Opinió

Dues setmanes del curs de la Covid

En aquest article intentaré expressar el missatge que van enregistrar però no van emetre en un programa interessant, però amb un punt d’autocomplaença que no ajuda a fer autocrítica sobre les dificultats que està comportant aquest inici de curs. Malauradament, ja no ens sorprèn que la televisió pública de Catalunya sigui més una eina de propaganda del Govern que un servei públic d’informació.

En primer lloc, cal fer esment de la manca de recursos humans per dur a terme la gran fita que hem pogut assolir aquest curs, que ha estat la reducció de les ràtios. Cada centre ha fet el que ha pogut amb el personal que disposava. Aquesta carència no és un fet nou, ja que molts reptes importantíssims de l’educació, com són la resposta a la immigració massiva amb les aules d’acollida o la darrera aposta per l’escola inclusiva, s’han posat en marxa, i mantingut en el temps, sense els recursos necessaris per fer-ho amb la qualitat desitjada. Altres recursos com podrien haver estat la instal·lació d’aixetes a les aules per facilitar la higiene de mans són directament desitjos prohibits.

Una bona part del professorat es va incorporar el mateix dia 14 a centres educatius en els quals tothom ens enfrontàvem a noves rutines, hàbits i canvis organitzatius, per possibilitar que es minimitzés el risc per la salut de tota la comunitat. Aquest menyspreu pel professorat interí és totalment inacceptable.

En segon lloc, el Departament d’Educació ha delegat completament en les direccions dels centres el disseny de la resposta a unes necessitats noves i desconegudes amb els grans canvis organitzatius que han comportat. Aquest fet, que pot semblar positiu ja que ningú coneix millor la realitat dels centres, té un efecte molt negatiu associat i és que en un mateix barri o poble es pot donar la situació que cada escola hagi fet solucions molt diferents que siguin difícils d’entendre per la ciutadania en general. Hi ha hagut una clara mancança de lideratge del Govern, incapaç de fer normes clares com l’obligació de complir ràtios de menys de 20 alumnes o la instauració de la jornada contínua per possibilitar un millor desenvolupament de les activitats del menjador i extraescolars.

Per acabar, l’escolarització obligatòria ha de ser presencial per garantir el dret a l’educació. En un moment com l’actual en el que vivim una retallada de llibertats sense precedents, en pro de la salut, cal ser molt curosos per evitar veure com no es garanteix el dret a l’educació del nens i les nenes. L’escola és l’espai en el que poden descobrir els altres. Altres nens i nenes, altres adults i altres models de vida. La diversitat social, ideològica i cultural que només pot oferir l’escola pública és el nexe d’unió de la comunitat i el Departament d’Educació té l’obligació de garantir l’assistència a classe amb seguretat. Els Entorns Virtuals d’Aprenentatge (Moodle, Classroom) són una gran eina, essencial a l’escola del segle XXI, però no són una solució vàlida per garantir el dret a l’educació, ja que exclouen moltes famílies que no poden atendre els seus fills i filles, per motius diversos.

Aquestes dues primeres setmanes han estat superades amb una certa normalitat, però caldria tenir molt present el concepte «nova normalitat» per entendre que ens cal fer molts canvis a nivell social. Per garantir l’educació de qualitat a tots els nens i nenes caldran iniciatives polítiques que canviïn horaris, reforcin plantilles i prioritzin la inversió en educació, que és la millor inversió pel futur.