Escenaris educatius post-covid19: restaurar el passat o construir una nova realitat?
Expliquen les persones expertes en crisis (naturals, ambientals o sanitàries), que els processos de reconstrucció de zones devastades mai no són neutres. Per dir-ho de manera molt simplista, aquests processos es poden enfocar des d’una perspectiva que se centra a restaurar allò que hi havia abans i que la crisi ha trencat o bé es poden estructurar des d’una lògica que busca generar noves realitats desitjades. La nostra impressió és que, tant el món escolar com el món local estan força més pendents de restaurar la vella normalitat que no pas de construir-ne una de nova que sigui millor, més justa i més equitativa. I des del nostre punt de vista, això és un error.
Per exemple, com explica la sociòloga Iolanda Fresnillo parlant de la realitat post-huracà a Haití, la reconstrucció del país es va basar en gastar-se tots els diners de l’ajuda internacional en restaurar les mateixes cases de baixa qualitat, als mateixos llocs perillosos i amb els mateixos pocs i mals serveis. Un error del que el país caribeny encara no s’ha recuperat. Forçant el paral·lelisme amb la nostra realitat catalana, en som conscients, podem dir que el món local ha de decidir durant aquests 2021 i 2022 si dedica els seus objectius, esforços i recursos a restaurar la vella realitat educativa o a produir-ne una de millor. Aquest article se centra en plantejar debats de política pública i propostes de mesures concretes perquè els ajuntaments, consells comarcals, diputacions, escoles, instituts, entitats, associacions, etc. es proposin avançar en la segona via: la d’aprofitar l’escenari post-covid19 per tal de construir una realitat educativa més equitativa i millor per a tothom.
Sens dubte, la vella realitat educativa està plena d’actuacions interessants, potents i ben orientades que proporcionen a infants, joves i famílies bones experiències educatives, oportunitats de formació i lleure equitatives, i una bona coordinació de temps i espais educatius.
Però la vella realitat educativa també està plena de desigualtats educatives que fan massa fàcil predir els resultats acadèmics de qualsevol alumne només sabent-ne el nivell educatiu i el tipus de feina parental; que deixen fora d’activitats extraescolars i de lleure que son motivadores i enriquidores a aquells infants de famílies amb menys recursos, i que a casa nostra son gairebé un terç del total; a la vella realitat també hi ha descoordinacions administratives i burocràtiques que converteixen les transicions entre etapes, entre serveis, entre nivells administratius… en un calvari especialment per als més desafavorits (1); hi ha desigualtats d’accés, d’ús i d’acompanyament en l’àmbit digital; etc. Així doncs, la nostra perspectiva és que la vella realitat és clarament millorable i per això proposem al món municipal una reflexió en profunditat per no deixar-se arrossegar per la dinàmica de restauració d’un passat molt millorable, sinó per encoratjar-los a comprometre’s en la construcció d’una nova realitat educativa millor i més justa.
La nova realitat educativa l’ha de liderar el món local: totes les educacions són d’incumbència i govern local
Abans de llançar el leitmotiv de la nostra proposta, volem fer palès que coneixem la LEC i el seu error de no situar el món local com a administració educativa; sabem que la RSAL limita enormement la capacitat de moviment i despesa dels ajuntaments en temes socioeducatius; i som molt conscients de l’endèmic infrafinançament del món local. Però precisament per això l’escenari post-covid19 esdevé una immensa oportunitat per repensar el que (no) es fa a nivell educatiu al món local des d’una visió estratègica d’una possible i necessària nova realitat educativa.
La idea és senzilla (2): l’ajuntament i els seus espais de treball (Consell Escolar; Plenari de PEC, PEE o Educació 360; etc.) han de veure, viure i governar totes les educacions que es donen al municipi com si fossin pròpies. Òbviament, tant l’educació formal, com la no formal, d’entitats, esports, religions, lleure, extraescolars, llengües, famílies… són d’incumbència municipal. Però la perspectiva que presentem no busca restaurar allò vell, sinó construir una nova realitat educativa que ha de tractar totes les educacions com a pròpies malgrat les dependències administratives diverses. La raó és molt senzilla: només el món local pot conèixer i reconèixer totes les educacions d’un territori i, només des de la proximitat es poden connectar i orientar cap a un projecte compartit. Ningú més pot desenvolupar aquest rol d’eix articulador en xarxa de totes les polítiques i les pràctiques socioeducatives del territori. Estem parlant, per tant, de quin tipus de lideratge vol exercir el món local en l’articulació i la orientació de totes les educacions, malgrat les evidents complexitats que aquesta aposta implica. Sembla clar que els ajuntaments només poden exercir un lideratge en xarxa, cooperatiu, un lideratge distribuït que co-produeixi tres elements clau:
a) Una mirada i un discurs compartit entre tots els actors sobre la centralitat absoluta de les educacions i la necessitat que les oportunitats educatives siguin equitatives al llarg i ample de la vida.
b) Articular i liderar en xarxa tots aquests actors per tal de generar oportunitats, trajectòries i accions educatives fàcilment identificables.
c) Estructurar una forma de governança permanent i flexible de totes les educacions liderada per l’ajuntament
Aquesta nova realitat educativa hauria de permetre avançar, de manera concreta, precisa i clara cap a un ecosistema local on els espais i els temps educatius no fossin tancats i autocentrats. Sinó nodes d’una xarxa comuna que treballen colze a colze, més enllà de les seves lògiques dependències administratives, per assolir els objectius que s’han acordat en aquest espai de govern compartit. Entenent i practicant, més que mai en la realitat covid19 que ens toca viure, que tots els espais i tots els temps del poble o ciutat i els seus ciutadans/es i professionals, son educatius si s’habiten i s’orienten educativament. En aquest sentit, la terrible pandèmia ens permet posar en pràctica allò tantes vegades somiat: produir com a espais explícitament educatius els centres cívics, locals d’entitats, espais religiosos, museus i biblioteques, piscines i pavellons, places i carrers, escoles de música i espais familiars… Treballant amb equips mixtes d’educació formal i no formal; del Departament d’Educació, de l’Ajuntament, dels diversos serveis i de les entitats; etc.
[ aquest text és un fragment de l’article homònim que Jordi Collet i Jordi Valldeoriola han elaborat per l’Anuari de l’educació local. Podreu trobar l’article complet a la darrera edició: Anuari 2020 monogràfic COVID-19 L’educació local en temps de pandèmia: reflexions i propostes per a la recuperació , disponible a la Llibreria de la Diputació de Barcelona ] |
 |
Notes:
(1) En aquesta línia, no us perdeu el llibre Sara Mesa (2019) Silencio administrativo. La pobreza en el laberinto burocrático. Barcelona, Anagrama.
(2) Collet, J. (2016) Més enllà dels PEC, els PEE I les zones educatives. Primers apunts per una escola-municipi. Revista Catalana de Pedagogia10: 12-32https://www.raco.cat/index.php/RevistaPedagogia/article/viewFile/322354/412977
