experiència de participar a musicals, encara que la seva formació sigui clàssica. Per cert, aquest personatge secundari serà rellevant més endavant per mostrar la segregació i el racisme existent als Estats Units a finals dels cinquanta, i les traves per les quals havien de passar els homosexuals. Segons la mateixa autora, el personatge està inspirat en el ballarí i coreògraf Alvin Ailey (1931-1989), que va fundar el 1958 una companyia de dansa formada per ballarins afroamericans.
El periple d’Uli a la nova ciutat que l’acull és la representació de la recerca de la seva identitat personal i professional, és una història d’amistat, d’amor, de trobades i desencontres, de barreres (homofòbia, sexisme, racisme), i d’alliberament d’una malenconia a què aboca el record de Berlín. El camí de l’Uli a Nova York succeeix en plena eclosió de la generació beat, i el porta a conèixer l’efervescència creativa de la ciutat, però també a descobrir les seves pròpies debilitats. Com el concepte d’apropiació cultural que personalitza justament a la dansa jazz de Broadway, allunyada de la dansa jazz original de la comunitat afroamericana, molt diferent de la versió suavitzada per a fins comercials, cosa que va denunciar al seu moment el coreògraf Jack Cole (1914-1958 ), un dels autors consultats per Mazars.
Pocs autors expliciten a la seva obra les seves influències com realitza l’autora a les seves últimes pàgines de la novel·la gràfica. En elles, en forma d’annex sota el nom de “fonts d’inspiració”, els presenta amb els seus dibuixos i un text breu, artistes com el ballarí i teòric de la dansa Rudolf Laban (1879-1958), la ballarina i coreògrafa pionera de la dansa expressionista, l’alemanya Mary Wigman (1886-1973), i el fundador de la Folkwang-Hochstaule d’Essen el 1927, el ballarí, coreògraf i pedagog Kurt Joos (1901-1979). A tots ells els intuirem de manera implícita al llarg de la novel·la gràfica, en unes pàgines que, a diferència d’altres còmics, demana al lector una lectura contemplativa. Són vinyetes i, fins i tot, pàgines senceres sense text, inserides amb tota la intenció de l’autora per alentir la lectura, una solució inspirada en el cinema asiàtic que tant li agrada, especialment la del director de cinema xinès Jia Zhangke (meravellosa, per exemple, la seva pel·lícula Més enllà de les montanyes, Shan he gu ren, 2015). No us perdeu la història d’Uri. No us perdeu la novel·la gràfica de Maurane Mazars.
