Aquesta dispersió i manca de criteris educatius adults bàsics ha afavorit actituds i conductes infantils i adolescents que, sovint, responen més a una demanda d’atenció i seguretat que a un enfrontament cap al món adult. La situació ha afavorit que, des de les institucions educatives i socials, es focalitzi en la família, les causes d’aquest desconcert.
En ser, la família, un grup complex i divers no té poder de reacció coordinada ni col·legiada i va rebent atribucions, judicis de valor superficials i estereotipats majoritàriament, inapropiats i discriminatoris recolzats amb eslògans des d’un punt de vista esbiaixat, etnocèntric i classista. El focus es relaciona en la bona resposta educativa, bàsicament, a les exigències escolars: “les famílies que venen a les reunions són les que no ho necessiten”, “les famílies vulnerables són les que haurien de venir perquè no tenen recursos per educar” fent un discurs únic i compacta entre educació i aprenentatge acadèmic i traspassant unes obligacions a les famílies que no els corresponen minant la seva autoimatge i autoestima. Ens hem preguntat què i qui les fa vulnerables?
Quan arriben situacions de crisi, especialment de la magnitud de la que hem viscut amb el confinament, es reforça la importància de la gestió de les necessitats vitals: tasques domèstiques i la dinàmica relacional a casa sense sortir amb diversitat d’edats i necessitats, algunes de gran complexitat. Cada grup familiar ho farà segons la seva experiència i, sobretot, segons els recursos que, novament, no són els mateixos i les condicions no són ni equitatives ni equivalents.
Unes famílies treballen fora de casa perquè són treballs fonamentals: neteja, transport, alimentació, salut… professions, moltes, realitzades per persones amb contractes precaris, sovint invisibles, menystingudes i segregades del benestar: habitatges, connectivitat i una gran diversitat de situacions i dificultats. No és una descoberta ni calen estudis per posar-ho en evidencia perquè ja era sabut i la pandèmia sols ho ha fet més visible. No són famílies incompetents sinó que pateixen una desigualtat social que ja coneixem. Altres famílies, amb millors condicions i recursos, podran seguir els suggeriments que s’han donat: activitats, contes, manualitats… i aplicar els consells que han donat persones amb la seva suposada saviesa “com gestionar, què fer quan…”.
Juntament amb aquests missatges arriba la demanda del sistema educatiu amb una visió, novament, classista i etnocèntrica, imposant, amb urgència, la continuïtat de l’aprenentatge acadèmic, envaint la dinàmica familiar. S’ha dit, des de fa molt temps i des de diferents punts de vista, que no es pot “unificar” aprenentatge escolar i educació, ni minimitzar el rol educatiu de la família a qui no li correspon fer reforç escolar. No falten competències parentals sinó que la parentalitat és un altre rol i si es fan aquestes exigències inapropiades es torna a fragilitzar el col·lectiu que té vulnerabilitat social.
Les famílies han respost de manera diversa: algunes han gaudit del treball escolar, era una distracció; un altre gran col·lectiu ha protestat per la sobrecàrrega que ha representat el treball escolar, presencial o virtual, afegit a les preocupacions generades per la pandèmia i les moltes repercussions (laborals, econòmiques, salut, pèrdua de familiars, tensió amb la canalla que no veia tampoc el sentit de tot plegat); finalment un altre grup de famílies, gens petit, no s’ha fet sentir perquè no tenen el seu lloc com a interlocutores, fet que les porta a sentir-se lluny i repercuteix en l’allunyament dels seus fills i filles. Algunes són les considerades com a “desafavorides” bàsicament perquè la seva situació social està, majoritàriament, sota mínims. No cal minimitzar, tampoc, la contradicció, constatada també per la canalla, en veure com millorava la seva avaluació pel treball escolar, fet amb o per la família, falsejant el seu rendiment i augmentant les desigualtats i la injustícia.
S’imposa una reflexió de fons que canviï aquesta situació. El rol i les accions parentals estan molt descrites i han de ser el focus del debat educatiu col·lectiu: afecte,cura, maduresa per adaptar-se i gestionar la realitat, socialització, cultura, valorització dels aprenentatges que es fan en el context domèstic, que no són ni pocs ni intranscendents i, evidentment, els escolars.
Cal baixar del pedestal professional i canviar del model “expert” al model de partenariat: reconèixer, respectar, sense impaciència i valorar la idiosincràsia familiar per poder avançar conjuntament. No es tracta d’empoderar les famílies sinó de no treure el poder que ja tenen ni afeblir la seva confiança. No es poden imposar idees, models i maneres de fer. La família farà els canvis que tenen sentit, quan pugui i quan cregui i no els que venen des de l’exterior i que no poden ser assumits.
El marc municipal és lloc i context idoni on, amb les famílies com a ciutadanes del municipi, podríem enfortir i potenciar les relacions interdependents entre i amb tots els fòrums possibles, sense submissió al sistema escolar. No oblidem que a l’escola la canalla hi passa 13 anys i a la família i a la comunitat es pertany tota la vida. No es pot minimitzar ni fragilitzar la família, quan la causa és social, perquè també es minimitza la canalla i no poden sentir que són membres actius del seu propi procés de maduresa i desenvolupament quan no són membres de ple dret de la societat on viuen.
[Maria Jesús Comellas va impartir el dia 16 de juliol de 2020, conjuntament amb Marga Bernárdez Casaus, el webinar “La funció educativa de les famílies davant el nou curs i sempre“, organitzat per la Gerència d’Educació de la Diputació de Barcelona]
