Des de l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans, l’any 1948, s’han debatut, negociat i acordat centenars de Cartes, declaracions i disposicions jurídiques encaminades a protegir i promoure tot un seguit de drets civils, culturals, econòmics, ambientals, polítics i socials. Per la seva banda, els governs locals també s’han dotat d’eines per unir les seves veus, per donar a conèixer els seus valors, i promoure els seus objectius i interessos comuns. És en aquest context i amb aquesta aspiració que neix la Carta de Ciutats Educadores, l’any 1990.
Aquest model de ciutat, centrat en l’educació ciutadana, que posa en valor allò que és públic i que pretén que totes les oportunitats que ofereix el territori estiguin a l’abast de totes les persones, sorgeix en un context de liberalisme que s’havia anat implantant a molts racons del món des de principis dels anys 80 i que encara avui és vigent.
Hom podria pensar que la proliferació excessiva de declaracions i cartes pot debilitar la protecció dels drets ja reconeguts. Però en el cas de la Carta de Ciutats Educadores, aquesta neix com una prolongació del dret a l’educació (Art 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans), fent-lo extensiu a totes les etapes de la vida i ampliant el context d’educació a la ciutat, per tal de viure en un entorn que afavoreixi el desenvolupament de totes les persones.
A l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE) sabem que, en la mesura que els pobles i les comunitats tinguin un major coneixement dels seus drets i en respectin més els dels altres, i s’impliquin en els afers del seva comunitat, més grans seran les probabilitats de que puguin créixer individual i col·lectivament i viure junts en pau. Moguts per aquest convenciment treballem per la universalització de la Carta.
La Carta s’ha revelat com un instrument de mobilització local per cadascuna de les ciutats signats i les seves institucions de la societat civil, i alhora un instrument de mobilització col·lectiu pel conjunt de municipis que integren aquest moviment, els quals aprenen els uns dels altres i tots junts. A la xarxa cada ciutat fa el seu camí, al seu ritme, però totes avancen i, en aquest camí, poden unir-se noves ciutats.
La Carta s’ha revelat com un instrument de mobilització local per cadascuna de les ciutats signats i les seves institucions de la societat civil
La Carta de Ciutats Educadores, una declaració viva
El fet de proposar una actualització de la Carta de Ciutats Educadores no implica, ni molt menys, que els seus principis estiguessin antiquats o superats. En un moment de grans desafiaments, com l’actual, les Ciutats Educadores hem sentit que no podíem mirar cap a un altre costat.
De la mateixa manera que, amb el pas dels anys, les persones canviem també ho fan les societats i les ciutats. És per aquest motiu que la Carta, s’ha actualitzat en diverses ocasions al llarg de la seva història bé per incorporar nous temes, bé per introduir enfocaments diferents derivats dels canvis globals, urbans, socials i educatius que impacten a les ciutats, grans i petites.
Recordem que l’any 1992 es va reforçar la importància de l’aprenentatge al llarg de la vida i de la formació professional; igualment, la constatació que a les ciutats conviuen persones de diversos orígens amb diferents talents i habilitats ens va portar, l’any 1994, a reforçar el concepte de la multiculturalitat.
Posteriorment, l’any 2004, en el marc de la celebració del desè Aniversari de la creació de l’Associació Internacional, es va dur a terme una nova actualització. En aquesta ocasió s’introduïa un to més contundent i compromès, el qual denotava una major voluntat per part dels governs locals d’incidir en la realitat social i educativa, i de transformar-la. Els 20 principis van quedar ordenats en els tres blocs següents: el dret a la Ciutat Educadora, el Compromís de la Ciutat i al Servei Integral de les persones; blocs que s’han mantingut idèntics a la darrera revisió.
Una de motivacions que ens va portar a promoure la darrera revisió, va ser la constatació que el món avança a diferents velocitats i la bretxa de les desigualtats no només afecta les nacions, sinó que també representa un desafiament important per a les ciutats i per alguns col·lectius concrets (dones, migrants, etc.) els quals no només no progressen sinó que pateixen retrocessos respecte els seus drets i oportunitats. Sabem que les ciutats assumeixen aquests desafiaments sense complexos, però sovint sense competències i amb pocs recursos i és per aquest motiu que el Comitè Executiu de l’AICE sentia el deure moral de posicionar-se i de reforçar el compromís amb la inclusió.
A l’hora d’encetar aquesta tasca es presentava la disjuntiva de disposar d’un full de ruta que reflectís les canviants necessitats del moment davant l’emergència de nous escenaris i la conveniència de mantenir la integritat i l’esperit del document de partida, el qual gaudia d’un fort consens i reconeixement internacional. El fet que aquesta tasca s’iniciés en el marc de la pandèmia també va fer que fóssim més conscients de la nostra vulnerabilitat i interdependència i així quedés reflectit al text.
Com no podia ser d’un altra forma, el resultat final és fruit d’un treball col·lectiu desenvolupat amb el filòsof Joan Manuel de Pozo (ponent de la versió 2004), l’antropòloga i activista eco feminista, Yayo Herrero, el conjunt de membres de l’associació i el Secretariat, així com amb les aportacions de diferents experts. És per això que no es tracta d’un treball acadèmic sinó d’un text de consens que parteix de l’experiència i les vivències de les ciutats i revela un compromís i un equilibri delicat entre diferents ideologies i cosmovisions.
La competitivitat econòmica, la pobresa, els desafiaments de la diversitat social i els imperatius de la sostenibilitat ambiental centren l’atenció política en aquest incert començament de segle. Algunes de transicions socioeconòmiques, tecnològiques i climàtiques en curs les hem pogut conèixer amb anticipació, mentre que d’altres responen a canvis inesperats (la pandèmia, crisis humanitàries, desastres naturals, etc.). Alguns tenen els seus orígens en necessitats locals, altres són el resultat de situacions globals, però ni els uns ni els altres tenen marxa enrere. La qüestió ara resideix en estar ben preparats per afrontar aquestes transicions i gaudir de legitimitat per pilotar-les, amb els costos socials més baixos possibles. Una cosa és evident, no ens podem quedar aturats pensant temps passat temps enyorat.
La competitivitat econòmica, la pobresa, els desafiaments de la diversitat social i els imperatius de la sostenibilitat ambiental centren l’atenció política en aquest incert començament de segle
Disposar d’un major coneixement del nou panorama ens permet fer adaptacions graduals i disposar de més temps per assimilar els canvis i decidir millor. Relacionant-nos amb altres ciutats que estan experimentant processos similars, debatre, intercanviar i estar informats dels canvis que s’apropen i fugir d’enfocaments miops és alhora una necessitat i un deure dels governants. En aquest context les xarxes de municipis, i l’AICE no n’és una excepció, són un espai privilegiat per contribuir a preparar-se per les noves responsabilitats que cal afrontar.
La nova Carta
La nova Carta manté intacta la seva essència i forma. Valors que la caracteritzen com ara la inclusió, la igualtat, llibertat, participació, la qualitat de vida, la solidaritat, o el diàleg intergeneracional queden inalterats.
En quant a la forma, continua estructura en tres blocs i articulada en 20 principis, alguns dels quals, però, han canviat de numeració i s’han reordenat. La Carta es fa ressò del rol clau que juguen les ciutats i l’educació per fer front als reptes globals i poder complir l’agenda mundial 2030 per un desenvolupament sostenible.
Respecte l’educació, la Carta posa de relleu la seva capacitat per promoure canvis culturals que contribueixin a de-construir estereotips que provoquen el rebuig i l’estigmatització de determinats col·lectius i persones, i a combatre críticament les desigualtats, i les relacions de dominació que les produeixen. En aquest sentit, l’administració municipal ofereix una tribuna immillorable per eradicar aquestes pràctiques en les seves relacions amb la ciutadania.
[ aquest text és un fragment de l’article homònim de Marina Canals que forma part de l’Anuari 2021 de l’Observatori de l’educació local, diponible a la Llibreria de la Diputació de Barcelona ]
