L’educació de la primera infància, també denominada educació 0-3 anys, és freqüentment objecte de debat polític i públic. Sense anar més lluny, recentment el nou govern espanyol s’ha compromès a fer aquesta etapa universal en els propers anys. A Catalunya, aquest ha estat un àmbit de forta disputa entre el govern de la Generalitat i els ens locals per qüestions vinculades al seu finançament. De fet, la darrera edició del Panel de polítiques educatives locals mostrava que l’educació 0-3 és l’objectiu de treball prioritari per la gran majoria d’ajuntaments de la província de Barcelona i la partida d’educació on es destinen més recursos a nivell local. Més enllà dels debats relacionats amb el seu finançament o el seu suposat efecte compensador de les desigualtats educatives, el cert és que actualment l’educació 0-3 anys en el nostre país té un llarg recorregut de millora, especialment pel que fa a les significatives desigualtats d’accés que s’observen.
Tot i que la informació estadística disponible sobre aquesta etapa educativa és molt reduïda, el darrer Informe d’oportunitats educatives de la infància i l’adolescència a Barcelona aporta algunes dades rellevants en relació a les desigualtats d’accés observades en aquest àmbit educatiu. Si bé les dades de l’informe fan referència únicament a la ciutat de Barcelona, és possible afirmar que la situació a molts municipis urbans del país és similar, quan no més acusada.
A Barcelona, tot i que el percentatge d’infants escolaritzats a l’escola bressol ha millorat significativament en els darrers anys, s’observen importants diferències entre els diferents districtes de la ciutat. Les dades mostren, en aquest sentit, una important correlació positiva entre la renda per càpita dels districtes i la taxa d’escolarització en aquesta etapa educativa. Més enllà de les disparitats territorials dins de la ciutat, el principal eix de desigualtat en l’accés a l’educació 0-2 anys, com a qualsevol altre nivell educatiu no universal, és l’origen socioeconòmic dels infants. Tot i que les dades disponibles no permeten realitzar anàlisis sobre altres variables socials, l’escolarització dels infants segons la seva nacionalitat permet il·lustrar les desigualtats socials que s’observen en l’accés a l’educació de la primera infància. El gràfic que hi ha a continuació presenta la taxa d’escolarització 0-2 anys segons nacionalitat i mostra que, a Barcelona, els infants de nacionalitat estrangera presenten una taxa d’escolarització molt inferior que els infants de nacionalitat espanyola. En aquest sentit, mentre que pel conjunt de Barcelona, el 52,4% dels alumnes de nacionalitat espanyola es troba escolaritzat a una escola bressol pública i privada, aquest percentatge es redueix fins el 14,8% en el cas dels infants de nacionalitat estrangera. És a dir, a Barcelona per cada infant de nacionalitat estrangera escolaritzat, s’escolaritzen 3,5 infants de nacionalitat espanyola. Així mateix, tot i que no hi ha dades disponibles, els estudis sobre l’escolarització en aquesta etapa permeten suposar que desigualtats de similar magnitud es podrien observar segons el nivell socioeconòmic de les famílies o el seu capital cultural.
Donada aquesta situació, és pertinent preguntar-se què hi ha darrera d’aquestes desigualtats en l’accés a l’educació infantil de primer cicle i quin paper poden jugar les polítiques educatives, especialment des de l’àmbit local, per pal·liar aquestes desigualtats. Less desigualtats d’accés a l’educació de la primera infància són un fenomen complex que pot respondre a la interacció de diversos factors, com per exemple la falta d’una oferta adequada o barreres de caràcter econòmic. La manca d’una oferta pública suficient dóna lloc a que una part important de la demanda de places a les escoles bressol municipals no pugui ser atesa, una situació que ha millorat en els darrers anys però que encara dificulta l’accés de molts infants a l’educació de la primera infància. Cal, doncs, un augment de l’oferta pública que permeti donar resposta a aquest repte. Com assenyalàvem a l’Informe d’oportunitats educatives de Barcelona, aquest augment de l’oferta pública no sempre ha de seguir criteris vinculats a la demanda no atesa, sinó també prioritzar-la en aquells territoris amb més dificultats socioeconòmiques, on s’observen taxes d’escolarització 0-2 anys més baixes i amb un volum d’oferta pública de proximitat inferior. D’altra banda, més enllà d’una millora del finançament que permeti reduir el cost assumit per les famílies, cal adoptar mesures orientades a garantir models d’aportacions familiar més progressius. Tot i la millora que s’ha experimentat en els darrers anys, el darrer informe sobre l’escola bressol municipal elaborat per la Diputació de Barcelona mostrava que el 51% del municipis no comptaven a cap tipus de beques d’escolarització o menjador, i només el 21,6% d’ells havia implementat sistemes de tarifació social.
Més enllà de factors estructurals com la manca d’oferta pública i els obstacles de caràcter econòmic, hi ha altres elements que poden explicar la menor participació d’alguns grups socials als serveis d’educació a la primera infància. Per exemple, que l’oferta actual de serveis no acompleixi les necessitats i expectatives de les famílies en relació a l’educació dels seus fills i filles, ja sigui perquè no els consideren necessaris (el nucli familiar es fa càrrec de la cura dels infants en aquestes edats), ja sigui perquè no encaixen amb les preferències i/o necessitats familiars (el servei és massa extens en horari, massa reduït o no s’ajusta a les seves necessitats horàries). Així mateix, cal tenir en compte que algunes famílies, especialment aquelles que pateixen situacions de major vulnerabilitat, potser no coneixen o no tenen suficient informació dels recursos, serveis i opcions a la seva disposició per a l’educació dels seus fills i filles.
A manca d’una anàlisi acurada de les necessitats i expectatives de les famílies absents als serveis educatius per a la primera infància, que permeti acotar les actuacions més adequades, en termes generals hi ha dues línies d’acció que es poden desenvolupar. La primera, amb l’objectiu de fomentar la demanda entre les famílies en situacions de més vulnerabilitat, és impulsar estratègies de suport, d’orientació, d’acompanyament i informació que integrin el treball en xarxa entre diferents professionals i recursos (educació, salut, benestar social…). En segon lloc, amb l’objectiu de millorar l’encaix entre els serveis de petita infància i les necessitats i expectatives de les famílies, es pot treballar cap a una major flexibilització dels models d’atenció a la primera infància, en termes d’horaris, serveis i tipus d’activitats.
Així doncs, la capacitat dels ens locals i altres administracions públiques per reduir les desigualtats d’accés a l’educació de la primera infància va molt més enllà de l’augment de l’oferta pública o de la política de preus de les escoles bressols. Cal doncs promoure anàlisis que permetin millorar el coneixement sobre les preferències i necessitats de les famílies per aquesta etapa educativa, i establir dispositius d’informació i acompanyament que permetin donar resposta a les necessitats, especialment, d’aquelles famílies de menor nivell socioeconòmic. Aquest tipus d’iniciatives, amb un cost, en termes de recursos, inferior a l’augment de l’oferta, poden ser elements molt més significatius a l’hora de millorar l’accés a l’educació de la primera infància dels grups socials més desafavorits, reduint així les desigualtats en l’accés a aquesta etapa educativa.
