Anàlisi|Opinió

Escoles municipals d’educació especial, un recurs vital (que no hauria d’existir)

L’últim informe de la Síndica de Greuges sobre els drets dels infants posa dades a la paradoxa del sistema educatiu inclusiu. Més recursos no equival, automàticament, a més educació inclusiva. Ni tan sols a més integració. O no ho sembla. Caldria que ho tinguessin clar els qui es passen la vida exclamant que no hi ha recursos. En realitat, no n’hi ha hagut mai tants com ara.

Fixem-nos-hi. El curs 17/18, el de l’aprovació del decret 150/2017, el sistema educatiu ordinari comptava amb 551 docents de SIEI, 32.148 hores contractades de monitoratge de suport (vetlladores) i 3.378 mestres d’educació especial, mentre que en els Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) hi havia 567 psicopedagogs, 106 treballadors socials i 87 fisioterapeutes. Tot plegat, suports intensius per afavorir la resposta educativa del sistema a l’alumnat amb NESE A escolaritzat en centres educatius ordinaris. Aquell curs, el centenar i escaig de centres d’educació especial que hi ha a Catalunya sumaven 6.839 alumnes.

Cinc anys després, aquests suports intensius s’havien pràcticament duplicat. El curs 22/23, les SIEI comptaven amb 1.171 docents, les hores de monitoratge de suport havien passat a 54.068, hi havia 4.403 mestres d’educació especial i els EAP reunien 682 psicopedagogs, 144 treballadors socials i 134 fisioterapeutes. Parlo del curs passat perquè és l’últim amb dades completes, però el 23/24 totes aquestes magnituds han continuat creixent. I a tot això encara caldria sumar-hi les noves dotacions CEEPSIR, que abans del decret no existien (oficialment) i que aquell curs ja eren 65 (i aviat arribaran al centenar). A la vegada, el curs 22/23 ja eren 8.207 els alumnes escolaritzats en centres especials, pràcticament 1.400 més que abans del decret. Rècord absolut. D’aquesta xifra es podria restar els qui ho estan en un IFE (els nous itineraris de formació postobligatòria per a joves amb discapacitat intel·lectual lleu i moderada que arrenquen paral·lelament al decret, i que es fan tant als CEE o als centres d’FP), però fins i tot així la realitat és que, malgrat l’increment exponencial de recursos, els centres d’educació especial estan força més plens ara que abans del decret d’escola inclusiva.

¿Per què no es buiden les escoles especials, si el sistema ordinari cada cop compta amb més recursos? No tinc la resposta, però sospito que les raons s’han de buscar a tres bandes ben diferenciades. La primera, la creixent diversitat/complexitat de l’alumnat. La segona, el fet que la major part dels centres d’educació especial estan preservant els seus punts forts alhora que s’obren a la col·laboració amb el sistema ordinari. I la tercera, la incapacitat del sistema ordinari d’activar les anomenades mesures i suports universals.

Malgrat l’increment exponencial de recursos, els centres d’educació especial estan força més plens ara que abans del decret d’escola inclusiva

Anem al primer grup de raons. Recentment, he pogut parlar amb diversos professionals de l’àmbit de l’educació especial, entre altres coses gràcies a la invitació a participar, el 2 de febrer, en una trobada de les nou escoles de la Xarxa EMEE (Escoles Municipals d’Educació Especial) que coordina l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona. Una enquesta completada pels integrants d’aquesta xarxa deixa clar que motivació i ganes de ser partícips del sistema educatiu inclusiu no en falten —i això no és cap sorpresa, ja que el moviment per una escola inclusiva ha sorgit històricament de les famílies i dels professionals de l’educació especial—. Algunes d’aquestes escoles ja tenen dotacions CEEPSIRS oficials, mentre que altres col·laboren fent formació i assessorament a centres del seu entorn, i molt probablement en tindran aviat. Però, al mateix temps, els responsables d’aquestes nou escoles només veuen a una petitíssima part del seu alumnat —sent optimistes, un 10% dels 730 alumnes que sumen en conjunt— amb possibilitats d’estar escolaritzats en un centre ordinari.

Aquests docents (i altres amb què he pogut parlar recentment) expliquen que l’alumnat d’avui de les seves aules s’assembla molt poc al que hi tenien fa uns anys. La complexitat d’avui no és ni de bon tros la mateixa que la de l’any 2008, quan Espanya va ratificar la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat, consagrant així el dret de tot infant a rebre una educació inclusiva. I no és que no sigui la de fa quinze o setze anys, sinó que no és la mateixa que la de fa només tres o quatre anys, abans de la pandèmia. La complexitat s’ha disparat, i ningú està del tot segur per què, si bé s’apunten tres grans motors: la mateixa pandèmia, l’abús de les pantalles i l’èxit de la ciència mèdica en la salvació de nadons que anys enrere no haurien superat la gestació o que haurien traspassat durant les primeres hores de vida.

És la nostra nova realitat i cal assumir-la. Ara i en el futur caldrà una col·laboració molt més estreta entre els sistemes de salut (física i mental) i d’educació si volem fer-hi front. Cal enfortir el sistema de salut per enfortir el d’educació.

Deia abans que el segon grup de raons que ajuda a entendre l’increment de matrícula als centres especials té a veure amb la preservació dels seus punts forts. Volem una educació inclusiva perquè l’aprenentatge entre diferents enriqueix els nostres fills. Aquesta és la màgia de l’escola inclusiva: tothom estira tothom, tothom aprèn amb tothom. A la vegada, però, les famílies dels infants amb discapacitat necessiten establir uns vincles de confiança i proximitat que molt probablement no necessiten (o no tant) les de la resta d’infants. I això ho troben als centres d’educació especial molt més que no pas al sistema ordinari. Allà són experts a personalitzar els aprenentatges, a anticipar, prevenir i gestionar crisis grans i petites, a donar un feedback positiu a les famílies, i a no fer-les sentir que el seu fill o filla és una nosa, sinó un membre estimat de la comunitat escolar. Clar que tot això és més fàcil amb ràtios més baixes, com és el seu cas, però creure en un infant al qual la loteria de la vida li ha servit males cartes va més enllà d’això.

El tercer grup de raons ja he dit que té a veure amb això que el decret 150/2017, d’escola inclusiva, anomena les mesures i suports universals. Fa només uns dies una gran coneixedora en la matèria m’explicava que el que li està fallant al sistema educatiu inclusiu és la base de la piràmide que habitualment s’utilitza per descriure’l. Des de la base i ocupant dos terços de tota l’àrea, hi ha les mesures universals. L’altre terç es divideix entre les mesures addicionals i les intensives. Parlem d’educació inclusiva, deia aquesta experta, i tot seguit pensem en les mesures i suports intensius que preveu el decret, els serveis especialitzats de la punta de la piràmide, mentre oblidem que la base són els suports universals, els que rep qualsevol alumne del sistema. ¿Els reben també els alumnes no normatius escolaritzats en el sistema ordinari, o deleguem tota la seva atenció en els especialistes del vèrtex superior?

Em preguntaven en aquesta trobada amb les EMEE sobre els seus reptes de futur. Els hauria de contestar amb un mal averany (que, d’altra banda, coneixen de sobra): la legislació, nacional i internacional, diu que són centres que han de tendir a l’extinció. El seu horitzó hauria de ser deixar de tenir-ne. O, com explicava en aquesta mateixa trobada l’Efrèn Carbonell —un dels pioners de l’educació inclusiva a casa nostra—, el que va aprendre als noranta viatjant al Regne Unit és que només hi ha un requisit necessari perquè un infant vagi a la mateixa escola que la resta: que respiri. Si pot respirar, deia, hauria de poder anar a l’escola de tothom. Ara bé, no per casualitat he conjugat tot aquest paràgraf amb condicional.

L’administració ha d’assessorar, acompanyar i garantir una educació de qualitat, però sobre el model d’escola la família té l’última paraula

Alguns països, no gaires, han pres mesures dràstiques a l’hora d’executar el mandat de la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat. Han tancat la major part d’aquests centres específics i n’han deixat només els mínims possibles per als alumnes amb pluridiscapacitats. Aquí no s’ha fet això, i sembla clar que, si s’intentés, hi hauria un bon nombre de famílies que s’alçarien en armes. El decret d’escola inclusiva els dona el dret a triar una escola especial, sempre que el grau de discapacitat del seu fill o filla sigui entre severa i greu, igual com els dona el dret a triar una escola ordinària, encara que el grau de discapacitat del seu fill o filla sigui entre severa i greu. L’administració ha d’assessorar, acompanyar i garantir una educació de qualitat, però sobre el model d’escola la família té l’última paraula, i sobre aquesta premissa s’ha d’edificar el nostre model.

Com que no sembla que anem pel camí de les mesures dràstiques, sembla clar que les escoles d’educació especial —les municipals i tota la resta— les tindrem en el nostre ecosistema educatiu durant força temps. Seria desitjable que menys plenes del que estan actualment, si bé, en l’actual context, aquest ha deixat de ser un bon indicador per entendre si en matèria d’escola inclusiva anem endavant o endarrere. Així, el que podem demanar a aquests centres és que continuïn obrint-se i treballant en xarxa amb l’entorn, que ens ensenyin estratègies didàctiques personalitzadores, que ens ajudin a prevenir i a gestionar situacions complicades, i sí, també que es resisteixin a acceptar alumnes que podrien estar als centres ordinaris amb suports, però sobretot que hi aportin tranquil·litat i bones vibracions. Com de fet ja fan, però encara més. Que bona falta ens fa.

Els CEE són un recurs vital que no hauria d’existir. Això, si fa no fa, va ser el que ens vam trobar comentant aquell matí de divendres. I mentre els docents congregats a la trobada anaven relatant les seves cabòries sobre aquest cas determinat o amb aquell altre, sobre com de fàcil o de difícil era coordinar-se amb l’EAP, els serveis socials i els de salut, sobre el suport que donaven, si els deixaven, a un infant d’una altra escola… l’Efrèn em xiuxiuejava a cau d’orella: “Quina gent més ferma!”.