A Catalunya, com a la resta del planeta, el canvi climàtic ha fet que patim esdeveniments climàtics com incendis, inundacions i especialment onades de calor de manera més freqüent i més extrema. Quins impactes està tenint aquests fets especialment en els centres educatius?
Als centres educatius, el que veiem que té un impacte més gran és la calor, perquè no és un esdeveniment puntual d’un dia, com pot ser una pluja torrencial. La calor a les aules pot començar ja a l’abril o al març, i potser acabarem celebrant la castanyada amb samarreta de tirants. Tenint en compte que els infants passen gairebé un terç de la seva jornada diària als centres educatius, de dilluns a divendres, crida l’atenció que no hi ha cap mena de legislació que reguli la temperatura a la qual han d’estar. I així com els centres estan preparats històricament pel fred, no hi ha hagut una adaptació a la calor. Hi ha estudis científics que diuen que amb una temperatura superior als 26,7 graus el rendiment acadèmic baixa i és acumulatiu: com més dies estàs exposat a més calor, menys rendiment acadèmic tens, per no parlar de com afecta a la salut.
Quines mesures s’haurien de prendre que caldria dur a terme per adaptar els centres educatius?
Vam publicar el maig d’aquest any amb unes companyes l’informe Calor a l’escola per la Fundació Equitat, en què vam fer un diagnòstic de com de preparats estaven els centres educatius catalans al nou clima actual i proposàvem un pla d’adaptació a la calor.
Hi ha tres línies d’acció principals: millorar les condicions de l’edifici, acompanyar-ho d’uns programes educatius en educació climàtica i transformar i renaturalitzar espais exteriors com els patis. A les escoles d’infantil està molt clar que el pati és un element educatiu perquè els infants hi surten, experimenten amb la natura i és part del seu procés d’aprenentatge. Però quan arribem a secundària, el pati es torna un espai gris i asfaltat. El pati també ha d’esdevenir un espai educatiu, però per això, ha d’estar condicionat de la mateixa manera que els espais interiors.
Hi ha estudis científics que diuen que amb una temperatura superior als 26,7 graus el rendiment acadèmic baixa i és acumulatiu quants més dies passin
Algunes mesures per adaptar els patis han de ser reduir l’asfalt per reduir l’efecte de la calor, augmentar la vegetació, posar ombres naturals o artificials, posar punts d’aigua (avui hi ha molts centres educatius que no tenen ni una sola font pels infants) o crear espais de convivència amb elements naturals, com taules, àgores, etcètera. Això ja s’està fent a molts municipis, especialment a la ciutat de Barcelona a nivell d’educació primària, i s’ha d’estar a secundària. Per molt que condicionis l’interior de l’edifici, si tu tens una pista enorme asfaltada, allò t’està captant el sol i t’escalfa també les parets i l’edifici anterior.
I més enllà del pati, hi ha altres mesures d’adaptació que creus que un municipi hauria de tenir en compte per tal d’adaptar l’entorn dels centres?
Sí, s’ha de pensar en un continu i pensar en l’escola com a part d’un barri. Si tens l’edifici condicionat però després a la sortida tens un carrer com la Gran Via, no serveix de res perquè l’edifici acabarà absorbint la calor que emana del trànsit. Cal establir un corredor al voltant de l’escola per tal de garantir entorns escolars segurs i verds, això és una mesura que els ajuntaments poden prendre, igual que camins verds i segurs. Sembla que ja no puguem fer res i ens hem d’adaptar a l’augment de les temperatures, però també es poden prendre mesures de mitigació per poder fer marxa enrere i reduir la problemàtica.
Els ajuntaments compten també amb les competències de gestió de diversos espais educatius municipals, com ara centres de música, les escoles de música o centres cívics i esportius. Quin ha de ser el seu rol a l’hora d’impulsar aquestes mesures d’adaptació i mitigació a les onades de calor?
Hi ha molts centres educatius de sòl municipal. Per tant, aquí si els ajuntaments tenen les competències i el pressupost, és important que impulsin aquesta renaturalització de patis i dels entorns escolars que comentava. Crear aquesta xarxa de camins verds i segurs al voltant dels centres educatius i renaturalitzar l’entorn hauria de ser una prioritat. Hi ha molts estudis científics que demostren que en un espai ver la sensació de confort tèrmic és molt més gran que en un espai asfaltat.
A les escoles d’infantil està molt clar que el pati és un element educatiu i forma part del procés d’aprenentatge. Però quan arribem a secundària, es torna un espai gris i asfaltat
Els municipis poden assegurar també que, si tenen diversos equipaments educatius, els infants puguin anar, per exemple, de l’escola a la biblioteca, per camins amb ombres, on podrien també trobar-se espais de jocs pel carrer. O també connectar-ho tot amb una xarxa de transport públic de qualitat, que garanteixi que no haguem d’esperar molt en una parada d’autobús a ple sol. I tot això ha d’anar acompanyat de campanyes d’educació que donin a conèixer les intervencions que es fan i els espais verds oberts perquè els conegui la ciutadania, especialment les famílies més vulnerables, perquè puguin refugiar-se de la calor, socialitzar i educar allà. Cal pensar la ciutat en aquesta clau.
L’educació climàtica que esmentes és un altre del paquet de mesures que cal prendre que consideres clau. De fet, apuntes en diversos articles que no s’ha de desplegar ni des del catastrofisme ni des del “solucionisme” a curt termini. Quina hauria de ser la perspectiva?
Hi ha hagut tradicionalment moltes campanyes educatives que ens diuen “el món s’acaba, acabarem tots a 50 graus, com ho farem?”. L’educació no es pot entendre sense la part emocional i motivadora. Si es transmeten els missatges i els continguts des d’una visió molt catastrofista, qui ho està rebent, sigui infants, adolescents o adults, però sobretot els adolescents, que són els que tenen les emocions més a flor de pell, poden arribar a pensar que si aquí no hi ha solució, llavors jo per què m’estic esforçant a fer res? Els missatges han de tenir esperança. Hi ha tota una pedagogia de l’esperança que defensa treballar amb mirades constructives. Per exemple, hem vençut altres reptes previs relacionats amb el medi ambient, com el de reduir el forat de la capa d’ozó, que s’ha aconseguit gràcies a acords entre governs i sector empresarial i la feina de la societat civil.
Si es fa una educació climàtica molt catastrofista, qui ho rep pot pensar: «Si no hi ha solució, per què m’estic esforçant?»
També des dels municipis es poden pensar alternatives per canviar hàbits de vida: si tens una bona xarxa de parcs urbans i de serveis lúdics i educatius al teu poble o ciutat, potser la teva ciutadania no se’n va cada cap de setmana i agafa el cotxe i contamina i fa desplaçaments, i es pot quedar i gaudir de la seva ciutat el cap de setmana. Llavors, tot això s’ha de transmetre des d’aquesta mirada.
Hi ha exemples de mesures adaptatives o mitigadores en espais educatius que estiguin funcionant o que siguin inspiradors en altres llocs que puguin ser inspiradors pels municipis catalans?
Sí, hi ha programes municipals a moltes ciutats europees, però també a Xile, Mèxic o en ciutats dels Estats Units, que han transformat patis, han tret asfalt i han afegit més espais d’ombres, jocs diversos i més vegetació a diferents estrats que han servit per, a més de millorar el confort tèrmic, són nuclis de connectivitat per a la biodiversitat urbana. També és destacable que són espais que aporten un munt d’oportunitats d’aprenentatge i de connexió amb la natura, que és un altre dels drets dels infants que viuen a les ciutats amb els quals també hem de tenir cura. S’ha demostrat que es millora el desenvolupament físic i mental dels infants, i es creen espais de convivència amb llocs per seure. Si ho mirem també amb perspectiva de gènere, aquestes reconfiguracions dels patis impliquen que un espai que abans estava en el centre tradicionalment ocupat pels infants que juguen a futbol, sovint més nens que nenes, ara permet més la participació de tothom. Per tant, és important que es dediqui el pressupost necessari per fer una aposta decidida dels municipis per aquestes transformacions.
El Diari de l’Educació, 2026