La manca d’equitat i d’oportunitats és una realitat que afecta l’educació arreu. Una xacra que, tot i ser global, està sent tractada de maneres diferents segons la ciutat o la comunitat. En aquest sentit, enfortir els ecosistemes educatius locals pot fer que l’educació esdevingui una palanca de canvi i de millora de l’equitat. Per reflexionar sobre quines condicions són necessàries per aconseguir-ho, quines són les principals barreres que cal superar per incrementar les oportunitats educatives per tothom i per generar un espai d’intercanvi d’experiències, l’Aliança Educació 360 va organitzar la Jornada Anual d’Educació360, Ecosistemes educatius 360: territoris connectats per l’equitat.
La trobada va comptar amb la participació de Chris Smith, president i director de Boston After School & Beyond, una organització de Boston que, des del 2005 aplega diversos programes extraescolars i de temps d’estiu per al treball conjunt. D’aquesta manera, aconsegueixen identificar les mancances dels models d’aprenentatge i focalitzar en allò que genera més interès entre els infants, aconseguint que, fins i tot aquells provinent d’espais més desafavorits tinguin més i millors oportunitats.
Actualment compten amb més de 300 programes que treballen amb més de 21.000 nens i nenes des de l’escola bressol fins al batxillerat. Amb aquesta feina conjunta, segons Smith, s’ha aconseguit reduir de manera significativa no només l’abandonament escolar i la bretxa d’oportunitats, sinó que s’ha aconseguit generar un sentiment de pertinença a la comunitat.
A la conferència que va realitzar en el marc de la jornada, Smith va expressar la seva satisfacció per veure tantes persones de la comunitat educativa participant a una trobada que de ben segur encoratjarà a continuar treballant en xarxa per avançar en equitat i la qualitat educativa. Alhora, es va adonar que “pensava que venia a un lloc on es parlaria un idioma diferent i veig que parlem el mateix idioma; l’idioma de l’equitat, les competències i l’educació més enllà de l’escola”, va dir.
El programa Boston After School & Beyond va començar fa ja 15 anys. Com van ser els inicis i per què us vau decidir per un programa que treballés per reduir les desigualtats en l’aprenentatge?
Va començar amb el reconeixement que no tot l’aprenentatge succeeix a l’escola. Que els infants necessiten un espai on anar després del temps lectiu, especialment si els seus pares treballen. Arreu dels Estats Units, als anys noranta, es van portar a terme diversos programes de finançament federal per a programes extraescolars; n’hi havia molts, però el problema és que no estaven coordinats. Nosaltres vam sorgir a principis dels 2000 per a solucionar-ho.
Ara, la base no és només reconèixer la importància del fet de què els infants tinguin on anar després de l’escola, sinó acceptar que no tots els aprenentatges tenen lloc a les aules. Els nens i nenes passen el 80% del seu temps fora de l’escola i és un temps que s’hauria d’aprofitar per al seu desenvolupament, treballar en les seves habilitats, activar l’aprenentatge i el seu capital social.
Vau notar que hi havia oportunitats d’aprenentatge que no estaven sent aprofitades. Quina era la dinàmica a Boston, després de l’escola, abans de crear aquesta xarxa?
Els infants aprenien tot de coses durant els seus programes d’estiu. El problema era que aquest aprenentatge no estava organitzat a nivell de ciutat. D’això és del que he estat parlant aquí a Barcelona: necessitem regular un marc d’aprenentatges. Aquesta ha de ser la contribució al temps extraescolar. Així que vam preguntar als programes existents què aprenien els infants amb ells. Els vam escoltar i vam plasmar aquells aprenentatges en un marc compartit.
La creativitat, el pensament crític, la perseverança, la comunicació, les relacions socials… són dimensions que habitualment es treballen als programes i vam veure que podíem treballar junts, com a comunitat, per a mesurar l’assoliment d’aquestes aptituds. De manera conjunta vam començar a dissenyar ambients en què els nens i nenes desenvolupessin aquestes habilitats i vam crear una xarxa en la que els programes podien aprendre els uns dels altres. Ara tenim un circuit molt més sostenible en què es pot mesurar molt millor l’èxit de l’aprenentatge.
Gràcies a això, per exemple, les escoles públiques de Boston han convertit els programes d’estiu tradicionals (en què els nens i nenes repetien el mateix que feien durant el curs) en experiències molt més enriquidores. Encara tenen contingut acadèmic, però el donen en un context d’activitats increïblement atractives: navegar, fer esport, explorar l’ecosistema… fem que l’aprenentatge i la diversió vagin de la mà. Com a comunitat creiem en la flexibilitat i a través de la xarxa podem anar veient què funciona i què no.
Com són aquests programes de la xarxa?
Els programes existeixen independentment i estan finançats de diferents maneres: tenim el finançament del govern federal, de l’estat o local; n’hi ha que s’aguanten amb voluntaris o aportacions privades…Cada cop més, aquests programes funcionen amb el finançament de les mateixes escoles públiques, perquè estan reconeixent que no es tracta només d’espais per a passar-s’ho bé, sinó que són importants per a activar l’aprenentatge que es dóna a les aules.
Respecte la manca d’equitat: com identifiqueu els infants que no accedeixen a les extraescolars i com aconseguiu que hi participin?
Durant l’estiu, identifiquem tots els programes, els ensenyem a les escoles i els preguntem quants dels infants que venen d’ambients desfavorables assisteixen a programes d’estiu. Molt pocs ho fan. Per tant, oferim els programes que s’han proposat per treballar amb nens i nenes amb altes necessitats educatives. Això significa que posem junts infants que, d’altra manera, no haguessin estat mai plegats. Hi ha molts espais que estan focalitzats en com poden arribar als joves que ho necessiten més i nosaltres vam crear les condicions per a que ho aconseguissin.
Aquests infants compten amb ajudes econòmiques?
Sí, la majoria compten amb beques per a accedir a programes pels quals normalment es paga una bona quantitat de diners.
Segons la descripció de Boston After School & Beyond, treballeu per identificar les habilitats i aposteu per formes d’aprenentatge innovadores com el treball remunerat per tancar la bretxa d’oportunitats.
Les habilitats han de ser practicades; els programes d’estiu són una bona oportunitat per fer-ho, però allò més gratificant i exitós és tenir una oportunitat laboral i ser pagat. Així, una empresa et paga per fer una feina i a Boston tenim una bona xarxa de feines d’estiu. Sobre uns 10.000 joves treballen al sector públic a l’administració, a parcs, a ONGs… i uns 2.500 treballen en l’àmbit privat, a bancs, hospitals o empreses.
L’àmbit en què treballen depèn de les habilitats del jove: n’hi ha molts que venen amb grans capacitats tecnològiques, però sovint són feines de suport. El major benefici que n’extreuen és el fet de formar part d’alguna cosa; tenir un xec amb el teu nom escrit que et reconeix com a una persona útil i que forma part d’una empresa. Això és més important que els diners en sí mateix.
I, a més, el fet d’aconseguir una feina remunerada pot fer incrementar l’interès per l’aprenentatge.
Aconsegueix una major motivació per a tenir èxit a l’escola, per una raó molt senzilla: per fi poden respondre a la pregunta de “per què em serveix saber això”?.
Abans de passar a treballar, ajudeu els joves a identificar les seves habilitats. Com ho feu?
Més que les habilitats, identifiquem els seus interessos i el programa els ajuda a desenvolupar habilitats que concordin amb allò que els agrada.
Heu notat que, amb aquesta metodologia, es redueixi l’abandonament escolar?
Sí. De fet, és tendència a tots els Estats Units que es redueixi l’abandonament. Veiem que està creixent l’accés a la universitat i el que mesurem ara és la continuïtat dels estudis superiors i la graduació. I és que, un cop ets capaç de nomenar i mesurar l’abandonament escolar és quan s’aconsegueixen millors resultats.
Sovint creiem que l’escola pública és el gran igualador, però ja no ho és. I això és perquè ignora on passen els infants la major part del seu temps i la manera en què el passen i, per tant, ignora la bretxa d’oportunitats. Així que, com deia, el primer pas és anomenar el problema. I és que si la desigualtat en l’aprenentatge no ha estat fins ara una prioritat política és perquè no se li ha donat visibilitat i, des de l’administració, no han pensat mai en els avantatges que té que els nens i nenes participin en programes extraescolars. Quan mirem l’abandonament i les desigualtats de cara, els anomenem, emmarquem i mesurem, els poders polítics faran alguna cosa al respecte.
