Opinió

‘El caftán azul’

Un triangle. Un matrimoni. Ell amaga alguna cosa. Ella potser ho sap. Sempre domina la situació. Apareix un noi jove, aprenent de sastre, que vol fer caftans, esplèndids vestits artesans d’una bellesa que impressiona.

Aquest vestit es converteix en una metàfora del que senten els tres personatges.

Ja tenim el conflicte i ja intuïm què intenta amagar el sastre.

No espereu tan escena tòrrida. No espereu la passió desbordada, aquella passió tan vista en el cine, quan la parella es despulla a l’escala, entren al pis i ell l’encasta contra la paret -moviment gens aconsellable sobretot si patim mals d’esquena- i s’acaben de desvestir i arriben a l’habitació i cauen damunt del llit com si fossin sacs de gra. No, aquí tot és més subtil. No es toquen, s’acaronen com deia, em sembla que era Van Manen quan defensava que en educació no toquem, sinó que acaronem perquè tocar és invasiu i acaronar és convidar a una relació que faci brillar la tendresa. Els amants, sigui la parella que sigui, s’acaronen com acaronen els fils i les teles per fer els caftans. S’acaronen amb la punta dels dits com quan agafen les agulles per fer els repunts i amb la mirada. Tendresa, sobretot quan el secret surt a la superfície.

S’acaronen amb la punta dels dits com quan agafen les agulles per fer els repunts

Bona i bella història d’amor, un dels temes universals de les belles arts. Una esplèndida contribució a aquest gènere que no ens mostra en gaires ocasions el món àrab, els carrers del Marroc, aquells carrers estrets que seran el paisatge de l’última escena, perquè en les belles històries d’amor sempre hi treu el nas la mort -recordeu els amants de Verona o la pel·lícula “Restless”.

Els tres intèrprets  -Lubna Azabal, Saleh Bakri i Ayoub Missioui- fan un treball esplèndid com esplèndida i acurada és la direcció d’aquesta, per mi- obra mestra.