Aules amb infants de sis anys. Parcs infantils. Associacions de jubilats i jubilades. Residències per a les persones grans. Curses esportives juvenils. Corals infantils. Casals juvenils, etcètera. Històricament, gairebé sempre, les persones de diferents edats han conviscut en espais comuns, on les relacions socials i els aprenentatges mutus fluïen de forma natural. Ara bé, amb la modernitat, tot això s’ha trencat i s’han anat construint guetos en funció de l’edat. Tot s’especialitza i es tanca amb el grup d’iguals. Els guetos poden ser socials, lingüístics i culturals. També generacionals. Les raons de perquè es busca aquesta homogeneïtat són comprensibles. Ara bé, caldria capgirar el focus i preguntar-se no només què s’hi guanya amb aquestes agrupacions sinó també què s’hi perd. Perquè la cohesió entre la població d’un municipi s’estableix a partir de diverses variables.
En els inicis del municipalisme democràtic els dèficits eren de tal envergadura que el primer que calia fer era bastir el territori dels serveis públics bàsics. En el camp de l’educació, el gran repte era aconseguir el dret a l’escolarització per tothom: des de l’escola bressol fins a l’ensenyament secundari, sense plantejar-se gaires coses més. Els esforços van ser ingents, però encara avui cal lluitar per aconseguir l’extensió de l’escola bressol i per cobrir altres necessitats escolars fruit de la immigració i de la mobilitat social.
Paral·lelament o en una segona fase, segons els casos, els ajuntaments van anar creant una àmplia oferta de serveis, programes, recursos i activitats per conèixer, viure i aprendre de la ciutat i de l’entorn natural, tractant d’implicar-hi a tots els agents educatius i socials del territori. D’aquí van néixer les ciutats educadores, que continuen enxarxades arreu del món.
Actualment, a partir d’Educació 360, s’ha donat un pas remarcable, obrint noves finestres d’oportunitats, tot articulant el que s’aprèn a l’escola amb el que es pot aprendre fora d’ella. Això suposa articular l’educació formal i no formal en un sol projecte, enfortint els aprenentatges personalitzats i apoderant les xarxes territorials. D’aquesta manera, el dret a l’escolarització es converteix en el dret a l’educació. I el conjunt d’ofertes i experiències formatives, sovint massa aïllades, es van trenant en un ecosistema educatiu.
L’èxit d’aquesta proposta, que es fonamenta en la proximitat, la flexibilitat i la corresponsabilitat, depèn en bona mesura, de tres variables: equitat, diversitat i qualitat. En qualsevol servei i intervenció, així com en el conjunt: en cada ecosistema educatiu. I aquí podem tornar al principi, reprenent el fil de l’aposta per la diversitat interedats i intergeneracional. Hi ha prou estudis i evidències que posen de relleu els avantatges de compartir les diverses visions, interessos, formacions rebudes i experiències viscudes. S’ha vist a l’escola, a l’hora d’agrupar alumnes de diversos graus en un sol espai, de manera ocasional o permanent, o a l’hora de compartir activitats amb persones majors; s’ha vist amb iniciatives d’aprenentatge-servei on s’han establert diverses col·laboracions intergeneracionals; o en escoles de música on s’organitzen concerts amb la participació de gent de totes les edats. Els vincles d’empatia que es generen són d’una força extraordinària, amb vivències emocionals i culturals d’una gran rellevància. Arriben a aprendre tant uns dels altres!
Per què l’escola no trenca definitivament amb aquests espais tan encotillats i segregats? Per què no es construeixen una escola bressol i una residència de gent gran, una al costat de l’altra, compartint estones com l’hora de l’esmorzar o l’explicació de contes? Per què no es creen empreses o cooperatives d’economia col·laborativa i solidària adherides a centres educatius, on aquests els aprofiten com a espai d’aprenentatge o fins i tot de pràctiques en el cas d’estudiants de Formació Professional? Per què no s’estableixen aliances permanents entre museus o centres d’art i escoles per tal de crear nous espais d’intercanvi i aprenentatge més reals i profitosos? O per què, dins del municipi, no s’organitzen clubs de lectura, tallers de cuina o sessions de cine-fòrum amb tota mena de públics?
Ras i curt: una major i millor convivència millor intergeneracional pot contribuir a enriquir els ecosistemes educatius i a reforçar la cohesió social del territori.
